Catalunya Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
Trombos y coronavirus: los cardiólogos explican por qué hay que seguir vacunándose
El plan de Escrivá para la jubilación anticipada
Opinión - La democracia española no nació en 1978, por Ignacio Escolar

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

L'oblit de Lahore a les portades i la crisi de la premsa

Eren les 7 de la tarda al Pakistan, i les 4 de la tarda a Europa. Un terrorista talibà es va fer esclatar en un parc de Lahore ple de famílies de la comunitat cristiana que celebraven la Pasqua. Va ser una massacre amb més de setanta víctimes mortals, la majoria dones i nens. Els ferits són centenars. Els responsables dels diaris que s'editen en paper a Europa tenien totes aquestes dades quan van celebrar les seves reunions de portada. No obstant això, la notícia no va obrir els diaris.

En molts diaris no va aparèixer ni a primera pàgina . En el millor dels casos es va publicar a la part baixa de la portada o a una petita crida. Les fotos de portada estaven dedicades a Palmira, la ciutat i les ruïnes recuperades per l'exèrcit de Bashar al-Ásad o per les manifestacions de Brussel·les. Molts diaris obrien amb les conseqüències dels atemptats de Brussel·les i no esmentaven Lahore, quan les víctimes d'aquí i d'allà van morir en mans del mateix fanatisme, de la mateixa barbàrie. Per què va passar aquest oblit? Com a possible resposta, apunto cinc reflexions.


Crisi de valors. L'absència de Lahore a les portades és un reflex de la manca d'empatia d'una part significativa de l'opinió pública? De la indiferència dels que consideren aquestes víctimes llunyanes i alienes a la seva civilització? Encara que fos així; encara que els diaris tinguessin la intuïció que aquestes víctimes importen molt menys als seus lectors que les 'nostres', les d'Occident, el seu deure ètic seria explicar-los la rellevància de l'atemptat de Lahore. Posar-ho en context. Explicar que totes les vides, les d'aquí i les d'allà, valen el mateix.

Molts diaris no han sabut sobreposar-se a aquesta onada d'egoisme europeu. Han decidit seguir el corrent, com tantes altres vegades, i aquesta és una de les causes de la seva crisi de credibilitat. Han aplicat el criteri de 'proximitat' geogràfica i identitària i han oblidat la 'proximitat' del sofriment humà. El mateix passa amb la crisi dels refugiats. La impotència dels governs dels Estats, el silenci de molts diaris i l'aparent passivitat, quan no rebuig, de part de l'opinió pública davant la tragèdia dels refugiats reflecteixen una crisi de valors a escala europea.



Crisi de model. Què és la portada d'un diari? La pàgina on els responsables editorials del diari comuniquen als lectors allò que és més important, rellevant. Allò que el lector ha de saber; necessita saber. I a més, amb notícies jerarquitzades en ordre d'importància, des de l'obertura al faldó, la columna o la imatge central. O, pel contrari, és la portada un cartell de propaganda al servei d'interessos més o menys inconfessables? Un cartell cada vegada més lànguid en els quioscos, però que arriba a la seva veritable projecció a les pantalles de la televisió, a la xarxa, o en els resums de ràdio.

Les portades d'alguns diaris ja no poden ser considerades com a expressió del periodisme, sinó de propaganda a favor d'unes determinades opcions ideològiques. ABC o La Razón són el paradigma, però és un mal generalitzat i en els diferents ecosistemes mediàtics d'Espanya trobem exemples semblants. Abans no passava res, hi havia la impunitat, però avui els diaris que van silenciar l'atemptat de Lahore han d'aguantar durant vint i quatre interminables hores l'oprobi de veure com les xarxes, i, fins i tot els telenotícies, reflecteixen la commoció per una tragèdia que no van saber, o no van voler, valorar.


Una nova època. La majoria dels diaris va decidir que l'atemptat de Lahore no era rellevant. Però el paradigma ha canviat. Una part important de la societat ja no posa la seva visió del món en mans d'un diari, sinó que configura la seva pròpia percepció de la realitat a partir de múltiples fonts. Són els ciutadans els que trien què han de saber i quan; la jerarquia dels fets i, especialment, la transcendència i rellevància per les seves vides.

Els diaris van viure durant dos-cents anys en una torre d'ivori, des de la que establien la jerarquia dels fets, fixaven opinions, decidien què sortia a la llum pública i què no. Tenien el poder. Encarnaven l'opinió publicada que configurava, després, l'opinió pública. Però tot això és història. Avui l'opinió publicada i l'opinió pública s'han transformat en l'opinió compartida. I per a molts ciutadans l'atemptat de Lahore sí va ser rellevant. El dia 28 de març del 2016 no va ser un bon dia per a la premsa escrita. Va ser un dia en què es va engrandir la bretxa entre els diaris i una part cada vegada més important de la ciutadania.


Les preguntes decisives. Si l'audiència troba a la xarxa, o en mitjans alternatius, els valors que ja no descobreix en les portades dels diaris impresos, per què els joves haurien de incorporar-se un dia a la lectura dels periòdics que ordenaven la visió del món als seus pares i avis? Per què els necessiten si no estableixen la transcendència que una societat democràtica necessita des del punt de vista ètic?

Els diaris tal com els hem conegut són, o poden ser, uns magnífics instruments per comprendre la realitat. Durant més de dos-cents anys, generació rere generació, els ciutadans han confiat en els periòdics. El paper era, i és, un suport excel·lent per establir la jerarquia i la rellevància de les notícies. Tots els periodistes que hem treballat durant molts anys a les redaccions dels diaris impresos sentim nostàlgia del passat i tristesa davant els auguris de la fi de la premsa escrita. Però la gran pregunta és si els diaris van fer, i fan, un bon ús d'aquest immens cabal de confiança que els lectors van dipositar en ells.


El factor humà i l'esperança. Les portades del 28 de març reflecteixen una crisi dels diaris com a institucions i de les seves cúpules. No reflecteixen una crisi del periodisme perquè aquests mateixos diaris acullen molts periodistes que, avui, segur comparteixen bona part d'aquestes reflexions. Precisament, durant aquests llargs anys de crisi de la premsa escrita, han estat les veus lliures les que han salvat el periodisme, molt més que els mitjans com a institucions. Periodistes que han anat a contracorrent, fins i tot de les seves pròpies empreses, i han mantingut, mentre els va ser possible, les seves 'bombolles de llibertat' dins de les redaccions. L'esperança de regeneració està en el 'factor humà' i també als diaris que són referents globals.

No és casualitat que tres dels diaris que van valorar millor la notícia de l'atemptat de Lahore van ser The New York Times, The Washington Post i The Guardian. El 28 de març va ser un mal dia per a la premsa escrita d'Espanya i d'Europa, potser perquè tampoc corren bons temps a Espanya i a Europa. Perquè, abstrets en els interessos i els problemes propis, ni la premsa ni les institucions són capaços d’enfrontar-se als reptes veritablement rellevants i transcendents.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
29 de marzo de 2016 - 06:00 h

Descubre nuestras apps

stats