En poc més d’un any hem tingut a Catalunya una doble demostració de com avancen les noves formes de fer política que es combinen amb les ja conegudes. Les reflexions i els debats que van anar apareixent a l’entorn del 15-M van posar de manifest el que internet suposava a l’hora d’explicar el sorgiment i l’impacte d’una mobilització que no es va canalitzar ni via institucions ni via partits. En el cas de l’enorme manifestació de la Diada, el factor internet, tot i haver estat molt important, potser no ha estat tan evident. Però el cert és que també en aquest cas l’Assemblea Nacional Catalana, que va canalitzar la convocatòria, era bàsicament una plataforma civil, que va quedar superada per l’èxit indiscutible aconseguit, com també li va passar als convocants del 15-M. En el cas del 15-M, els precedents cal buscar-los en mobilitzacions com ara V de Vivienda i l’oposició a la llei Sinde.
En el cas de la Diada, els precedents són les consultes pel dret a decidir que es van desplegar per tot el territori i que van anar teixint una xarxa que ara s’ha demostrat central en l’èxit organitzatiu de l’11-S. En cap dels dos casos, la presència dels partits (que hi han estat presents), ha estat explícita en el sentit de fer servir pancartes, símbols o voluntat d’enquadrament. Com bé va dir Guillem Martínez a El País, si al 15-M el que predominaven eren les pancartes molts cops de caràcter individual, a l’11-S les banderes, tant la quatribarrada com l’estelada, servien per unificar els manifestants, units transversalment pel sobiranisme, però probablement amb posicions polítiques molt plurals pel que fa a aspectes socials o econòmics.
És obvi que la capacitat de capitalització política via partits és molt més senzilla i directa en el cas de l’11-S, com ja s’ha vist. Per, això no vol dir que la matriu central de l’11S no continuï sent explícitament suprapartidista. És a dir, que no vulgui quedar encerclada i disciplinada per la lògica estrictament institucional. El trencament amb la cultura de la Transició era molt evident en el cas del 15-M, però també molts observadors apunten a que l’èxit de l’11-S es deu a la capacitat de desempallegar-se dels límits, les cauteles i les rutines dels darrers trenta anys, marcats pel monopoli dels partits en la transacció, negociació i acord en els passadissos i instàncies institucionals.
Fa pocs dies, un analista anglès, Stuart Wilks-Heeg, deia que estem en ple procés de transició entre una democràcia partidista-institucional, de base delegativa i estrictament representativa (clarament en declivi), i una democràcia molt més basada en el joc que es produeix entre els governants/polítics i un magma de contraparts format pels mèdia, les xarxes socials, els experts i opinadors, els think tanks, els que fan enquestes, els òrgans o agències reguladores i altres especialistes i interessats en el joc polític i democràtic. Pierre Rosanvallon n’ha dit “desconfiança democràtica”.
El cert és que els canals tradicionals que els políics controlaven entre partits i votants s’han anat en orris, i ara el factor comunicatiu i informacional és molt més central i molt més fluid i inestable, ja que està constantment travessat per factors globals o d’altres esferes de poder, que no es controlen. La democràcia ha anat canviant al llarg dels anys, i segurament aquest és un dels factors que explica la seva legitimitat, malgrat les seves deficiències. També d’aquestes experiències n’hem de saber aprendre.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
