Quan els alcaldes podien ser sacerdots i comunistes: en record de Lluís Hernàndez
L’any 1979 el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), els comunistes catalans, van guanyar les primeres eleccions municipals que es van fer amb voluntat de ser democràtiques a Santa Coloma de Gramenet. L’alcalde resultant va ser Lluís Hernàndez, un sacerdot, que es va mantenir al càrrec fins l’any 1991. Avui hem tingut notícia de la seva mort. L’Eugeni Madueño va escriure fa un parell d’anys un gran reportatge sobre la seva figura amb motiu de la darrera missa que oficiava. No el podeu deixar de llegir. L’Eugeni, a més de periodista, és un veí de Santa Coloma de Gramanet amb els seus orígens al poble d’El Garabato. Una de les milers i milers de persones que van arribar als suburbis de Barcelona durant ens anys cinquanta i seixanta i que van acabar donant vida allà on hi havia poca cosa més que terra i fang, quan plovia, a les ciutats que avui coneixem. La població creixia, l'economia també, però les condicions de vida eren molt dures. Habitatges humils, sense aigua corrent, ni llum, ni gas, ni transport... La mobilització ciutadana també va començar a créixer, i persones com en Lluís Hernàndez hi van tenir molt a veure.
El 23 de febrer de 1971 unes 2000 persones es van concentrar a la plaça davant de l’ajuntament després de l’incendi que a finals de 1970 havia cremat l’ambulatori de santa Coloma. L’octaveta que els havia convocat acabava dient:
¡NO QUEREMOS UN AMBULATORIO! porque…. a/ no queremos que ninguno de nuestros hijos nazca en el interior de un taxi, o en el dispensario municipal, con los peligros que esto supone b/ no queremos ir con los niños en brazos de Santa Coloma a Badalona cuando les han de hacer un análisis o para que les miren por la pantalla de rayos X c/ no queremos ir deambulando de un sitio para otro, enfermos, perjudicando aun más nuestra salud y gastando más dinero…
El nou centre arribaria l’abril de 1972 després de mobilitzacions que va arribar a ser de 10.000 persones i que la Guardia Civil no va tenir problema en reprimir. La Santa Coloma lluitadora sorgia del fang on vivien les persones que des diferents llocs d’Espanya havien anat arribat.
En un d’aquest barris que creixien, el Fondo, al març de 1969 des de la Parròquia de Sant Joan Baptista, es distribuïa un full informatiu mecanografiat. És un de tants barris humils, amb moltes necessitats, sorgits de les migracions internes dels anys cinquanta i seixanta. Lluís Hernàndez era al de Les Oliveres des de que havia arribat a Santa Coloma. El full porta per títol “Per què no hi ha benedicció de rams a la nostra parròquia”. S'informa que no se celebrarà la festivitat. Es destaca com a raó més important que la benedicció ha perdut el seu caràcter religiós per esdevenir una simple festa; en molts casos és un esdeveniment de luxe i despesa. No volen que l'Església transmeti aquesta imatge, ha de ser més evangèlica. Entenen que Crist la vol senzilla i pobra. La gent ha de veure-la com un lloc on trobar suport en els moments de patiment o lluita. No és un lloc on es va en ocasions de grans solemnitats. Reconeixen que els fa mal el canvi. Lamenten que aquesta decisió pot entristir sobretot a les mares que tanta il·lusió posen en les coses dels seus fills. Però molt més important és el que es pot guanyar. La decisió no pretén ser exclusiva d'aquesta parròquia, forma part del treball conjunt de les parròquies de Santa Coloma. Quatre anys després un butlletí informatiu es feia arribar a totes les famílies de Santa Coloma. Des del 1 gener 1973 regirien canvis significatius respecte de batejos, comunions, casaments i enterraments. Els canvis s'havien acordat en l'assemblea de sacerdots, religiosos i cristians de la població. Buscaven que les decisions que es prenguessin fossin més pensades, reflexionades, no fruit del costum de la tradició, d’allò què diran... Entenen que a les parròquies s’ha de treballar per una major llibertat i responsabilitat de les persones.
