La celebració del Mobile World Congress (MWC) a Barcelona és un fet positiu per a la ciutat. Ningú ho discuteix, del PP a Barcelona en comú. Aquesta no és la qüestió. La pregunta és si aquest esdeveniment aporta a la ciutat quelcom més que els beneficis propis de muntar un Congrés.
Si deixem de banda les metròpolis globals (Londres, París, Nova York, Hong Kong, Tòquio, Los Angeles), les ciutats més madures i que destaquen com desenvolupadores de Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) són les ciutats nòrdiques (Stokölm, Copenhagen, Hèlsinki, Oslo) i les ciutats asiàtiques (Seül, Taipei) i queda clar que Barcelona no apareix en aquest rànquing en bones posicions (Ericsson NSC Index 2014). La maduresa de les TIC ve donada pel nivell d'infraestructura, per l'accessibilitat (tarifes i preus de l'accés), i per l'ús que la població fa de les TIC (particulars, institucions públiques i mercat). Analitzat des d'aquesta perspectiva Barcelona no destaca precisament per una oferta competitiva en tecnologia i en preu.
La celebració del MWC a Barcelona ha generat diversos projectes (T-Mobilitat, mHealth, Mobile Community, mTalent, mSchools). Però quan es furga una mica més en profunditat en tots aquests projectes s'observa que són iniciatives puntuals, sense una aposta clara per potenciar el sector Mobile. De fet l'Ajuntament de Barcelona participa d'un programa europeu de referència (CitySDK), però no treu rendibilitat com ho fan dues de les ciutats capdavanteres com Amsterdam i Hèlsinki. Aquestes ciutats tenen entitats que estan fent que les TIC tinguin aplicacions socials (Waag Amsterdam per incrementar l'accés de la població, Fòrum Virium Hèlsinki pel seu sistema de transparència). Es constata que a Barcelona s'aposta pel Big data i pels sectors de mobilitat, quan les apostes d'inclusió social, d'accés a la sanitat o altres aplicacions del sector públic serien les aplicacions tecnològiques més favorables per al comú de la gent.
Quan es van fer les gestions per aconseguir que Barcelona fos capital del Mobile es va crear la Fundació Barcelona Mobil World Capital (BMWC). En aquell moment es va fitxar un enginyer de telecomunicacions, teòricament per la seva vàlua en el sector mobile. Però uns mesos més tard ja va ser substituït per Agustí Cordón, gestor d'empreses cerveseres i d'alimentació, director general de la Fira i membre de la patronal Foment.
La pregunta que un es fa és si els dirigents de la Fundació MWC són els més adequats per generar una sinèrgia entre el MWC i la potenciació del sector de telecomunicacions a la ciutat. És simptomàtic que quan es parla de llocs de treball generats (uns 12.800 llocs de treball temporals) siguin: 7.000 treballant en el muntatge i desmuntatge i 2.800 cuiners i cambrers. Un esquema mental clarament associat al món de l'hostaleria i la restauració. Un altre detall: el document que exhibeix la Cambra de Comerç de Barcelona és una edició especial de la “Barcelona Restaurant Guide” per a l'esdeveniment. El fet que un dels socis principals de la Fundació del MWC sigui la Damm ja diu molt de l'interès per l'aspecte tecnològic del Congrés. Al seu costat estan Telefónica i Vodafone, dues de les empreses que es disputen el mercat de la telefonia mòbil i que no destaquen precisament per la promoció del sector tecnològic de les telecomunicacions aprofitant l'esdeveniment.
La pregunta clau és si el MWC a Barcelona ajuda a crear nova economia productiva o s'insereix més aviat en una mirada provinciana al servei de les empreses multinacionals de TIC que busquen repartir-se els contractes associats a la privatització de la gestió administrativa de l'Ajuntament. És aquest el paper d'empreses com CISCO o Schneider? El pitjor és que no estem aprofitant l'esdeveniment per generar teixit industrial i de serveis i ens conformem en organitzar fires i congressos. El 3GMS, l'entitat organitzadora del congrés, vol estar 4 mesos a Barcelona perquè hi ha sol i platja i els congressistes puguin trobar un entorn de festa.
És simptomàtic que el centre d'atenció al públic de l'edifici que hi ha a Plaça Catalunya de Telefónica, destinat al Mobile Capital, estigués fa pocs mesos ple de personal, que rera d'un vestuari d'últim disseny, resultaven ser simples venedors de contractes de l'empresa telefònica. L'única persona que podia donar-me resposta al motiu de la meva visita era l'únic tècnic informàtic que hi havia a la sala i al qual anomenaven “guru”. Tot un símptoma d'una ciutat d'aparences que en realitat no treballa per a la promoció tecnològica del comú de la gent de Barcelona.
