La portada de mañana
Acceder
ENCUESTA | El PP agota el 'efecto Feijóo' pero sigue por delante del PSOE
EXCLUSIVA | Castilla y León ocultó un segundo sueldo del consejero de Cultura de Vox
OPINIÓN | 'Refundar la nada', por Esther Palomera

Quim Arrufat: “S'està venent que les plebiscitàries seran la bomba i no ho seran, com ha passat amb la consulta”

El diputat de la CUP, Quim Arrufat, al Parlament

Malgrat Quim Arrufat (La Seu d'Urgell, 1982) va entrar al Parlament com a diputat de la CUP fa menys de dos anys, la seva vida parlamentària podria estar prop de la fi. La CUP va decidir en assemblea el 2012 que els seus diputats només estarien en el càrrec durant una legislatura, i tot indica que la legislatura catalana està prop d'acabar. En els seus dos anys a l'escó, Arrufat ha estat testimoni dels moments més importants del procés sobiranista cridat a desembocar en una consulta al 9-N. En les últimes setmanes la CUP ha pres un paper protagonista en les negociacions entre els partits sobiranistes, un bloc que la setmana passada va acabar trencant-se davant la proposta d'Artur Mas d'una nova consulta de garanties rebaixades respecte a l'anterior. Arrufat assegura que la tasca de la CUP en tot aquest procés ha estat empènyer Mas cap al 9-N i observa amb gran escepticisme les possibilitats d'unes eleccions plebiscitàries per les quals Covergència i Esquerra aposten.

L'esquerra sobiranista gira l'esquena a Mas i exigeix eleccions

L'esquerra sobiranista gira l'esquena a Mas i exigeix eleccions

La CUP va proposar una llista d'11 condicions per al 9-N. Si el Govern no les fa, no donareu suport al 9-N?

Les condicions que vam proposar són garanties de celebració. Per a nosaltres el problema d'aquest nou 9-N no era que rebaixés el primer. El 9-N tal com estava previst no es pot celebrar per una il·legalització de l'Estat, però aquest segon 9-N era suficient com per aconseguir l'esclat democràtic que seria una consulta popular, i ens va semblar bé. El problema és que no ens crèiem que Convergència ho fes. Si no havia complert la primera promesa, per què havia de complir la segona? Per això vam proposar una llista de garanties de celebració, que no s'ha de confondre amb garanties democràtiques de la consulta, perquè volem que se celebri.

I com va la negociació?

S'han acceptat gairebé tots els punts. Però és que són molt lògics. Es resumeixen simplement en, un, transparència absoluta, mai més reunions tancades i, dos, que el Govern no pugui capitanejar una altra vegada aquest procés de forma aïllada.

Va ser per això que quan les negociacions van començar a encallar-se des de la CUP van demanar que ERC entrés al Govern?

Era una fórmula. Un dels principals problemes ha estat que malgrat tenir un pacte de govern, Esquerra no s'ha assabentat de la missa la meitat del que feia el Govern. Esquerra no havia elaborat mecanismes de control i supervisió dels acords a què havia arribat i Mas ha fet el que li donava la gana. Nosaltres no volíem que tornés a passar això, així que demanem màxima transparència i control diari del que es fa o es deixa de fer en relació a la convocatòria de la consulta.

Els altres partits també estan acceptant els punts?

Sí, també. En realitat l'únic que pot tenir problemes és CiU perquè totes les mesures són de control sobre el Govern. Les altres formacions polítiques no crec que tinguin cap problema respecte al document. Una altra cosa és respecte a la consulta. És obvi que en el transcurs de les últimes setmanes hi ha hagut una formació política que ha aprofitat per desmarcar-se. Iniciativa ha arribat a dir que ja ni tan sols votarà la consulta. I això és un error greu. Vull dir, potser per a ells també, però sobretot és un error greu com s'han fet les coses aquestes setmanes per arribar a això.

Si s'acaba celebrant el pla B del 9-N, considera que Convergència ha complert amb el mandat democràtic rebut el 2012?

A mitges. Formalment el pot haver complert, però estratègicament no ha jugat les cartes que interessava jugar en aquest moment del procés. Una de les coses que eren imprescindibles era la confrontació amb l'Estat. Sense aquesta confrontació no queda el missatge que ho has intentat tot per poder votar i no t'ho permeten, que és la veritat. Per això nosaltres hem lluitat per la desobediència i ho hem explicat a tot arreu, i crec que durant el mes de setembre la nostra proposta de desobediència va arribar a generar molt debat.

