Catalunya Blogs y opinión

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

A la recerca de l'esquerra perduda

Els diputats d'ICV-EUiA, ERC, PSC i CUP, a l'acte d'homenatge a Andreu Nin celebrat al Parlament de Catalunya.

Crec que molta gent d'esquerres a Catalunya és conscient que hi ha una esquerra espanyola, més oberta entre militants i electors que en les cúpules polítiques i intel·lectuals, més present a la societat que en les institucions, més dialogant en els sectors culturals que entre els càrrecs públics. És molt difícil esperar la mínima comprensió per dialogar amb els actuals dirigents del PSOE, ja que neguen el dret dels interlocutors catalans -siguin de partits, sindicats o moviments socials- de ser el que són, representants d'un poble que manifesta voluntats col·lectives. Però no tot es redueix a morts vivents. En el conjunt d'Espanya hi ha forces socials i intel·lectuals que expressen una societat -una part d'ella- que aspira a trobar un camí a l'esquerra. Vegeu per exemple el rebuig de les polítiques econòmiques del govern actual i de l'anterior, l'extensió pel territori del moviment 15-M o col·lectius similars, les preses de posició dels sectors culturals davant la crisi i contra la degeneració democràtica o, fins i tot, el creixement d'Izquierda Unida.

El PP, UDyP i, en part, el PSOE exciten un populisme rastrer contra 'els catalans', intentant desviar la reacció social, per les seves polítiques antipopulars uns, per electoralisme altres i per espanyolisme ranci tots. Es tracta d'una guerra bruta larvada que pot derivar en una tragèdia. Els aprenents de bruixots anuncien una gairebé irremeiable "fractura" per provocar-la. És la profecia de l'autocompliment. Però hi ha una alternativa d'esquerres davant el conflicte actual Espanya-Catalunya.

El moviment popular català és una força que qüestiona el règim polític espanyol, la monarquia, els aparells de l'Estat -en gran part contaminats de franquisme-, els privilegis i influència sobre els governs de la cúpula de l'Església, les oligarquies polítiques que s'han alternat al Regne d'Espanya i han creat una imatge de corrupció generalitzada, les polítiques neoliberals que enriqueixen un 1% en detriment del 99%, la submissió de l'Estat al gran capital financer i la col·lusió entre les cúpules econòmiques i les institucions i dirigències polítiques. És lògic que des de l'esquerra espanyola es desconfiï del govern de CiU per les seves idees neoliberals i els seus vincles econòmics. Però ja hem exposat que el moviment popular català només en part i molt precàriament el lideren CiU i ERC. Aquesta última és la força que per ara obté més rèdits electorals i la seva base social i electoral tendeix més a l'esquerra que al centre. La tendència de CiU a pactar amb el govern del PP l'allunyarà en gran part del moviment popular.

En el moviment popular català s'hi inclou un extens teixit sociopolític en gran part d'esquerres al qual ja ens hem referit. El formen els moviments socials en auge, els sindicats de treballadors, les entitats professionals i culturals, les ONG i col·lectius alternatius, les associacions de petits empresaris i cooperativistes, i les organitzacions i plataformes -ja siguin independentistes, com el Procés Constituent, o no independentistes però a favor del dret a decidir, com el Front Cívic, de base en gran part obrera en què conviuen generacions veteranes i joves-.

És un moviment que desborda àmpliament als partits d'esquerra, tot i que els inclou: els postcomunistes d'ICV-EUiA, els independentistes de la CUP i una part de la militància i electorat socialista. Podem lamentar que l'independentisme hagi integrat i fins a cert punt amagat les reivindicacions socials, però aquestes estan presents i vives en el moviment popular. D'altra banda, el moviment independentista en el seu conjunt posa en qüestió el règim polític actual i aguditza la seva crisi, tant del model polític conservador com l'ideari reaccionari sobre Espanya. Una cosa que les esquerres catalanes haurien de compartir amb les esquerres espanyoles.

