Des de diferents perspectives es ve utilitzant el concepte de “justícia” per referir-se a temes i dilemes que no relacionaríem directament amb el que convencionalment entenem per justícia. Acostumem a referir-nos a la justícia quan assenyalem l'àmbit en què es dirimeixen conflictes d'interessos i / o competències entre persones, entitats, empreses i institucions. Però el terme no esgota aquí el seu contingut. Com recorden diferents diccionaris, justícia es refereix també a “tracte just” o una distribució equitativa de premis i càstigs. En aquesta última accepció és evident la seva connexió directa amb la política, que precisament troba el seu nucli essencial en les conseqüències de tota decisió pública, que acaba sempre comportant guanyadors i perdedors. Tota acció pública pot ser objecte d'avaluació utilitzant paràmetres d'equitat i de tracte que incorporin el compliment de drets, el reconeixement de diferències o la dignitat de les persones. Llibertat, igualtat i justícia són valors constantment en competició quan ens referim a la qualitat d'una democràcia.
Tot això ve al cas, com dèiem al principi, pel creixent ús de conceptes com “justícia ambiental” o “justícia espacial”, que han estat considerats per alguns autors i escoles de pensament, com directament connectats amb els debats i problemes als que enfronten actualment les ciutats. A l'últim número de la revista “Ecologia Política”, trobem una entrevista de Santiago Gorostiza a Isabelle Anguelovsky (investigadora de l'ICTA) sobre “justícia ambiental”. En la mateixa es comenta que el concepte comença a divulgar-se als Estats Units a finals dels anys 70, després de diversos conflictes ambientals relacionats amb els abocaments contaminants que algunes empreses feien en nuclis urbans, i va començar a relacionar-se protecció de la salut, temes mediambientals i desigualtats socials, denunciant l'impacte negatiu de diverses infraestructures (autopistes, abocadors, ...) o activitats (refineries, indústries de reciclatge, ...), i tot això en zones en què predominava població negra o llatina (Vegeu entrevista a TVE sobre el tema). Per la seva banda, s'acaba de publicar en castellà, un llibre del conegut geògraf californià, Edward W. Soja que porta per títol “A la recerca de la justícia espacial” (Tirant Humanitats, València, 2014). En el llibre, prologat per Josep Vicent Boira, s'assenyalen, amb diversos exemples de la realitat nord-americana, la capacitat de produir “geografies injustes”. És a dir, el com de l'activitat mercantil, institucional o simplement humana en els espais urbans, poden derivar (moltes vegades sense intencionalitat manifesta), efectes d'injustícia social duradors que afectin el ventall d'oportunitats vitals dels que els pateixen. És a dir, que acabin generant estructures duradores d'avantatges i desavantatges distribuïdes de manera desigual.
Ambdues perspectives apunten a una mateixa conclusió: l'espai no és una cosa buida i neutral; està sotmès i conté efectes de decisions, de polítiques, d'ideologies i d'altres components que tenen efectes significatius en les nostres vides i que ens obliguen a incorporar aquesta mirada en els debats sobre el present i el futur de les nostres ciutats i metròpolis. Les geografies, els espais en els quals vivim, les decisions que es van prendre en relació al nostre hàbitat, tenen impactes i poden intensificar i ampliar vulnerabilitats, empitjorar les condicions de vida, les exclusions que es pateixen pel color de la pell, per raó del gènere, de l'edat o de la nacionalitat. La vida, com apunten Soja i Anguelovsky, és alhora temporal, espacial, ambiental i social. I, per tant, convé incorporar aquesta complexitat en les anàlisis, diagnòstics i propostes que desenvolupem al voltant de la vida actual i futura a les ciutats.
El “on” és molt significatiu, sense que això ens hagi de fer caure en una mena de “determinisme ambiental”. I, en aquest sentit, el dret i la política tenen necessitat del “on”. Tots som conscients que les desigualtats a l'interior de les ciutats tenen efectes i són al mateix temps causa de molts problemes que afecten persones i col·lectius. El recent informe Fedea sobre “Renda personal dels municipis espanyols i la seva distribució”, basat en una estimació sobre microdades tributaries, és un magnífic exemple de com està distribuïda la renda a l'interior dels municipis i entre municipis. I, sens dubte, l'encreuament d'aquestes dades amb altres que apuntin a temes de salut, educació o nivells d'abstenció pot acabar constituint un instrument molt útil d'intervenció institucional i col·lectiva en aquest camp. Anguelovsky apunta, amb raó, que si aconseguim avançar amb les anàlisis de la distribució de costos, beneficis, oportunitats vitals i estratègies d'acció i innovació als nostres barris i ciutats, haurem avançat en poder assenyalar la importància estratègica de determinats béns comuns ambientals que considerem essencials. Essencials per poder parlar de dignitat, de reconeixement, de democràcia, en definitiva. Investigacions com les que es desenvolupen sobre innovació social i segregació urbana a Catalunya o sobre la relació entre polítiques d'intervenció urbana i salut són, en aquest sentit, molt significatives i apunten en la bona direcció. Esperem que aquest tipus d'anàlisi i reflexions puguin tenir ressò en els debats sobre el futur de les nostres ciutats aprofitant el debat que pugui donar-se a la campanya electoral de les eleccions municipals de maig del 2015.
