L’Haití contemporani va néixer al segle XVIII com una colònia agrària esclavista basada en el monocultiu del sucre. Un cop suprimit aquest sistema productiu, el camp haitià ha mantingut una proporció minoritària de cultius dedicats a l’exportació (sucre, cacau, cafè,...), dins un sector agrari poc desenvolupat i bàsicament enfocat cap al mercat interior. Des dels anys 80 el cultiu de l'arròs, aliment essencial en la dieta haitiana, s’ha vist molt afectat per la liberalització comercial i la importació cada cop més massiva del subvencionat Miami rice[1][1]. Per altra part, l’ecosistema rural també s’ha anat degradant per la desforestació incontrolada i la intensificació excessiva dels cultius. Si en comptes de subvencionar els agricultors dels països més rics s’ajudés Haití a reduir la dependència energètica respecte al carbó vegetal, s’ajudaria a regenerar la capacitat productiva i els recursos naturals del país.
Tot plegat ha anat depauperant la fràgil economia rural haitiana, fins al punt de forçar migracions massives. La sortida habitual per a la població que el camp no pot absorbir, a banda de l’arriscada navegació cap a les costes de Florida, han estat les ciutats, i molt particularment la capital. Creada l’any 1749, Port-au-Prince va acabar superant l’antiga capital colonial de Cap Français (ara Cap Haitíen), per esdevenir, al llarg del segle XX, una aglomeració de més de 3 milions d’habitants. Una enorme i incontrolable extensió de bidonvilles ha acabat engolint les ciutats de l’entorn, com Pétionville o Carrefour.
Les ciutats haitianes són costaneres i solen estar separades les unes de les altres per serralades que en dificulten la connexió terrestre. La falta d’una comunicació eficaç se suma a la molt precària existència de les institucions que configuren un Estat modern (com el sistema judicial, el sistema tributari, etc.), per limitar l'eficàcia de polítiques que podríem considerar essencials per al desenvolupament i el benestar, com la sanitat, la seguretat o la gestió dels residus. I si parlem d’educació, en el joveníssim Haití les escoles són omnipresents, però de baixa qualitat, i les universitats fins fa ben poc només existien a la capital.
De fet, es podria dir que només Port-au-Prince ha conegut la modernitat del segle XX, si per això entenem edificis de més de dues plantes, carrers de més d’un carril, aeroport comercial, hospitals, llibreries, etc. Pràcticament tots els ens públics s’ubiquen allà, i la dinàmica política es mou a l’entorn dels seus barris nobles i els seus suburbis. En aquest sentit, el problema de l’organització territorial d’Haití no ha estat d’excessiu control i ofegament de la perifèria per part del centre, sinó de pur i simple abandonament. S’ha encunyat el concepte “Republique de Port-au-Prince” per caracteritzar un Estat en el qual les elits capitalines controlen els fluxos d’intercanvi amb l’exterior per al seu únic i exclusiu benefici.
Aquestes elits no han tingut fins ara cap interès en una descentralització real i efectiva, de la mateixa manera que no l’han tingut en un sistema democràtic que pogués qüestionar els seus privilegis i els interessos occidentals posats en un sector industrial de mà d’obra baratíssima. L’entusiasta democràcia sorgida l’any 1986 de la caiguda del dictador Jean Claude Duvalier, no va ser capaç de superar l’abisme social i territorial que divideix Haití. Terrorisme d’extrema dreta i una molt acusada fragmentació política van mantenir el país pràcticament ingovernable fins que l’any 2004 l’ONU, comissionada i recolzada pels EUA, Canadà i França, va ocupar Haití per expulsar el president electe Aristide, reprimir les classes populars més polititzades i garantir una certa estabilitat[2].
La constitució vigent, aprovada el 1987, contempla una potent descentralització, basada en 10 departaments, 140 municipis i 568 seccions comunals, amb un sistema perfectament homologable de democràcia local[3]. El seu desenvolupament normatiu, però, no es va fer efectiu fins al cap de 20 anys. Van ser justament els alcaldes i els equips sorgits de les primeres eleccions democràtiques els que van haver d’enfrontar-se sobre el terreny als efectes del terratrèmol de 2010[4]. De fet, tot i l’escassesa de recursos, els ajuntaments van ser les úniques institucions del país que van voler i saber donar algun tipus de resposta en una situació d’extrema necessitat. Tanmateix, al cap de poc temps el mandat d’aquells alcaldes va expirar, i en comptes de convocar noves eleccions el president Martelly va optar per cessar-los i nomenar els seus substituts a dit, situant els municipis sota la tutela efectiva del Ministeri de l’Interior.
