Mango o mànec

Un ciutadà va fer un carta al director al diari El Punt/Avui on denunciava que a la botiga Mango de Barcelona, un dependent no l'havia volgut atendre en llengua catalana. El ciutadà es va enfadar i ho va denunciar públicament. Després, la difusió per internet de l'episodi n'ha multiplicat l'efecte, amb intervencions a favor i en contra, com sempre. La cosa té un punt de novetat perquè, contràriament al que és usual, la direcció de la marca ha fet pública una nota davant de l'incident. Ha remarcat que no pensa castigar el dependent de cap de les maneres perquè aquesta casa té per norma no exigir el coneixement del català als seus treballadors. I que, en qualsevol cas, per tal d'atendre com cal els seus clients catalans, en totes les seves botigues catalanes, afirma, hi ha algun treballador que entén aquesta llengua. Bé, descartarem les opinions abrandades d'una banda i altra perquè, en general, es basen en l'emotivitat i en la ignorància. Hi ha un fet inqüestionable: Mentre l'Estatut de Catalunya i la Constitució espanyola siguin les normes rectores de la nostra societat no hi ha cap llei que obligui el treballador de Mango a parlar català. Recordem que la Constitució espanyola sí que obliga els catalans espanyols a saber castellà, però no obliga ningú a saber català. Per això, la llei de normalització lingüística catalana, per no caure en la inconstitucionalitat, el que diu és, simplement, que el ciutadà català, en un espai públic, té dret a parlar la seva llengua. i que hi hagi algú que l'entengui. D'aquí la nota de Mango dient que a totes les seves botigues hi ha algú que, almenys, comprèn el català. A mi, francament, que el dependent d'aquesta marca em parli en català m'importa molt poc. M'importa més que sigui educat i que respecti el meu dret a parlar en català. Si no m'entén, se'n va a buscar l'encarregat i l'encarregat em porta qui sigui que entengui el català. M'atén, faig la compra i me'n vaig. I no em sento menystingut. Una altra cosa és que sigui més o menys normal que una gran botiga decideixi que els seus treballadors no cal que parlin la llengua pròpia i cooficial del país on fan el negoci. Difícilment imaginaríem una situació semblant a la Gran Via de Madrid, amb un madrileny entrant tranquil·lament a Mango i trobant-se que el dependent no parla espanyol (aquí és quan els bons amics madrilenys em dirien: “És que no és el mateix!” i ja hi seríem…) En fi.

La meva opinió és que cadascú parli el que vulgui i li vingui més de gust. I a Catalunya, a més, es respecti el dret dels catalans a parlar en català. I atenció, perquè tal com passa de tant en tant a casa nostra, molts dels conciutadans enfadats ara mateix amb Mango són botiguers o petits empresaris del sector serveis, ben catalans, que contracten personal forani, emigrants legals o no i, encara que es tracti de negocis de cara al públic, no es preocupen especialment de quina llengua saben parlar. Em refereixo que l'escena viscuda a Mango s'hauria pogut reproduir tranquil·lament en qualsevol botiga de souvenirs de la Costa Brava, un hotel de temporada, un restaurant, etc. etc. tots de propietaris catalaníssims d'unes quantes generacions. Mango no tindria menys sensibilitat que ells. S'estaria limitant (si és veritat el que diu a la seva nota) a complir amb el mínim que demana la Llei de Normalització Lingüística.

I vull acabar afirmant que aquesta posició l'he mantinguda sempre: Intento viure a Catalunya en català, amb normalitat, sense obligar ningú a parlar-me en la meva llengua. Però demanant que respectin el meu dret a parlar-la. A partir d'aquí, ja ens posarem d'acord. Perquè penso que la normalització lingüística real arribarà el dia en què la majoria dels catalans siguem capaços (ara no ho som) de parlar més la nostra llengua en tots els àmbits de la vida social i estar menys pendents del que ens parlen o ens deixen de parlar. És així i no pas amb lleis, que aconseguirem definitivament el respecte pel català. És a dir, si tots els catalans i catalanes catalanoparlants, cada cop que van a Mango, parlessin en català amb tota normalitat (i per normalitat entenem que una persona qualsevol pugui comunicar-se en la seva llengua a casa seva) no us preocupeu que Mango no trigaria a entendre que li interessava tenir dependents que puguin mantenir més o menys un diàleg amb el client en aquesta llengua. De fet, la mateixa empresa acaba de fer públic també que necessiten desesperadament treballadors que parlin rus i xinès. Per què demanen aquest requisit i, segons ells mateixos reconeixen, no ho fan amb el català? Perquè pensen que els catalans, com que comprenen el castellà i el parlen més o menys bé, amb un dependent que només es comuniqui en castellà, ja n'hi ha prou. Aquest llei de la practicitat és la que condemna les llengües petites a l'extinció. És la que ha condemnat totes les llengües minoritàries europees a la desaparició i que encara topa amb una mínima actitud de resistència dels catalans. Si els clients catalans que compren a Mango actuen fan deixament lingüístic, demostren que el punt de vista de l'empresa és correcte. Després que no es queixin. El que cal són actituds, no lleis, ni encara menys, càstigs. I el que sovint dóna la impressió, encara que sàpiga greu admetre-ho, és que volem lleis i més lleis que ho regulin tot, per tal d'evitar-nos l'esforç de mantenir ferma una actitud.

Les estadístiques diuen que el 95% de la població catalana comprèn el català. Per tant, tret de la botiga de Mango de Barcelona, la probabilitat que parlant en català t'entenguin, és molt alta. D'entrada, parleu en català a tothom i en qualsevol circumstància. Sempre serem a temps, si cal, de canviar de llengua. En realitat, és el que fem. I els turistes i visitants de fora de Catalunya, que no s'enfadin si demanen l'hora i els responen en català. No és per molestar, aquí és habitual, és la llengua del país, és una situació quotidiana i tots ens entenem. El bilingüisme passiu és usual a Barcelona. Una conversa on un parla en català i l'altre li contesta en castellà, no és estranya. No és cap falta de consideració i encara menys, una agressió.