També és cert que hi ha sectors d'esquerra que no estan en el moviment. Són minories, una part de la militància i l'electorat socialista, sectors radicalment classistes que conceben de forma estricta el conflicte social entre capitalistes i proletaris, i el federalisme difús que apareix no com una tercera via sinó més aviat com una hipòtesi teòrica que per ara no troba més suport que alguns col·lectius benintencionats entre professionals, universitaris i alguns sindicalistes. Ni és una reivindicació arrelada al poble català, que sent ara en la seva majoria una gran desconfiança en l'Estat espanyol, ni forma part de l'ADN de la cultura política espanyola dominant, que comparteixen PP i PSOE. La debilitat de l'esquerra, però, no està a la base social del moviment popular, ni en els sectors d'esquerra que estan al marge o en contra d'aquell. Està a les forces polítiques catalanes.

És possible situar el PSC en l'àmbit de l'esquerra i en el moviment popular català? El PSC té arrels en l'esquerra tant marxista com social-liberal. I la majoria del seu nucli fundacional els anys 70 procedia de la tradició socialdemòcrata d'esquerres i del catalanisme favorable a l'autodeterminació i a un federalisme avançat. Però el partit es va instal·lar a les institucions. Es va generar una casta de nouvinguts que van trobar en els càrrecs públics i els seus entorns una forma de vida i es van trobar amb dos líders que els garantien els vots. Un va ser Maragall, que arrasava a Barcelona i el seu prestigi va irradiar progressivament a tot Catalunya. Rebia suports diversos: el catalanisme d'esquerra, part dels votants del PSUC (a partir de la crisi de 1981) i de l'extrema esquerra, sectors mitjans urbans barcelonins especialment...

L'altre era Felipe González, que representava l'esquerra possible a l'Espanya de la transició i tenia un especial predicament entre els sectors populars i mitjans d'origen no català. El partit de Maragall s'ha diluït i l'arrossegament polític dels personatges més o menys propers a ell són pràcticament marginals en el partit i, excepte alguns casos locals, tampoc posseeixen patrimoni electoral. El prestigi de Felipe González forma part del passat i les seves declaracions espanyolistes no convencen una part dels votants socialistes.

El PSC ara està massa supeditat al PSOE per tenir una participació activa en el moviment popular català, però tampoc hi està del tot en contra. Defensa la consulta en uns termes tan restrictius -que sigui legal segons ho interpreta el govern espanyol perquè no hi hagi consulta- que vol aparèixer com equidistant, però en la realitat política es col·loca sense voler en fora de joc i pot ser arrossegat cap al PP i Ciutadans, que li fan crides explícites. Hi ha un vot al PSOE no menyspreable a Catalunya, però va de baixa, pel seu evident anticatalanisme i per per la seva corresponsabilitat en la crisi i en les polítiques posteriors. En resum, el socialisme és l'home malalt de la política catalana. Ni carn ni peix la balena, és a dir, la ciutadania, és possible que el PSC sigui expulsat a la marginalitat o es trobi lligat a un pacte fraudulent entre PP i PSOE. Seria una nova versió del cafè per a tothom revestit per una certa retòrica federalitzant mentre l'oligarquia política espanyola sigui el que és.

L'altre partit d'esquerra -en realitat són diversos partits- amb una presència significativa en l'àmbit institucional és la coalició Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA). Iniciativa, el partit més fort entre els hereus del PSUC, es va destenyir de vermell per aparèixer més verd i segurament ho va aconseguir en excés. Però la seva pràctica i la seva imatge tendeixen a recuperar un tint més vermellós, la qual cosa li apropa als seus socis de coalició i a una part important del que es mou a l'esquerra dels socialistes i dels sectors desil·lusionats del PSC.