Ara com ara, després de tantes decepcions, en la població haitiana el clamor per la descentralització i democràcia local conviu amb un descrèdit quasi absolut de la política i de tot allò que representa. Les elits econòmiques, nacionals i internacionals, es recolzen en aquest sentiment antipolític per mantenir una aproximació merament tècnica al desenvolupament. Però això té un recorregut molt limitat, perquè sense discurs i sense un projecte basat en valors compartits, desapareix la possibilitat d’articular alguna cosa que vagi més enllà de l’interès privat de milions d’haitians, bona part dels quals simplement malda per sobreviure dia a dia. A Haití és realment xocant el contrast entre la dignitat de l’espai particular, començant per l’actitud i la imatge de les persones, i la indignitat de l’espai públic, des de l’omnipresent problema de les deixalles al mal funcionament de les institucions públiques.
Però tot i les enormes dificultats, és un fet que la societat haitiana no s’ha enfonsat. La rica vida comunitària ha suplert moltes carències, i la cooperació internacional, malgrat els seus errors, ha aportat recursos i coneixements imprescindibles. En un Haití que bull no hi falten idees per tirar endavant el país, però aquestes no es podran portar mai a la pràctica sense institucions que responguin a la voluntat de la ciutadania. I hom és cada vegada més conscient que sense governs locals capaços de garantir un conjunt de serveis bàsics no hi haurà ni desenvolupament ni millora de la qualitat de vida[5]. En aquest sentit seria especialment necessària la consolidació d’una xarxa de ciutats intermèdies[6], raonablement denses i ben equipades, que oferissin pols de desenvolupament i d’oportunitats laborals alternatius a la sobresaturada Port-au-Prince.
Una d’aquestes ciutats, capital de la província del Sud-Est, és Jacmel (170.000 habs.)[7]. Alhora que la cooperació oficial espanyola hi impulsa la restauració d’un centre històric devastat pel terratrèmol, l’Associació Catalana d’Universitats Públiques[8] hi porta a terme un projecte de cooperació que combina la formació en planificació i polítiques urbanes -adreçada a tècnics i activistes locals- amb la praxi sobre el terreny. Es tracta de definir com s'ha de desenvolupar la ciutat, tenint en compte el fort creixement demogràfic present i futur posant en valor els seus actius paisatgístics i culturals. Es tracta, en segon terme, d’acordar i realitzar una millora urbana que tingui un impacte significatiu en la qualitat de vida de la gent. Es tracta, en definitiva, de reforçar l’esfera pública local, el coneixement i la interrelació entre els actors que estan cridats a ser protagonistes del futur de Jacmel, al servei d’un país que malgrat tot no perd l’esperança.
[1] http://www.bbc.co.uk/news/world-latin-america-11472874
[2] http://newleftreview.org/II/37/justin-podur-kofi-annan-s-Haití
[3] http://pdf.usaid.gov/pdf_docs/PNADN818.pdf
[4] Entre els quals més de 300.000 morts, un nombre similar de ferits i 1,2 milions de persones sense llar http://fr.wikipedia.org/wiki/Tremblement_de_terre_d%27Ha%C3%AFti_de_2010.
[5] Això pressuposa també la disponibilitat d'un sistema fiscal eficaç, que permeti dotar ajuntaments i departaments de capacitat de finançament. Actualment la despesa pública efectuada pels ens locals només suposa un 3% del total, amb nivells de despesa per càpita ínfims a pràcticament tot el territori.
[6] Ciutats intermèdies en el sentit de dimensió, però també funcional, d’intermediació entre local i global; per aprofundir vegeu: http://www.unesco.org/most/ciudades.pdf
[7] http://fr.wikipedia.org/wiki/Jacmel
[8] Amb implicació de la UAB (Dept. d'Antropologia i IGOP), la UdL i la UPC.