Per què aquesta aposta tan clara per la desobediència des del principi? No s'hagués arribat a una fórmula molt similar a la que hi ha ara?

Sí, però la desobediència genera una tensió amb l'Estat. Si no, la consulta arriba deteriorada al 9 de novembre perquè la van fregint a impugnacions, inhabilitacions i impediments, i al final el 9-N no fas la consulta amb totes les garanties perquè t'han anat fent coses. Desobeint també pot passar-te això, i el resultat final pot ser el mateix, però amb la desobediència generes tensió amb l'Estat i de l'altra forma no. De l'altra forma gairebé li fas un favor a l'Estat en demostrar que no pots arribar més enllà. Per això quan preguntes si s'ha complert el mandat democràtic, bé, al final ha arribat al mateix producte al qual es podia arribar. El problema és que pel mig no has lliurat batalla. I aquí la clau era la batalla.

Entrant en les negociacions de les últimes setmanes, quan se'ls va dir que la consulta tal i com estava plantejada no es faria?

A la primera de les reunions al Palau de la Generalitat [divendres 3 d'octubre] el president comença dient que el cens que s'havia de publicar en quatre dies no el pensava publicar. Que no desobeirà perquè fer públic el cens suposa que el fregeixin a demandes per vulneració de la llei de protecció de dades. El problema és que en aquesta mateixa frase el Govern li estava dient a ERC que s'havia carregat els acords que tenien. I això és jugar molt amb el procés, perquè estava provocant una emprenyada sideral d'ERC que, allà mateix, davant de tots, certificava que s'havia trencat l'acord de govern.

No obstant això en la compareixença després d'aquella reunió van sortir somrients, dient que la consulta anava endavant...

Des del principi del procés vam tenir l'opció d'oposar-nos a tot. Dir que amb aquesta gent i amb aquests partits no s'arribaria mai enlloc i que mai trencarien amb totes les limitacions i preus a pagar que imposa l'Estat. Però també podíem, amb la fusta que hi havia, intentar apropar-nos al màxim a la ruptura. Aquell dia vam tenir la mateixa disjuntiva: ¿Sortim i diem que tot ha estat un engany o seguim a la taula i esgotem les possibilitats perquè el 9-N hi hagi urnes? El 9 de novembre no es tornarà a repetir. Aixecar-nos en aquell moment era acceptar que no hi havia possibilitats de fer la consulta i significava fer malbé el 9-N. No ho podíem posar tan fàcil, ni a l'Estat ni a CiU.

Es mantenen a la taula una setmana més. I de sobte en l'última reunió al Palau de Pedralbes tot es trenca. Què va passar?

Aquí cadascú jugava les seves cartes. CiU havia anunciat davant de tots que havia trencat el pacte amb ERC, i a ERC havia acumulat una sensació d'haver estat traïts molt gran. Ja no podien més, i al final van petar. Que si ens han enganyat, que si no sé què. El problema és que per sortir de la taula utilitzen una mala tècnica, al meu entendre, que és desprestigiar la nova proposta de Mas. Fins al punt de dir que no hi havia urnes, que la votació durava 30 dies, i totes aquestes coses.

Ho van dir en el mateix Palau de Pedralbes o després?

Això ho van anar dient després. Les notícies sortien d'ERC. Perquè així argumentaven la ruptura davant de la gent. I a partir de dimecres passat ho han anat reconduint. No crec que hagi estat molt intel·ligent, el que han aconseguit pel camí és que el 9-N ha perdut intensitat. I també han aprofitat per demanar eleccions anticipades. És el pitjor que podien fer. Li han tret valor polític a un 9-N on la protagonista és la gent, no els partits.

Des de la CUP s'ha acusat reiteradament als partits de tacticisme. Qui ha fet més tacticisme?

