'Papel mojado' dóna llum als “gats amagats” dels mitjans de comunicació

“Els periodistes tenim la tendència d'analitzar el nostre món com si no formés part del sistema econòmic en el qual opera”, diu Pere Rusiñol, de la revista Mongolia. Aquesta tendència és la que intenta trencar amb la secció “Perro come perro” de la revista i amb el llibre que presentaven ahir al Col.legi de Periodistes de Catalunya, Papel mojado. La crisis de la prensa y el fracaso de los periódicos en España. Per Rusiñol hi ha algunes preguntes fonamentals per les quals els periodistes a vegades passen per sobre: ​​“Qui és la propietat? i ¿per què fa la cosa?”

El llibre parla especialment de El País i Público. Dos casos diferents que mostren el paradigma actual dels mitjans de comunicació. “Quan es fan EROs i es fa fora als millors periodistes d'Espanya, és que hi ha gat amagat”, va dir el periodista en referència al primer. El que no es veia era com el diari espanyol de referència havia caigut en mans de les entitats financeres. El llibre de Mongolia relata els jocs de poder, les portes giratòries entre els mitjans de comunicació i els bancs i fons d'inversió, en el que gairebé es podria qualificar de thriller financer.

El País

El País va passar de tenir un benefici de 143,7 milions d'euros el 2005 a acomiadar un terç de la plantilla, 129 treballadors sense haver tingut pèrdues. José María Martí Font va aprofitar per relatar alguns excessos de les èpoques de bonança, com quan el grup va adquirir un 15% de Le Monde sabent que era un mal negoci. Quan va esclatar la bombolla, tal era el deute del diari amb els bancs que aquests van acabar per entrar a formar part de l'accionariat, amb efectes evidents sobre la línia editorial.

En aquest procés, Rusiñol assegura que els diaris –i no només El País– s'han convertit en instruments de propaganda dels bancs. “Si tornéssim a una situació de bonança i els mitjans absorbissin aquests treballadors que han anat a l'atur, la situació hauria canviat igualment, perquè ara els mitjans són dels bancs”, conclou.

La Vanguardia

Un altre cas paradigmàtic és el de La Vanguardia. Encara que amb menor pes, aquest mitjà apareix en el llibre perquè “no s'entén aquest país sense La Vanguardia i La Caixa, que són el mateix”, segons Rusiñol. El llibre parla de les relacions del diari amb l'entitat financera de la qual el seu propietari, el Comte de Godó, és vicepresident. Una relació articulada a través del seu director, José Antich, molt pròxim a les cúpules de CiU i PP, i, segons el text, col.locat al capdavant del diari pel mateix José María Aznar.

Rusiñol va expressar la seva preocupació davant el panorama mediàtic català: “El principal problema que tenim aquí és el poder de La Vanguardia i la supeditació d'El Periódico als interessos de La Vanguardia, perquè té un conseller delegat posat per la competència i a més del sector financer” a causa del seu deute amb La Caixa, va dir. Va apuntar també que alguna cosa semblant passa als mitjans públics, els dirigents dels quals designats per CiU provenen del grup Godó.

Público

El cas de Público és un exemple de com els interessos econòmics poden passar per davant del projecte periodístic. “Nosaltres dubtàvem de quin era l'explicació de Público, perquè ens ho passàvem molt bé fent el diari, però teníem la sensació que aquí també hi havia gat amagat”, diu Rusiñol, que va deixar El País per entrar com a adjunt a la direcció del diari de Mediapro.

El llibre explica com tot apuntava que Público aconseguiria la sostenibilitat ràpidament, en un context en el qual tots els altres diaris s'enfonsaven, però la propietat no va apostar per salvar-lo. Es tracta d'una crònica detallada del tancament del diari, en què, segons el text, els propietaris es van apartar sense embuts de la seva línia editorial en nom dels seus interessos econòmics.

El degà del Col.legi de Periodistes, Josep Maria Martí ha remarcat que “cap diari ha donat lloc a tants projectes periodístics alternatius, de reacció, com els nascuts de la desgràcia del tancament de Público”. Per a Martí, “això no és emprenedoria, sinó autoocupació, gent que s'ha quedat al carrer i es busca la vida”. En aquest sentit, Rusiñol afegia que “els capitalistes ens diuen que la crisi és un moment d'oportunitats, però hem d'aprofitar-ho per crear mitjans que siguin els nostres, propietat dels treballadors, encara que soni com del segle passat.”