Sembla evident que el jutge de El Vendrell que investiga l’anomenat cas del 3% ha topat amb una altra investigació judicial oberta fa uns anys sobre irregularitats al Port de Barcelona. En concret, al jutjat d’instrucció número 5 de Barcelona. Tan evident que Sixte Cambra no hi té res a veure, ja que la denúncia que dona peu a aquest altre sumari, presentada pel mateix Port de Barcelona contra les constructores del Dic de l’Est, data de 2010, quan el president de l’autoritat portuària era el socialista Jordi Valls, i els fets suposadament irregulars es remunten a una obra adjudicada l’any 2001, quan el president era el convergent Joaquim Tosas Mir.
Sintetitzem-ho. El setembre de 2001 l’Autoritat Portuària de Barcelona (APB) adjudica les obres d’allargament del Dic de l’Est (el famós trencaones on diverses generacions havien aparcat el cotxe per gaudir de la intimitat de la nit) a una UTE formada per FCC Construccion SA, Construccions Rubau, Ferrovial-Agroman i Copisa (les empreses registrades en l’operació del dia 2) per un import de 197 milions d’euros. Eren unes obres complexes i costoses però absolutament imprescindibles per abrigar la ulterior ampliació del recinte portuari. Ara al trencaones ja no hi ha intimitat, sinó milers de creueristes embarcant i desembarcant a diari.
Les obres s’allarguen fins el 2008, i en algun moment d’aquest procés, segurament cap al final, l’autoritat portuària descobreix que ha estat pagant uns costos que només s’han produït en la ficció dels documents, ja que la UTE ha fet veure que havia posat 865.000 tones de pedra més dels reals, a banda d’haver usat materials de qualitat molt inferior al facturat. Depenent de les informacions publicades quan esclata el cas i el port presenta la denúncia, s’estima que la presumpta estafa oscil·la entre 7 i 9 milions d’euros, que és una mica més del 3% del pressupost total de l’obra. El sumari encara està pendent de judici i l’últim que es va publicar (no fa gaire, a finals de novembre de 2016) és que el fiscal demana set anys de presó per a nou directius d’aquestes constructores.
Si ara resulta que això no és només una presumpta estafa sinó que, de la documentació apareguda arran les indagacions del sumari de El Vendrell, es dedueix que també podria ser un cas de presumpte finançament il·legal de partit polític, via comissions il·legals, entenc que té lògica que el jutge de El Vendrell intenti si més no revisar la manera com es va resoldre aquell concurs d’obres, ja que aquest extrem no ha estat objecte de la investigació judicial duta a terme pel jutjat de Barcelona. Al cap i a la fi, d’adjudicacions a canvi de comissions va el cas del 3%. I si això és així s’ha de viatjar en el temps fins el 2001 i veure qui i com va prendre aquella decisió.
Els presidents dels ports els nomena el Govern central a proposta de l’autonòmic. Les autoritats portuàries són grans empreses públiques de titularitat estatal però controlades per un consell d’administració amb majoria dels poders polítics locals. I això és així gràcies al Pacte del Majestic. La mateixa conjuntura que va permetre Carles Vilarrubí entrar al consell d’administració de Telefónica o Rafael Español al d’Endesa (tots dos designats pel dit majestàtic de Jordi Pujol) va fer possible que Joaquim Tosas fos el primer president de l’APB nomenat a proposta de la Generalitat i no de l’administració de l’Estat. Ho va ser entre el 1996 i 2004, és a dir, coincidint amb les dues legislatures d’Aznar, encara que el seu adéu no va ser conseqüència de la derrota del PP el març de 2004 sinó del Pacte del Tinell que va donar peu al primer tripartit uns mesos abans.
O sigui que en tot cas és Tosas, i no Cambra, qui ha de respondre per les presumptes irregularitats de les obres d’allargament del Dic de l’Est, encara que és natural que, en un registre a les oficines del port, la Guàrdia Civil requereixi la presència de l’actual president i no del de fa 16 anys.
Hauria d’estar Tosas amoïnat? Probablement no. Al llarg de la seva dilatada trajectòria en l’àmbit públic ha estat d’aquells homes que han manat molt des de l’ombra, poques vegades s’han embrutat i sempre han caigut drets. L’ha acompanyat sempre la fama de bon gestor, i en canvi al mateix port el Tribunal de Cuentas va detectar l’any 2007 desviaments milionaris en els pressupostos de diverses obres licitades en el període 2000-2004, és a dir, durant el seu mandat. Sobre això Tosas mai es va haver de molestar a donar cap explicació a ningú.