El 1979 el mateix butlletí que anunciava els canvis en les celebracions comunicava que Lluís Hernández, un dels rectors de les parròquies, es presentava com a cap de llista per a les eleccions municipals. Es presenta pel PSUC, i no seria l'únic. El butlletí és una carta dels sacerdots de Santa Coloma al seu company. No tots comparteixen la seva decisió. Tanmateix comparteixen l'opció presa en favor dels pobres, d'una societat més solidària, de la classe obrera. S'expressen en aquests termes. Alguns tenen dubtes sobre l'elecció del partit. No tenen clar que això es pugui aconseguir millor des d'aquesta opció. Tots estan per el lligam necessari entre l'Església i la classe obrera. Un lligam que l'Església ha trencat en massa ocasions per estar hipotecada amb la classe poderosa. Declaren que són molts els que no volen aquesta hipoteca i treballen per desfer-la. Coincideixen que el gest d'Hernández els ajuda d'una manera decisiva. I va ser alcalde en contra de moltes veus i poders, que no els van acabar d’entendre mai ni com a capellans ni com a polítics
Les històries col·lectives i subalternes
Llegim l'Eugeni i tampoc hauríem de deixar de llegir l’aportació que ha fet una altra periodista. l’Odei Antxustegi-Etxearte. L'Odei també de Santa Coloma, és de la generació de la filla de l’Eugeni. La seva és una obra clau per entendre la història contemporània d’aquesta ciutat, de la lluita d’aquells anys. El títol és prou explícit i aclaridor. De suburbi a ciutat. El Pla Popular de Santa Coloma de Gramenet. El seu llibre, publicat fa pocs mesos, és una viva crònica de la vida d’aquest suburbi metropolità, de la mobilització ciutadana que amb el Pla Popular com a eina es va llençar a transformar la ciutat i les vides de la seva gent.
“El Pla Popular no s’entén sense la ciutat i els seus habitants. No menysvalorem els seus protagonistes, Xavier Valls, Grama, i el seu fundador, Jaume P. Sayrach, els companys professionals de Valls, els dirigents socials que van emergir. Però el substrat va ser una ciutat injusta i uns milers de persones que van aixecar-se per fer justícia i esdevenir ciutadans de ple dret.” El llibre de l’Odei té un pròleg d’en Jordi Borja ple de reflexions interessant, aquesta és una d’elles. Ens hauria de fer pensar en la necessitat de les històries col·lectives i subalternes que cal escriure, analitzar, recordar, transmetre... Santa Coloma va esdevenir un referent de la mobilització social contra el franquisme i per la consecució d’una vida plena de dignitat.
Jaume P. Sayrach, sacerdot com ell, candidat a les eleccions com ell, regidor amb ell, ha fet la presentació del llibre. Fa anys que buscava que s'escrivís, que s'estudiés allò que es va fer. Vol que aquella mobilització tingui continuïtat. El sacerdot Sayrach el febrer de 1979 escrivia per entendre les motivacions de Lluís Hernàndez i les de molta gent que no parava de fer per convertir el suburbi en ciutat:
“El compromís a què ara arriba el meu company no li ve de trascantó, no és l’explosió sobtada d’una vocació imprevista, o d’una seva vocació peculiar. El meu amic hi arriba havent fet un llarg camí, de molts anys, seguint la la línia comuna que fa més de du anys va fer l’Església a Santa Coloma i que ara els seus companys de partit en triar-lo, li reconeixen. Capellans i cristians interpel·lats per la crua realitat que ens envoltava, des del cor de la fe vam sentir que no podíem celebrar la nostra fe en Jesús i la comunió, si aquesta fe no és traduïa en un amor seriosament compromès amb els pobres. El testimoni dels militants ”ateus“ que lluitaven pels altres, exposant la seva llibertat i fins la seva vida, era per nosaltres, una invitació al compromís”.
Aquest text es pot recuperar a Jaume P. Sayrach, L’esperança d’una església pobra i evangèlica. Santa Coloma de Gramenet (1965-1980)
