Umberto Eco va publicar un any abans de la seva mort (el 19 de febrer del 2016) la novel·la Número zero en la qual descriu el que ell anomena “la màquina del fang”, l'aliança d'interessos i poders de tot tipus (polítics, econòmics, mediàtics...) per aconseguir objectius il·legítims amb l'ús pervers de la informació. L'autor d'El nom de la Rosa possiblement veuria que la seva ficció ha estat superada per la realitat de l'últim escàndol del Partit Popular: les converses que de manera descarnada revelen la guerra bruta ideada pel ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, amb la complicitat del director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, càrrec nomenat, precisament, per polítics que ara són víctimes de la conspiració. Si aquí afegim que el ministre va ser gravat en el seu propi despatx amb una qualitat d'àudio gairebé radiofònica, el cas encara arriba a cotes més esperpèntiques.
El 'Cas Fernández Díaz' és l'apoteosi d'una legislatura marcada per la corrupció sistèmica. Perquè intentar destruir el rival polític amb l'ús de policies, fiscals i periodistes afins és una expressió més de la corrupció, de l'absència que qualsevol barrera ètica a l'hora d'exercir el poder. El Partit Popular acudirà a les urnes enmig d'un fangar. Però no serà la primera vegada. Fa quatre anys, el 2012, els catalans ja vam acudir a les urnes sota l'impacte d'un esborrany policial difós pel diari El Mundo en plena campanya electoral i en el qual s'abocaven greus acusacions de corrupció per als líders de Convergència. El responsable de la unitat policial a la qual es va atribuir l'esborrany el va desautoritzar després de les eleccions davant del jutge del Cas Palau (el presumpte desviament de comissions a CDC a través del Palau de la Música). El fiscal en cap de Catalunya el va qualificar de “calúmnia”. Però la informació va marcar els últims dies de campanya. I la veritat és que bona part del contingut de l'esborrany filtrat pels poders de l'Estat en unes dates estratègiques va acabar per confirmar-se amb el pas del temps.
Les eleccions van representar un cop dur per a Artur Mas i CDC, que demanaven una majoria excepcional, i van perdre dotze diputats. Després de conèixer el resultat, el director de El Mundo, va llançar aquest tweet: “Qui ens havia de dir que en la redacció d'El Mundo tindríem la sensació d'haver guanyat unes eleccions autonòmiques a Catalunya!”. Pel tweet de Pedro J. Ramírez, es dedueix que la seva intenció en difondre el presumpte esborrany policial sobre la corrupció de CDC no era informar, sinó influir en el resultat electoral. I per això estava content. La missió estava complida.
El Mundo va tornar a llançar una 'bomba informativa' el 27 d'octubre del 2014, pocs dies abans de la consulta sobiranista del 9-N i mig any abans de les eleccions municipals. “Investiguen un compte de 12,9 milions de Xavier Trias a Andorra” era el titular de primera pàgina. Segons la notícia, els diners havien estat transferits des de Suïssa. L'alcalde de Barcelona ho va negar i va anunciar una querella. Dos mesos després, la fiscalia anticorrupció va arxivar el cas i mai es va demostrar ni el més mínim indici de que la notícia fos veritat. El Mundo es va excusar en un informe de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Financera (UDEF). Era la “màquina del fang” que explica Umberto Eco: Els serveis de l'Estat, un diari i l'ombra de la sospita.
Però el gran moment en què el Partit Popular va arribar a les urnes enmig del fang va ser l’11-M. Ja res va tornar a ser igual després d'aquella immensa atrocitat i de la reacció del poder, dels mitjans de comunicació i dels ciutadans. El poder polític, el Govern d'Aznar, va pensar que podia manipular la realitat. Que podia enganyar a l'opinió pública per guanyar unes hores i evitar la derrota del PP a les urnes. Per això va cridar als directors dels grans diaris espanyols i els va dir que l'autora de l'atemptat havia estat ETA. I la majoria es va creure l'engany i va encapçalar les seves edicions especials amb l'autoria d'ETA. Però els temps havien canviat i els diaris ja no tenien el monopoli de l'opinió pública. Ja no es podia fabricar la realitat amb trucades als directors. Els ciutadans es van mobilitzar i van exigir la veritat abans de votar. El que va passar després, és conegut.
Aquesta vegada, les portades de la premsa de Madrid publicades l’endemà que el diari digital Público revelés les converses tampoc van reflectir la realitat. El 'cas Fernández Díaz' estava absent de les primeres pàgines tot i ser la gran notícia de la campanya... i de la legislatura. Però, un cop més, la realitat era imparable. Els enregistraments no deixaven cap dubte possible. Era com la retransmissió en directe de la guerra bruta, de la 'màquina del fang', d'un ministre, i un govern, per destruir els líders independentistes catalans. Però era també el reflex de la degradació dels actuals responsables del Partit Popular, posada en evidència, com en l’11-M, en vigílies d'acudir a les urnes.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
