Comparteixo la tesi del catedràtic Francisco Rubio Llorente (El País, 8/10/12) que la inoportunitat de la via sobiranista llançada per Artur Mas sembla tan irrefutable com la necessitat que el Govern Rajoy no només no la condemni o amenaci amb impedir sigui com sigui, sinó que contribueixi a donar-li via democràtica en el cas que el procés es consolidi a partir del 25-N. M’incloc entre els que no entenen Espanya sense Catalunya i a l’inrevés, però només el sufragi universal pot resoldre en última instància el plet sobre l'aspiració de sobirania plantejat per una comunitat nacional.
En el supòsit molt probable que la nova composició del Parlament de Catalunya reflecteixi una àmplia majoria favorable a la convocatòria d'un referèndum -postura que ara per ara subscriu fins i tot el PSC, i només rebutgen de ple el PP i Ciutadans -, el gran objectiu comú hauria de ser evitar el xoc de legitimitats entre les Corts espanyola i la Cambra catalana, i resoldre la qüestió netament a les urnes. A falta que aquestes parlin el 25-N, no és gens sensat ni intel.ligent confiar que el cel s’escamparà tard o d'hora, ja sigui per desistiment o per cansament. Ja no és el cas, amb independència del desenvolupament de la dramàtica crisi econòmica que assola Espanya.
L'exvicepresident del Tribunal Constitucional i expresident del Consell d'Estat suggereix com a via per canalitzar eventualment el procés que el nou Parlament presenti davant el Congrés una proposició de llei orgànica d'autorització de la consulta, els termes dels quals haurien de ser òbviament pactats pel Govern central i la Generalitat. És una evidència que els dos grans partits d'Estat estan en condicions de torpedinar la iniciativa des de les Corts, però el risc de conduir de facto a la Generalitat als llimbs constitucionals és probablement molt superior al d'enfrontar al desafiament d'adaptar la Carta Magna a les noves demandes socials i polítiques. L'exemple d'Escòcia i l'actitud de Londres estan en boca de tothom.
Res improvisat
La doble campanya electoral a Euskadi i Galícia, a la qual després succeirà la de Catalunya, explica el crescendo de Mariano Rajoy, amb el suport de rellevants membres del Govern i del partit, pel que fa al desafiament independentista d'Artur Mas. No podia ser d'una altra manera, després de la primera fase d'estupefacció i silenci que va seguir al cèlebre 'xoc de trens' a La Moncloa. És molt desitjable que, un cop resolta la triple incògnita, el sentit d'Estat, el realisme polític i la pedagogia civil i democràtica s'imposin a la lògica descarnada de la captura del vot i la passió patriòtica.
En realitat no hi ha res estrictament nou sota el sol: el mateix Oriol Pujol, secretari general de CDC, ha explicat que el líder nacionalista ja va exposar els seus plans fa gairebé una dècada en proclamar públicament el principi del “dret a decidir” sota l'horitzó de la idea d'una “Catalunya sense límits”. És veritat que en aquells dies Mas esgotava encara la seva llarga travessia del desert com a cap de l'oposició i encara no s'havia produït la desfeta de l'Estatut ni havia esclatat la Gran Recessió, factors clau en l'evolució de les coses fins a l'actual situació.
Canvi de guió
L'aposta per l'anomenat “pacte fiscal” -llegiu sobirania fiscal- com a peça mestra del procés de “transició nacional” va madurar i va cobrar cos veloçment a cavall de dos successos, obrint de pas a CiU el camí del retorn al poder. La històrica federació nacionalista ha derivat no per casualitat cap al secessionisme tot just dos anys després del seu desembarcament sobre el cadàver de l'esquerra tricolor, coincidint amb el bloqueig financer i polític de la Generalitat en un entorn d'aguda crisi social.
Tampoc és gens casual que l'espectacular gir polític hagi canviat el menú dels mitjans de comunicació de referència, tant dels de titularitat pública com dels “concertats”. Després de mesos i mesos d'imatges i notícies de retallades i protestes massives, que van culminar a mitjans de 2011 a la gegantina manifestació del 15-M i el tens setge al Parlament un mes després, ara es troben bolcats de ple i sense reserva o distància en el seguiment, decoració i interpretació del formidable tsunami independentista que recorre el país. “Amb il.lusió”, això sí.
Més enllà de qualsevol retòrica i les inevitables concessions a l'èpica, però, la qüestió de la independència de Catalunya està definitivament sobre la taula per inversemblant, discutible o fins i tot insofrible que pugui resultar per a molts sectors de la ciutadania. El que estava només implícit en l'ànima del pujolisme com a expressió del catalanisme polític de la Transició, ara ha pres forma explícita i sense complexos en el verb de Mas, instal.lat ja sense hipoteques en l'era post-Estatut. L'immobilisme està mal vist en els temps que corren.
La campanya institucional d'invitació al vot ja ha començat. El gran enigma és què farà el segment d'electors que no s'ha expressat o no sol fer-ho sobre el que es veu i se sent cada dia a Madrid i a Barcelona, ja sigui al carrer, al Parlament, a TV3 o a La Vanguardia. La caça del vot transversal, orfe o hibernat en l'abstenció es presenta crucial per aconseguir aquesta “majoria indestructible” en què somia Artur Mas.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
