El 'passeig dels senyorets' davant del Parlament

Em permetreu que reprodueixi aquestes paraules de l'escriptor Jorge M. Reverte, a “El País”, per referir-me a les compareixences de la família Pujol davant la comissió d'investigació del Parlament de Catalunya. Fins ara estan consistint en un conjunt de insolències, mentides, quan no una manca evident de respecte a una tan alta institució. Sembla com si els que haurien de donar comptes al patriarca i la seva família fossin els diputats i diputades. Pujol i la seva família representen la veritable cara del nacionalisme que, revestit d'altres formes, continua dominant Catalunya.

Ja veurem com Mirèia Pujol, de la qual se sap que el 2001 va constituir la societat Fisioart SL amb un capital de 3.000 euros, explica les raons i l'origen del capital acumulat pel qual el 7 juliol de 2014 va pagar, en concepte de regularització tributària, més d'un milió de euros. La compareixença de Jordi Pujol fill va representar una ofensa a la dignitat i respecte que mereixen els nostres representants. Es va atrevir a dir que “és un mite que hagi operat en paradisos fiscals”. Planerament, va dir que atribuir aquesta activitat era una faula, un mentida, i va atribuir al BBVA aquesta responsabilitat.

Resulta sorprenent que sostingui aquesta rotunda negativa per múltiples raons. Segons consta en la causa penal oberta contra ell al jutjat central nº 5, des de 1989, que se sàpiga, ha constituït fins a dotze societats mercantils, amb els objectes socials més variats, com, entre d'altres, “la prestació de serveis portuaris” a la ciutat argentina de Rosario. Pujol júnior i tota la família està obligada a saber que des dels anys noranta, i en particular pel RD 1065/2007, estan obligats personalment a informar l'Agència Tributària de qualsevol faceta de la seva activitat econòmica per “verificar l'adequat compliment dels seus deures tributaris i millorar la lluita contra el frau fiscal ”. A més de les obligacions que estableix des de 1993 la normativa sobre prevenció de blanqueig de capitals, els titulars de l'activitat econòmica estan també obligats, especialment des de la Llei 7/2012, a “subministrar informació sobre béns i drets situats a l'estranger”. I, particularment, respecte de “comptes situats a l'estranger oberts en entitats que es dediquin al tràfic bancari o creditici de les que sigui titular o beneficiari o en què figuri com a autoritzat o, d'alguna altra forma, tingui poder de disposició”.

Ha complert amb aquestes obligacions? És més que dubtós, ja que sinó el jutge Ruz, el 9 d'abril de 2013, no hauria requerit l'Agència Tributària perquè l’informés, respecte de Pujol júnior, “de moviments de divises a l'exterior i importacions i exportacions que poguessin ser indicatives de percepció de rendes obtingudes a l'exterior entre el 30/3/2004 i el 2013.03.27”. A més, per conèixer aquestes dades, el jutge es va dirigir també al BBVA, al Banc Mediolanum SA i al Credit Suisse AG, requerint el lliurament de “contracte d'obertura” de comptes, “extracte” dels mateixos i “cartolina de firmes”, dades estrictament personals.

Davant d’aquests fets, resulta difícil, per no dir impossible, acceptar que el tal Pujol desconegui el paper que juguen els paradisos fiscals en l'economia mundial, de refugi de diners il·lícits i de total opacitat. I, podria ser que, com acaba d'estudiar recentment Gabriel Zucman, la família Pujol pertanyi al grup de les que tenen o han tingut el 8% del seu patrimoni dipositat en aquells territoris.

Respecte a Pujol Soley, confiem que la Justícia aclareixi fins a les últimes conseqüències els fets defraudadors que va confessar i els mecanismes que van fer possible un frau tan continuat com desmesurat durant trenta-quatre anys, vint-i-tres dels quals ocupant la màxima responsabilitat pública de Catalunya. Avui, almenys, ja no s'atreveix a dir que el procés penal contra ell era, com va dir el 1994 referint-se a Banca Catalana, “trencar les cames de Convergència Democràtica de Catalunya”, qualificatiu absolutament impropi de qui governava un país.

Ja han transcorregut set mesos des de la seva declaració autoinculpatòria i el jutjat nº 31 de Barcelona avança lentament en la investigació. Esperem que no arribi a la paràlisi del cas “Palau de la Música”. En tot cas, la comissió d'investigació parlamentària està complint l'excel·lent funció de desvetllar i plasmar aspectes que, coincideixin o no amb el Cas Pujol, projecten públicament el tarannà i les sòrdides formes de governar del nacionalisme burgès català. Està, sens dubte, prestant un gran servei a la ciutadania en assumptes d'evident transcendència i “interès públic”.