Des del Govern ens diuen que les retallades són inevitables, que Madrid no paga el que ens deu i que, per tant, no poden fer res més que treure diners d’allà on els és més fàcil: d'una banda, dels pressupostos de sanitat i ensenyament (que són els més grans i per tant dels que es poden obtenir més diners) i, d’altra banda, dels sous dels i les treballadores de l’administració que tenen controlats. El “Gobierno de España” diu que no té cap més remei que retallar perquè Europa ho exigeix. I Europa dóna la culpa als omnipotents mercats. Però els qui paguem, com sempre, som les persones que vivim (o vivíem) del nostre treball. L’empitjorament dels serveis públics, i en concret de la sanitat i l’ensenyament, recau sobretot en aquestes persones. Els que viuen de les seves rendes, de les especulacions del mercat o directament de la corrupció que practiquen o de l’explotació dels i les treballadores, no utilitzen els serveis públics o es poden permetre no fer-ho.
L’aplicació de les retallades es tradueix directament en l’empitjorament de les condicions de treball. La salut dels i les treballadores passa de ser un dret a una moneda de canvi. Si vols conservar la feina, no demanis també conservar la salut! O feina sense salut o salut sense feina (cosa bastant difícil). Per tant, no cal que els empresaris o les administracions s’esforcin a millorar les condicions de treball. Al contrari, l’únic que compta és poder estalviar el màxim per pagar els deutes encara que això signifiqui atemptar contra la salut dels i les treballadores. És a dir, renunciem a la nostra salut perquè ens permetin malviure. D’aquesta manera emmalaltim per culpa del treball, i si ho fem massa seguit, encara ens fan fora, reforma laboral en mà.
En la docència, les retallades també han significat un important deteriorament de les condicions laborals. Per exemple, s’ha augmentat la jornada laboral: en els últims dos anys dues hores lectives més, amb el que això suposa d’augment de càrrega de treball (més grups, més alumnes, més correccions, més preparacions de classes i exàmens, més atenció a pares) que implica molt més de dues hores a la setmana o no s’envien substitucions fins al cap de les dues setmanes, la qual cosa suposa que els alumnes hagin de ser atesos pels altres docents, que així veuen com s’incrementa la seva jornada en més de dues hores lectives, amb l’afegitó que no són els seus alumnes i, per tant, la relació amb ells és més complexa.
El Departament no es cansa de dir que la jornada laboral final de 37,5 hores no s’ha augmentat. Serà que no saben que la feina s’ha de fer igualment? Que si s’ha augmentat la generació de feina i s’han disminuït les hores per dedicar-hi, el professorat s’emporta la feina a casa, fora de les 37,5 hores de jornada, a la nit, durant els caps de setmana? No poden dir que no ho saben, perquè sempre ha estat així. I ara, malgrat tot, els i les docents no deixaran els alumnes sense atenció quan arribin al còmput de les 37,5 hores. I d’això se n’aprofita l’Administració!
Par acabar d’arrodonir tot aquest panorama, es disminueixen els sous, un cop i un altre. Ens roben els diners de la paga extra (ni tan sols esperen que siguin al banc per aplicar-nos una quitança com a Xipre)i es precaritzen els contractes amb substitucions parcials de jornades senceres.
S’estalvia en mesures de seguretat; no es faciliten els mitjans necessaris a les persones que necessiten un material ergonòmic per treballar (micròfons, cadires...); no s’apliquen les condicions de treball que permetrien adequar llocs de treball a persones amb problemes de salut; no s’apliquen les mesures preventives proposades en les avaluacions de riscos...
A tot això cal afegir la indefensió cada cop més gran en què ens trobem quan ens posem malalts i malaltes. A més de trobar-nos malament, ens penalitzen amb descomptes afegits del nostre sou, l’ICAMS (Institut Català d’Avaluacions Mèdiques i Sanitàries), que hauria de vetllar perquè les persones no tornessin a treballar si no estan en condicions, fa exactament el contrari i les retorna a la feina, encara que no estiguin curades. D’aquesta manera, molts treballadors i treballadores es veuen obligats a anar a treballar en males condicions de salut, amb els riscos que això genera, tant a nivell laboral com de salut pública.
Segons les estadístiques, les baixes laborals han disminuït. Conclusions dels nostres polítics: moltes eren falses, els riscos a la feina són menors! O be són ineptes, o ho fan veure. És ben clar que les causes d’aquesta disminució són la por dels treballadors i treballadores a quedar-se sense feina o que els retallin encara més el sou.
Un cop més, amb l’excusa de la crisi, ens intenten vendre la idea de l’empitjorament de les condicions laborals com aquell esforç imprescindible que és necessari per “sortir de la crisi”. I això, no només és un atemptat als drets de salut dels treballadors i treballadores, sinó que també és mentida. Qualsevol estudi sobre salut laboral mostra que si les persones treballen en bones condicions, s’aconsegueixen millors resultats, tant en el treball realitzat com en la seva salut i el seu benestar.
La salut laboral és un dret que es va aconseguir legislar, com tants d’altres, amb la lluita de molts treballadors i treballadores. Quedava encara molt camí per fer, però anàvem avançant, a poc a poc. Ara, no solament ens hem aturat sinó que hem tornat a condicions laborals de fa trenta anys. No podem renunciar a la nostra salut i hem de continuar exigint un lloc de treball amb unes condicions laborals que no la perjudiquin.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
