Fa pocs dies vaig passar una nit a prop de la platja. Havia sopat a la Rambla del Poblenou i vaig continuar la vetllada de xerrada amb uns amics prop del mar. A la llunyania, com una ombra amenaçadora, l'Hotel Vela exhibia tot el seu poder, fix en el seu domini de la perspectiva. La seva zona va camí de ser un reducte exclusiu que es complementarà, o això sembla, amb nous establiments entre els quals figuraria la filial de l'Hermitage de Barcelona, que va canviar d'emplaçament per recalar a l'edifici de la Nova Duana per obra i gràcia dels iots de luxe, la paraula clau d'aquest article.
Aquesta part marítima està allunyada del centre i per això el seu disseny estratègic és menys molesta i no té connotacions visibles i sentimentals. No passa el mateix amb el projecte que uneix l'ampliació de la botiga Zara de Passeig de Gràcia amb Gran Via i la construcció d'un hotel de luxe on actualment se situa l'Hotel Barcelona. El pla ampliarà la botiga d'Inditex en més de quatre mil metres quadrats que la convertirien en l'espai més gran de la franquícia a tot el món. Després de la compra de l'antiga seu de Banesto, que en els seus baixos acull la flamant Apple de Barcelona, Amancio Ortega va camí de ser l'amo i senyor d'aquest sector de l'Eixample. Pel que fa al nou hotel resulta que l'operació es pot fer perquè el Barcelona és propietat de la cadena Husa de Joan Gaspart, amb greus problemes econòmics i un previst ERO que comportaria l'acomiadament de 369 empleats.
El pla afecta un enclavament històric de la ciutat com és el cinema Novedades, per on ara entren les mercaderies. Va tancar el 2006 i fins a tres anys abans va acollir uns billars on part de la meva generació acudia per gastar la setmanada entre futbolins, màquines recreatives i boles negres. El lloc té un inesgotable cabal d'anècdotes entre les quals destaca ser l'enclavament on va aterrar el famós Negre de Banyoles, que va estar allà durant els mesos de l'Exposició Universal de 1888 a l'espera de ser comprat pel gens mòdic preu de set mil cinc-centes pessetes de l'època, una barbaritat que ningú va voler invertir.
Ara els diners no importen als qui que realitzen el seu particular negoci. Diuen les informacions que l'hotel, realitzat per Josep Llinàs, respectarà l'emblemàtica casa Rocamora, integrant-se en el conjunt per no desbaratar l'harmonia i conferir bellesa a un cantó que ara mateix llueix desangelat.
La notícia ha arribat en un moment on l'actualitat camina per altres camins relacionats amb Jordi Pujol i el procés sobiranista, el que no impedeix valorar la seva transcendència, sobretot si la relacionem amb fets recents com els successos de la Barceloneta que ja s'han estès per altres barris on es protesta per l'abús turístic a què es sotmesa la ciutat. La construcció d'un hotel de luxe al centre és un pas més per arrabassar l'espai als barcelonins i donar-lo a l'allau de visitants que d'aquesta manera aportaran opípars beneficis al costat de la gran avinguda on xinesos, russos i americans es gasten fortunes en roba, complements i altres monades en botigues de marques globals inaccessibles per a la majoria de mortals que s'han de conformar amb passejar.
Ara mateix a Passeig de Gràcia queda l'esperança de constatar com Charles Baudelaire tenia raó i en les urbs contemporànies un només pot aspirar a creuar-se amb una persona que no tornarà a veure. El lloc de l'Eixample on abans la gent bé anava a fer el merda, magnífica metàfora de presumir per presumir, té, però, alguns punts on la classe mitjana encara pot aspirar a consumir. Això ho diria ben content l'ínclit Amancio Ortega, que amb Zara presumeix d'oferir productes estandarditzats a baix cost, qualitat assequible, quincalla passable d'aparença. Potser el ric empresari tingui raó. He dit això? Disculpin-me, però si observem la part inicial del Passeig de Gràcia comprovarem que hi ha una sèrie d'establiments que responen a aquest patró, tot i que també la presència d'Apple confirma una altra tendència bastant absurda consistent en contemplar la mercaderia que ofereixen aquests llocs com una mena de museu on es mira, però no es toquen les coses exposades. Anar i deixar anar l'emblemàtic jo vaig ser aquí, incrementat en el nostre temps pels horribles selfies, ja és un costum que omple la zona de curiosos que no molesten perquè el nombre és sinònim d'èxit.
Ara bé, no ens hem d'enganyar, tots sabem el que és el Passeig de Gràcia. Un annex perfecte del parc temàtic on es combina cultura i capitalisme de dues velocitats destinat a un consum ben furibund. El problema del futur súper local és que omplirà el paisatge d'un més del mateix que amara el carrer Pelai, el Portal de l'àngel, la Rambla de Catalunya i la Diagonal. L'atractiu d'allò bo, bonic i barat escampat per tot arreu és instantani. El client pensa, entra i es deixa portar per la facilitat, però la qüestió va més enllà d'aquesta estratègia, ja que afecta un debat ajornat que s'emmarca dins del conflicte general que solem associar amb el turisme quan en realitat se centra en la pèrdua d'identitat col·lectiva.
A principis d'aquest any es va parlar menys del desitjable del tancament de negocis emblemàtics de la ciutat per la modificació de la Llei d'arrendaments urbans que posava fi a les rendes antigues i actualitzava a preus de mercat dels lloguers. Al febrer, després de l'adéu d'algunes botigues com la centenària botiga de joguines Monforte, l'Ajuntament va decretar una suspensió de llicències d'obres que afecten més de quatre-cents establiments singulars. La mesura plantejava una suspensió, aquí rau el preocupant de l'assumpte, per només un any i així mateix considerava protegir l'activitat dels negocis més del patrimoni mobiliari i immobiliari que dóna caràcter a aquests mites locals.
Quedarà l'acció en foc d'encenalls? ¿Seguirem avançant cap a la destrucció de les senyals identitàries? No ho descartaria. Normalment caminem massa obcecats en les nostres preocupacions com per mirar el sòl que trepitgem. Al de Barcelona hi ha plaques que commemoren botigues centenàries. Al carrer de Sants és desolador accedir al seu tram inicial i contemplar que aquests homenatges segueixen on hi ha solars on un dia lluïen el Rei de les gorres, derruïda a l'abril de 2012 després de cessar la seva activitat el 2008, i La casa dels pollets, primera casa del barri tirada avall el gener de 2013. Encara es poden veure les seves estructures, però no és això el que volem i la seva ruïna és una advertència del que pot venir si no es prenen mesures. La construcció de l'hotel de luxe en illes plenes de MacDonalds i altres franquícies mundials internacionalitza la totalitat barcelonina, l'encareix i despulla de referències a la ciutat en una operació a comptagotes de la qual, per desgràcia, no s'entreveu la seva fi. Vestirem tots igual, menjarem les mateixes viandes de plàstic i el capitalisme serà comunista des del cinisme que ara ja venç totes les batalles.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