La coalició ICV-EUiA tendeix a recuperar el discurs i la pràctica del que va ser el PSUC dels anys 60 i 70. Està clarament en el camp de defensar la consulta, el dret a decidir, però no es pronuncia sobre la independència. Una part dels seus dirigents, militants i electors la defensen; altres plantegen una sortida més semblant a un federalisme asimètric, és a dir, amb un estatus específic per a Catalunya. Però la qüestió avui és independència sí o no. Poden canviar els termes però ara el discurs independentista és clarament hegemònic. Si no es posicionen entre aquestes dues opcions, que són les que estan al carrer i en l'opinió pública, cada dia es trobaran més en terra de ningú. Per ara la seva posició ferma en defensa de la consulta sobre el dret a dir els manté en el moviment però a remolc del mateix. Hi ha raons per a optar a favor de la independència avui.

El moviment popular independentista és l'única opció a la qual el règim espanyol un moment o altre haurà reaccionar. L'obliga a actuar i sigui quina sigui la seva resposta el debilitarà, ja que tant si opta per la repressió com per la cessió se'l condemnarà. Els seus silencis menyspreadors, les seves amenaces grolleres, el seu discurs anacrònic propi de l'espanyolisme franquista, la seva incapacitat per a presentar ofertes que obliguin al diàleg i a la negociació, la seva incomprensió que per a l'opinió pública la consulta sobre el futur conjunt és considerat un dret democràtic elemental... Aquest cúmul de perversitat, ignorància i incompetència transmet indignació moral, cansament històric i desig de canvi radical.

Les esquerres catalanes i espanyoles haurien d'apropar-se a un escenari comú, respectant el dret dels uns a reclamar el dret a la independència i el dels altres a proposar un pacte que reconegui un autogovern real en un marc polític pactat. Es tracta de convertir una cosa que ara pertorba a les esquerres d'un i altre costat en una oportunitat històrica de canviar un règim polític podrit, i alhora establir una relació positiva entre Catalunya i l'Estat espanyol, que pot ser la independència, la relació confederal o un federalisme sui generis que reconegui un estatus específic d'autogovern a Catalunya. En el curt termini seria ja un avanç un pacte de no agressió i promoure dinàmiques paral·leles contra el govern del PP, alternatives econòmiques i socials, propostes de reforma política pròpies de la democràcia a tots els nivells, iniciatives culturals, denúncia de la corrupció i qüestionament de la monarquia.

Per aquest camí les dinàmiques paral·leles poden ser convergents.

Per a això és necessari construir una força política a Catalunya que sigui una alternativa no al moviment popular sinó al lideratge de CiU amb el suport d'ERC. En aquest sentit ICV i EUiA tenen una responsabilitat especial. Poden alhora atraure sectors socialistes i fins i tot de l'àrea de Convergència i d'ERC (si continua enganxada a CiU) i ser un referent polític per al magma de plataformes i col·lectius que són gran part de l'activisme dins el moviment popular: els moviments i organitzacions socials i sindicals, el Front Cívic, el Procés Constituent, el Parlament Ciutadà... Lògicament la CUP hauria aliar-se amb aquest bloc i ERC també. No es pot dialogar amb l'esquerra espanyola si no es té una certa posició de força dins el moviment popular català.

¿I els federalistes d'esquerres catalans? Cal reconèixer que van ser els primers a apuntar-se a una "tercera via' que després han seguit, cadascú a la seva manera, Duran i Lleida i Sánchez-Camacho. Els nostres federalistes locals tenen la bona intenció d'evitar conflictes i buscar entre tots sortides raonables. Obliden que en política es crea un escenari de negociació raonable si prèviament s'ha generat una relació de forces que impel·leix les parts a negociar. Ells no tenen força darrere ni davant. A Catalunya l'única força que té una proposta política confrontada amb el govern espanyol és el moviment pel dret a decidir i la independència -si no hi ha altra sortida que no sigui l'estatus actual-.

Per a més frustració dels federalistes, ni el govern ni els principals partits estatals no són ni volen ser federalistes (PSOE inclòs, com es va demostrar en el seu manifest de Granada). El federalisme és avui una posició intel·lectual sobre les ideologies i les confusions de llenguatge. Per ara reuneix simpàtics cani sciolti de la política que no troben molts receptors.

