Fa uns dies, durant una entrevista, el diputat d'En Comú Podem, Xavier Domènech, a preguntes sobre naturalesa del pretès referèndum sobre la relació Catalunya–Espanya, va afirmar que, a diferència d'aquest, la referida consulta del 9–N va ser “un espai de mobilització”. Em va causar una sorpresa evident. Sempre he entès que una mobilització és, fonamentalment, un exercici dels drets de reunió i manifestació, expressada a través de concentracions o manifestacions dels ciutadans, espontànies o convocades per organitzacions sindicals o socials, per reivindicar drets o protestar per les seves limitacions o privacions. Res a veure amb la consulta del 9–N de 2014.
La consulta va tenir el seu origen, com és ben sabut, en la suspensió pel Tribunal Constitucional (TC) de certs preceptes de la Llei Autonòmica 10/2014, de 26 de setembre, que regulava la “consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya” i del Decret 129/2014, que la desenvolupava.
Aquesta decisió del TC va determinar que el llavors president Mas, el 14 d'octubre, anunciés en una compareixença institucional la convocatòria de la “consulta” per al 9 de novembre. Malgrat la rotunda prohibició del TC, es va celebrar una mena de consulta ciutadana que va mancar, òbviament, de qualsevol valor legal. On és la mobilització?
Com a conseqüència de l'obstinació del president Mas i el seu Govern, es van plantejar diverses querelles contra ell i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, per interlocutòria dictada per cinc magistrats el 8 gener de 2015, va acordar obrir una causa penal contra aquestes persones per un delicte de desobediència greu a l'autoritat (el TC). Entre ells, el seu president, que avui és el director de l'Oficina Antifrau. L'esmentada resolució judicial, molt fundada, va ser el precedent del recent escrit d'acusació formulat per la Fiscalia, pel citat delicte més el de prevaricació –és a dir, dictar, sabent–ho, una resolució administrativa injusta.
D'altra banda, no es pot evitar constatar que els ara acusats i el Govern van actuar sense respectar ni complir els principis, previstos a la referida Llei, de “neutralitat institucional, primacia de l'interès col·lectiu, pluralisme, igualtat i no discriminació”. Principis, propis d'un govern democràtic, que continuen sense respectar avui.
En tot cas, la convocatòria de la consulta i les decisions i actuacions administratives subsegüents per fer–la possible no van ser de cap manera una mobilització. Van ser un permanent abús de poder amb un altíssim cost per a les arques públiques de la Generalitat. El procés cap a la consulta i aquesta mateixa va representar una despesa pública, innecessària i injustificada, de 5.176.704 euros, en una comunitat autònoma que patia enormes mancances en els serveis públics, en la satisfacció de drets i necessitats essencials per a la qualitat de vida de els ciutadans.
L'operació es va dur a terme des del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació de la Generalitat (CTTI), que va contractar a diverses empreses privades per la prestació de diversos serveis, la majoria informàtics, que estan acreditats, almenys, en les quinze factures que es relacionen en l'escrit d'acusació. Empreses com Hewlett Packard, Telefónica de España, Imagina, Axa, T–Systems, Fujitsu i tres societats contractades per aquesta i Unipost.
Aquestes empreses sí que es “van mobilitzar” per enriquir–se gràcies a la gestió il·lícita de la Generalitat, perquè un reduït percentatge de votants acudís de bona fe als centres de votació, creient honradament en el valor del seu vot. Aprofitant, fins i tot, com a punts de votació, les seus que l'Agència per a la Competitivitat de l'Empresa de la Generalitat de Catalunya (Acció) té en diferents ciutats del món –exactament catorze– des d'Andorra fins a Tòquio.
Aquests fets i altres similars justifiquen plenament que la Fiscalia afirmi, amb tot fonament, que “el president Mas, emparat simplement en la seva voluntat, que va convertir irracionalment en aparent font de normativitat” actués, com bé es descriu, en franca i directa oposició amb l'acordat pel TC. Afegeix la Fiscalia que els tres acusats “van decidir generar l'aparença que les actuacions administratives públiques es paralitzaven i el procés quedava exclusivament en mans de ciutadans voluntaris, quan en realitat no era així”.
Davant d'aquesta realitat, resulta penós i decebedor que el grup parlamentari de Catalunya Sí Que es Pot hagi unit els seus vots als independentistes per expressar el seu suport a aquests justament acusats, als quals es denomina com a “perseguits” pels gravíssims fets descrits. On és la raó democràtica? On és l'esquerra?
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