Tosas és avui un feliç (suposo) avi jubilat, patró (i durant alguns anys president) de la Fundació Catalunya Oberta, ideada i impulsada per Lluís Prenafeta com a think tank del catalanisme neoliberal. Un servidor del país, un nom immaculat i que no obstant desperta en el meu hipocamp cerebral el cas de Joan Moll i la injustícia mai reparada que van cometre amb ell.
No els sona Joan Moll? En les èpoques que el trencaones encara era el sexòdrom a l’aire lliure favorit dels barcelonins gairebé va ser famós. No hi deu haver cap periodista de més de 50 amb plaça a la ciutat, i que s’hagués dedicat mínimament a la investigació, que en un moment o altre no en tingués tracte. L’enginyer Moll va ser el primer redactor del ministrasvassament de l’aigua de l’Ebre al camp de Tarragona, el primer gran projecte d’infraestructura hidràulica promogut pel pujolisme. I també va ser el primer (o un dels primers) a esbombar l’existència de comissions il·legals en l’obra pública.
El cas Moll és llarg i enrevessat d’explicar, i més encara fiant-se de la memòria, però per fer-ho molt resumidament la qüestió és que va ser despatxat perquè volia situar la presa de l’aigua en algun punt de l’Ebre anterior a la zona de Flix i d’Ascó, on hi ha una central química (Ercros) i dues nuclears, davant dels informes sanitaris que advertien de la contaminació de l’aigua, mentre que els seus superiors volien que la captació d’aigües no es fes directament del riu sinó dels canals de rec que hi ha a l’Ebre a partir de Xerta, és a dir riu avall, que és el que reclamaven les comunitats de regants (agricultors) de l’Ebre. La solució Moll era més segura, més pròxima i possiblement per això més barata, però es va optar per l’altra. I a Moll el van apartar del projecte.
Llavors Moll va airejar el conflicte i va arribar a dir que s’havia negat a firmar certificacions d’obres falses la finalitat de les quals era desviar diners al partit del Govern, és a dir, a Convergència. Era una acusació creïble (l’altre gran infraestructura pujoliana dels vuitanta, l’autopista Terrassa-Manresa, també va estar esquitxada de sospites de comissions il·legals, en aquest cas a Ferrovial), però mancada de proves. I òbviament molt irritant per als seus superiors. D’aquest enfrontament obert va derivar la separació de servei de Moll a perpetuïtat, proposada pel també enginyer Joaquim Tosas com a secretari general del seu departament i, segons Moll, basada en acusacions falses com que faltava a la feina i coses així. Als 80 Tosas va ser successivament director general de Transports, secretari general del departament de Política Territorial i Obres Públiques i secretari general del departament de Sanitat.
O sigui que Tosas no només va despatxar Moll, sinó que li va negar la possibilitat d’optar a cap més plaça de funcionari, i per això durant molts anys es va presentar a totes les oposicions (fins i tot a la de cuinera de la residència oficial del president) i al no ser acceptat les va impugnar totes. Avui seria una estrella mediàtica, però en aquells temps hi havia pocs mitjans i eren fàcilment controlables. Moll es va querellar contra Tosas, i va perdre, però el seu consol és que li va tallar una carrera fulgurant que apuntava a conseller. Tosas va deixar l’administració i va haver de buscar refugi al sector privat. Durant una mica més de dos anys va treballar a Construcciones i Contratas, una de les empreses que més endavant formaria part de la UTE que construiria el Dic de l’Est al port que ell presidia.
El conseller Joaquim Molins es va beure solemnement un got d’aigua de l’Ebre al Parlament de Catalunya per demostrar als terrícoles que no hi havia cap risc per la seva salut. Quan molts anys després es va descobrir que sota la planta d’Ercros a Flix s’havia anat acumulant una muntanya de sediments tòxics, el tripartit va tenir algun gest amb Moll, alguna tímida frase de reconeixement, però mai es va anular aquella ordre de separació de serveis, que és el que Moll més desitjava. Els sediments s’han retirat, i això ha costat un dineral, i ningú ha pagat mai pel que segurament ha estat el pitjor atemptat ecològic que s’ha produït mai a Catalunya. Ni els responsables de l’empresa contaminant (l’actual president d’Ercros és Antoni Zabalza, exalt càrrec del PSOE, i l’anterior Josep Piqué, que ho va ser des de finals dels 80 fins a arribar a ministre el 1996) ni tampoc cap dels successius responsables de la o les administracions competents.
I tampoc ningú s’ha disculpat amb Moll, que avui és també un feliç (espero) avi jubilat.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
