La PAH: cinc anys de respostes concretes a problemes concrets

Ja fa cinc anys, un grup d'activistes pel dret a l'habitatge va decidir recollir les experiències apreses en les mobilitzacions fins aquell moment per afrontar un problema creixent: el de les hipoteques. I ho van fer buscant a les persones afectades. La convocatòria a la primera trobada comptava amb un nom clar i literal -Plataforma d'Afectats per la Hipoteca- i cartells igualment senzills amb missatges com “informa't” o “assessora't”, penjats en llocs freqüentats per persones amb aquesta problemàtica, com els serveis socials o oficines de l'INEM. Així, el 22 de febrer de 2009 es va celebrar la primera assemblea de la PAH.

Des de llavors, el moviment ha crescut exponencialment i compta amb 209 plataformes locals a tot l'Estat. S'ha guanyat el suport de la gran majoria de la població, com recullen diverses enquestes, ha posat la qüestió de l'habitatge al centre del debat públic, i ha aportat solucions a milers de famílies. Són 1.011 els desnonaments que ha parat la PAH, i 1.049 les persones que ha reallotjat a la seva 'Obra Social', segons el recompte que han fet aquesta setmana.

“Que si ens esperàvem arribar al punt en què estem ara? Jo no sé la resta, però jo no”, assegura Ernest Marco, un dels impulsors de la PAH. “Podria esperar que hi hagués més plataformes, un cert debat social sobre el tema, però mai la repercussió que hem tingut fins ara, perquè se'ns considera un actor de primera magnitud, som pràcticament l'oposició real al govern”, afegeix.

Gala Pin, de la PAH de Barcelona, ​​remarca que “l'articulació i la gent amb la qual et vas ajuntant per construir el moviment fa que sigui imprevisible; encara que hi hagi un estratègia pensada, es va construint a partir de la gent amb la qual et juntes per fer-ho ”.

“Hem actuat sempre d'acord amb la urgència i la necessitat, però evidentment, si això ens ho diuen fa quatre anys o fa un any, ni nosaltres ens ho haguéssim cregut. Realment es demostra que es pot arribar molt més lluny del que pensem si ens ho creiem i persistim. No pensàvem que arribaríem tan lluny”, deia Ada Colau, la cara més visible de la Plataforma, en una entrevista .

Quan se li pregunta a qualsevol dels seus membres per què la PAH va començar una o una altra campanya, la resposta és la mateixa: “perquè ens trobem amb la necessitat”. “Quan ens plantejàvem aturar els desnonaments el primer any dèiem que seria genial, però caldria preparar molt, més endavant, quan siguem més”, recorda Ernest Marco. No obstant això, al cap d'uns mesos estaven parant el desnonament d'en Lluís, a la Bisbal del Penedès , perquè no van trobar alternatives.

1.011 desnonaments aturats

1.011 desnonaments aturats

El cas d'en Lluís, que va parar el seu primer desnonament al novembre de 2010 i avui segueix vivint a la mateixa casa que llavors, va ser el primer de molts. “Ens vam organitzar moltíssim per assegurar-nos que paràvem aquell primer desnonament, i a més ho vam fer de forma molt empoderadora, molt col·lectiva, i vam fer un vídeo que va circular moltíssim i això va fer que una altra gent s'animés, i a partir d'aquí va començar la roda”, explica Ada Colau.

El 15-M va potenciar la campanya Stop Desnonaments i la va portar per tot el territori. “Quan s'acaben les acampades de moltes ciutats, molta gent decideix prendre la línia d'intervenció de la PAH perquè ho veuen com una forma de fer política amb gent que té problemes concrets, i a més, amb Stop Desnonaments la gent veu que és possible aconseguir objectius, petites victòries, que és una cosa que necessita el moviment”, afirma Ernest Marco.

Des de llavors, la PAH ha parat 1.011 desnonaments, segons el seu últim recompte. En aquest recorregut la campanya ha deixat de ser el seu vaixell insígnia, d'una banda perquè havien d'oferir alternatives a les persones que ja havien perdut l'habitatge -fora per un desallotjament o per aconseguir la dació en pagament-, i de l'altra perquè la PAH ha desenvolupat molts mecanismes que, juntament amb alguns canvis legislatius, permeten aturar molts desnonaments abans que sigui necessari oposar resistència a la porta, sigui negociant amb l'entitat o als jutjats.

1.402.854 signatures per la dació en pagament

Des de la PAH expliquen que el drama del deute va ser una sorpresa que es van trobar sobre la marxa. Temien l'augment dels desnonaments però no sabien que les famílies afectades, a més de quedar al carrer, arrossegarien un deute de per vida. La Iniciativa Legislativa Popular hipotecària -promoguda conjuntament amb CCOO i UGT de Catalunya, l'Observatori DESC, la Taula del Tercer Sector i la Confederació d'Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC)- buscava solucionar el fet -que només es coneix a Espanya- de que tornar l'habitatge no saldi el deute, a més de paralitzar els desnonaments i garantir un parc de lloguer social.

En la seva tramitació no hi van faltar obstacles, ja que en un primer moment la Mesa del Congrés no la va admetre a tràmit perquè un petit partit valencià, els Verds Ecopacifistes, ja havien presentat una iniciativa semblant. Finalment es van superar els tràmits burocràtics i les diferents entitats promotores van recollir no només el mig milió exigit sinó un total de 1.402.854 signatures a favor de la ILP.

