Els processos de canvi que han travessat amb més o menys virulència tots els àmbits de convivència social al llarg i ample del món (especialment en els últims vint anys), en camps com el treball, la família o l'estructura social, han afectat de manera molt intensa les ciutats. Com bé sabem, és en les àrees urbanes on es concentren els problemes, però també les oportunitats. On significatius processos d'innovació conviuen amb dinàmiques d'individualització o de segmentació social que tendeixen a separar funcions i persones. Com va demostrar Jane Jacobs, la ciutat va ser la gran propulsora de la modernització, i ho va ser gràcies a la seva capacitat de diferenciació.
La ciutat sempre ha estat un lloc complex i conflictiu, vulnerable i dependent de l'exterior. Però també enormement atractiu, ja que només en elles sembla possible generar canvis significatius en com fer les coses, com viure, produir, aprendre o gaudir. En paraules de l'economista i premi Nobel, Robert Lucas, el que en el fons fa que la gent segueixi persistint en viure en llocs difícils i cars com Londres, Nova York o París, és que els agrada, que necessiten viure amb altra gent. Aquesta força de l'agregació, d'estar junts, és el que atrau com a base de creativitat, d'innovació i de generació de riquesa. La ciutat permet fer no només més coses, sinó, sobretot, fer-les de manera diferent.
En els darrers anys hem vist com l'evolució del món, de les seves estructures econòmiques i socials, accentuava els avantatges de la ciutat, alhora que transformava la mateixa idea de ciutat. Si fins ara l'especificitat de la condició urbana era la capacitat de contenir, dins d'uns límits precisos, una infinitat de relacions, interessos, possibilitats i recursos, cada vegada tenim més ciutats l'èxit de les quals els permet superar les fronteres imposades per la política l’urbanisme. Podríem dir que el triomf de la ciutat ens ha portat a una dislocació del binomi clàssic “ciutat-urbà”.
Aquesta mateixa superació dels límits tradicionals de la ciutat i la tendència a generalitzar el fet urbà han propiciat que es parli de “la mort dels llocs”. Des d'aquesta perspectiva, la gran facilitat de connexió propiciada per les noves tecnologies hauria minimitzat el problema de la distància i la importància de la localització, les tecnologies de la comunicació haurien “aplanat” el món per apropar-ho tot, i els fluxos (de comunicació, de relació, d'intercanvi, ...) estarien reemplaçant els llocs. Sembla que ja no cal estar a la ciutat per poder crear-diferenciar-inventar. No obstant això, ens hem anat adonant que, si bé això és en part cert, també ho és que la capacitat d'innovació i de diversificació (seguint Jacobs), ha seguit concentrant-se, no ja únicament en les ciutats en sentit estricte, però si en certs territoris que engloben ciutats.
L'escenari actual, doncs, presenta dues cares. En una es trivialitza el lloc. No és massa important on es produeixen els béns, i en certs casos tampoc és significatiu des d'on es gestionen o es generen els serveis demandats. Alhora, tenim moltes evidències que les activitats econòmiques que generen alt valor afegit tendeixen a concentrar-se en un reduït nombre de llocs. Potser amb novetats significatives -com Dublín, Xangai, Bangalore, Seül o Singapur- en relació al mapa de ciutats-estrella de fa vint anys, però sense que això produeixi una difuminació del valor emplaçament territorial com a concentració forta de recursos en innovació, disseny, finances i mitjans de comunicació. Podríem dir que, paradoxalment, com més mòbils són les coses més determinants són els llocs en què aquestes coses es pensen i es gestionen. El lloc importa, però també importa el que passa en aquest lloc.
També resulta paradoxal que la dissolució dels límits urbans a les ciutats globalitzades, en lloc de significar el seu èxit sobre la “no-ciutat” que envoltava el seu perímetre, a la pràctica ha implicat una regressió en relació al sentit alliberador que la ciutat havia tingut en l'Edat Mitjana (Stadtluft macht frei, “L'aire de la ciutat ens fa lliures”). Si aquesta havia estat històricament l'espai limitat que permetia pràctiques il.limitades, trobem cada vegada més entorns urbans que se'ns presenten com il.limitats (en els seus contorns físics), però que només permeten pràctiques limitades en algun dels seus plecs interns. Les megaciutats, “el fet urbà generalitzat”, porta com a conseqüència la seva fragmentació interna, la segmentació de les seves gents i pràctiques.
Com més es generalitza el fet urbà i el flux predomina sobre l'ordre intern, més perden les ciutats seva significació autònoma, la seva capacitat de ser promeses d'integració i alliberament. Però, atenció, aquesta nova realitat que subverteix la relació centre-perifèries, no despolititza la ciutat. Segueixen existint jerarquies entre espais urbans, a partir de la seva millor o pitjor connexió amb les xarxes globals, i a partir de la major o menor capacitat de contenir els nous i vells recursos que expliquen innovació, diferenciació i creativitat. Les ciutats es despleguen cap enfora, mentre creen nous replecs interns, replecs en què es concentren riquesa o pobresa, connectivitat-mobilitat o arrelament-dependència, seguretat publico-privada o inseguretat autònomament gestionada.
No hi ha dubte que el debat de la qüestió social està intrínsecament unit a la qüestió urbana. I són precisament els canvis més recents en el desenvolupament capitalista, amb el seu impacte sobre la dimensió urbana, els que ha anat conduint a la convergència entre ambdues qüestions. A mesura que es difuminen els límits entre ciutat i regió, entre centre i perifèria, a mesura que es posa l'èmfasi en els “fluxos” sense deixar de preocupar-se pels “llocs”, més difícil resulta mantenir diferenciats els camps de reflexió de les dinàmiques urbanes i de les dinàmiques socials. I és precisament aquesta reconfiguració i revalorització de l'espai públic com a gran contenidor de totes les complexitats i interaccions socials, des de les més quotidianes a les més generals i abstractes, la que reforça la necessitat d'una repolitització del que és urbà. En la seva renovada dimensió territorial, el fet urbà busca respostes específiques per a un espai concret, amb tot el que això significa de ruptura amb aproximacions universals a la ciutadania.
Allò que alguns han anomenat “ideologia espaialista”, que tant èxit ha tingut a Barcelona, ha intentat defensar la idea que la clau de la convivència rau en el disseny dels espais. Probablement això sigui cert, però ja no suficient. Perquè els ciutadans puguin fer-se seus aquests llocs, han de poder practicar-hi la seva autonomia, expressar la seva diferència, fer reals les possibilitats de solidaritat i igualtat. Tot això implica certes condicions quant a l'ocupació, la formació, l'habitatge, la salut, la seguretat i el transport. I ha de ser possible en un lloc concret, sense quedar condemnats a residir per sempre allà mateix. La condició de mobilitat és avui essencial. Sense mobilitat ja no podrà haver-hi llocs. Busquem llocs on romandre, però també llocs dels que sortir.
Més enllà de la ciutat, hi ha la vida. Hi ha la política. Una política que viu moments de tribulació i d'esperança. De desafecció i d'alternativa. Es van superant les cauteles no resoltes de la transició, i reapareixen vells problemes amb noves vestidures. Més enllà de la crisi institucional i dels grans partits, hi ha vida, hi ha política.