Però on és l'esquerra espanyola amb la qual dialogar? El PSOE i els seus entorns existeixen però són molt poc d'esquerres, molt conservadors del règim actual a l'espera que els toqui per torn tornar al govern. No són capaços ni de dialogar seriosament amb el seu partit germà a Catalunya, el PSC. No accepten la consulta, no reconeixen capacitat al poble català per expressar les seves aspiracions i òbviament no accepten la possibilitat de la seva independència. No obstant això, precisament plantejar l'opció independentista és el factor que genera un escenari de diàleg. És com una vaga: sense aquest dret no hi ha negociació amb la patronal.

Plantejar la independència amb un fort suport social és l'única manera de negociar una relació nova entre Catalunya i l'Estat espanyol. Ara per ara les cúpules del PSOE comparteixen amb la dreta (PP i UPyD) una concepció de l'Estat unitarista, uniformista i centralista que no deixa espai a la negociació d'un estatus diferenciat i un alt nivell d'autogovern de Catalunya. I el federalisme? Mai el PSOE ha plantejat un federalisme per molt que la paraula surti en els seus documents i mai ha acceptat l'especificitat de Catalunya.

Hi ha Izquierda Unida, que dóna suport clarament el dret a l'autodeterminació, però rebutja la independència. És una posició més oberta, permet negociar, però les seves posicions classistes bàsiques (rics-pobres, capitalistes-treballadors, oligarquia-poble) estan molt en primer pla i no li permeten veure tot el potencial transformador del moviment popular català. El qual coincideix en gran part amb les seves posicions: acabar amb l'actual règim polític espanyol, promoure models economico-socials alternatius, reconèixer la plurinacionalitat d'Espanya. És comprensible que no siguin "independentistes catalans" però esperem que acceptin aquesta possibilitat si així ho vol el poble català. En tot cas és significatiu que la direcció d'IU, per mitjà de Cayo Lara, hagi expressat el seu total suport al dret a decidir com ho és també la proclamació per part del líder del Sindicat Andalús dels Treballadors, Diego Cañamero, del dret dels catalans a ser independents.

Òbviament hi ha un vast teixit sociopolític i cultural a Espanya. Progressista i en part en actiu o potencialment d'esquerres, divers, amb actituds contradictòries o en tot cas heterogènies. Però que en general no entén i no li interessa gaire el cas català. Ho veuen com una postura arrogant o egoista. Consideren el moviment popular com una operació manipuladora de la dreta catalana. Però gran part dels factors i motius que han generat el moviment popular català són els mateixos que indignen gran part dels ciutadans espanyols. No sembla una tasca impossible que cristal·litzi una mobilització social a Espanya els objectius de la qual coincideixin en gran part amb els del moviment català com hem ja esmentat: la Monarquia, la Constitució, la regeneració de la política, les polítiques econòmiques, els privilegis de l'Església i la mateixa idea reaccionària d'Espanya. Per a això s'hauria, tanmateix, de constituir en aquest procés una força o bloc polític que articuli aquest magma sociopolític ara molt fragmentat.

En resum. Tenim el problema a Espanya, en el seu règim polític i en la mala idea pròpia de l'Espanya vella i

reaccionària que contamina la cultura política espanyola. El moviment popular català és un símptoma del problema i pot ser una part de la solució. La seva existència i desenvolupament poden contribuir bastant a acabar amb l'actual règim sempre que en el conjunt d'Espanya es desenvolupin dinàmiques similars. La mala idea d'Espanya agonitza, és a dir lluita per viure, per fer-nos malviure a tots. No acabarem amb el règim polític espanyol, condició prèvia per a una segona transició, sense donar la batalla cultural contre la idea d'Espanya que subjau en el pensament i la política que ens ha portat a la degeneració de la democràcia. Un cop més correspon com sempre a les esquerres i a les classes populars estar al capdavant del combat per una recuperació del procés democràtic. La solució per a Catalunya és part de la solució per a Espanya. Hem d'entendre'ns.

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
22 de octubre de 2013 - 07:00 h

Descubre nuestras apps

stats