Un cop superada la recollida de signatures, la PAH va passar a una estratègia de pressió per garantir la seva admissió a tràmit i intentar aconseguir la seva aprovació. Va ser la campanya de escraches,escraches una forma de mobilització importada d'Argentina, amb la qual volien apel·lar a la responsabilitat dels diputats. Les protestes portades a les portes de les cases dels diputats van provocar una gran polèmica i una campanya contra la PAH des del PP i els seus mitjans afins.

Finalment el PP va admetre a tràmit la ILP en l'últim moment, donada la pressió davant les seves seus a tot l'Estat, però va acabar per aprovar una llei que no incloïa cap de les tres reivindicacions de la PAH. Des de la Plataforma consideren que, amb la ILP, van esgotar totes les vies existents per exigir a l'administració que es garantís el dret a l'habitatge i des de llavors van optar per reforçar les seves iniciatives d'autotutela de drets.

1.049 persones reallotjades

Al setembre de 2011, Elisa Díez, el seu marit i la seva filla es van quedar al carrer en el seu quart intent d'aturar el desnonament. Els Mossos d'Esquadra es van presentar abans del que s'havia anunciat i quan va arribar la majoria de la gent que anava a Montcada i Reixac (Barcelona) a mostrar el seu suport, ja es trobaven al carrer. Elisa va ser de les primeres que, davant la dramàtica situació, va tenir la necessitat d'ocupar un immoble i es va atrevir a fer-ho. Va tornar a entrar al seu propi pis i per donar-li cobertura va aparèixer la campanya de “Obra Social” de la PAH.

Avui, l'Obra Social compta, a més dels pisos individuals, amb 16 edificis ocupats a tot l'Estat i acull 1.049 persones. Gala Pin, de la comissió d'Obra Social de la PAH, assegura que aquestes actuacions “estan tutelant els drets molt més que l'Administració, i seguiran creixent mentre aquesta no encari el problema de l'habitatge”.

“També tenim molt clar que és una victòria de la PAH que en l'imaginari col·lectiu ocupar és un dret i s'ha de dur a terme quan hi ha un dret vulnerat, i això fa cinc o deu anys no estava tan clar, però ara la gent veu que l'habitatge buit ha de tenir una funció social”, afegeix Pin.

Això es demostra en casos com el de la Núria, que viu a l'edifici ocupat per l'Obra Social a Barcelona. Expliquen altres membre de la Plataforma que la Núria es va indignar quan li van proposar ocupar, però de seguida se'n va fer a la idea. Uns dies abans d'entrar a l'edifici deia: “No crec que ningú de la meva família digui 'la meva germana ha ocupat' com una cosa del que es pugui sentir orgullós, quan hauria de ser així, perquè jo estic satisfeta del que estic fent”. “Quan vaig venir a la PAH estava avergonyida, però ara estic contenta perquè m'estic enfrontant al gegant”, afegia.

Centenars de solucions negociades

L'estratègia de la PAH és intentar esgotar totes les possibles solucions abans de recórrer a les accions de desobediència. Això implica també negociar amb les entitats bancàries, un procés que la PAH va apostar per portar a terme de forma col·lectiva. “Hi va haver un boom de gent que acudia a les assemblees de la PAH amb problemes d'hipoteca, i amb més de 600 persones les assemblees no es podien gestionar, així que ens vam dividir per entitats bancàries”, explica Carlos Macías de la PAH de Barcelona.

“En el cas de CatalunyaCaixa, a nivell de PAHs catalanes teníem 700 casos que no podíem negociar un a un, així que vam ocupar les oficines per reclamar un mínim per a la negociació col·lectiva, que és una interlocució amb algú amb poder de decisió, en aquest cas el departament de riscos”, explica Macías.

L'activista considera que les negociacions col·lectives són molt efectives. “L'any i escaig que portem hem aconseguit moltes dacions, condonacions de deute i lloguers socials d'una forma molt més ràpida”, diu. “El que fem és que els bancs apliquen dia a dia les tres mesures de la ILP que el govern no va aprovar, conclou.

66 ajuntaments multen els pisos buits

La campanya més recent de la PAH, com a mínim a Catalunya, és la de presentar mocions als ajuntaments perquè multin els pisos buits. “Volem que els pisos que estan buits, la majoria en mans d'entitats financeres, i no responen a la seva funció social estiguin al servei de la població”, afirma Mercè Pidemont, de la PAH de Barcelona.

L'activista explica que aquesta reivindicació és possible a Catalunya per l'existència d'una llei de 2007 pel dret a l'habitatge que preveu mesures contra la utilització anòmala de l'habitatge, com és la seva desocupació permanent. Abans que la canviés CiU en arribar al govern, també contemplava l'expropiació temporal dels pisos desocupats.

La moció preparada per la PAH s'ha aprovat ja en 66 ajuntaments catalans i es discuteix en una trentena més. “Ja que el govern central no va aprovar la ILP, és una eina per permetre que els ajuntaments garanteixin el dret a l'habitatge”, assegura Pidemont.