El primer el Govern. Sabent les seves limitacions no les explica al seu soci, autosuspèn la consulta, no li diu res, i ens anuncia a tots que no hi haurà consulta segons els termes de la llei de consultes. Això és un tacticisme brut. Al final és Artur Mas, és la mateixa persona que va pactar amb Zapatero rebaixar l'Estatut. La cultura política és la que és. Però hi ha més tacticisme. Perquè ERC quan salta de la taula ho fa amb una proposta que era posposar en 9-N un mes i que el Govern tornés a fer el decret sense acatar la suspensió, una cosa totalment inverosímil de complir. I com no s'accepta la seva proposta s'aixequen i se'n van. Això també és tacticisme, és fer una cosa per salvar-te tu.

Després de dos anys parlant de consulta ara, sense arribar el 9-N, tot està focalitzat en unes eleccions.

Aquesta perspectiva és el pitjor que podia passar. Nosaltres estem combatent la idea de les plebiscitàries de totes totes. Li estem dient a tothom que vagi a votar el 9-N perquè ara s'està venent que les eleccions plebiscitàries seran la bomba, i no ho seran, igual que va passar amb la consulta, que es va dir que seria fantàstica i ara se li veuen problemes per tots els costats. Ja ho ha dit el president, després de les plebiscitàries toca negociar. I així anirem passant etapa rere etapa. L'error és que la gent es deixi anar arrossegant per les etapes amb la vista posada en la següent. Cal defensar cadascuna de les victòries. Es perd ràpid la perspectiva, haver arribat al punt de convocar una consulta ara sembla normal, però fa dos anys no ens ho haguéssim cregut.

Ara mateix són els únics que ho aposten tot a la consulta.

És que en aquest país hi havia molta gent que deia voler una consulta però que en realitat no la volia. Que li semblava bé que es parlés de la consulta, perquè agrupa la gent, perquè permet fer un discurs molt transversal... però que en realitat el concepte de fer una consulta i passar-li el poder a la gent no ho veia clar. Parlo de sectors de CiU, d'Iniciativa, fins i tot d'ERC que quan han vist que la consulta ja hi era s'han posat a parlar d'eleccions. No s'ho creien.

Les garanties democràtiques que reclama ICV no han estat mai un problema per a vostès.

És que aquest discurs és una mica trampós. És a dir, l'Estat no et deixa fer la consulta, i té poder per fer que mai tinguis el 100% de les garanties democràtiques. Ho facis com ho facis acabes en una consulta foradada per l'Estat, per exemple, sense cens públic. Ergo, mai faràs una consulta. Al final ICV va arribar a un punt en què era l'únic que no proposava res que qüestionés l'statu quo, la seva opció va portar a autoanular-se. Proposava una manifestació. L'Estat suporta moltes manis, infinites manis, el que li costa assimilar són urnes.

Però el que s'ha venut era una consulta de la qual es deia que “només depenia de la gent”...

Aquí s'ha format un moviment al voltant de l'ANC, amb la qual compartim coses i altres no, que ha generat un discurs en el qual per sobre de tot val la il.lusió. Molt poca consciència política, pensant que ho aconseguirem molt ràpid tot, i amb la idea que si fem cas i ens portem bé tot sortirà bé. I això no va així, la realitat és molt més dura, i les lluites, sobretot les d'alliberament nacional, no es resolen amb tres manis.

Com independentista, no té la sensació d'una certa presa de pèl?

A la gent li han pres el pèl i hauria d'estar molt enfadada. De fet ja està passant, el missatge de l'acte de diumenge de l'ANC posa força contra les cordes al Govern en demanar eleccions en tres mesos, quan Mas no tenia intenció de fer-ho. És la primera vegada que l'ANC diu alguna cosa contra el Govern, mai s'havien atrevit a portar la contrària. L'ANC, fins ara, no ha estat un contrapoder. Ho pot acabar sent, però fins ara ha estat un acompanyament al poder. Aquesta estratègia té els seus avantatges i els seus riscos, és clar. Però jo crec que els riscos són més grans.

Escenari 10-N. Anem cap a unes eleccions en clau plebiscitària. No hi ha cap possibilitat d'una llista de la CUP amb ERC i CDC?

No, no compartim ni el projecte de país ni res amb la dreta. Així que no. Amb Esquerra ho hauríem de debatre en assemblea, no ho hem debatut encara, però amb Convergència és segur que no. I jo crec que amb Esquerra tampoc hi hauríem d'anar. Nosaltres estem treballant en una candidatura de ruptura democràtica amb Espanya i en la construcció d'un bloc popular potent que forci un procés constituent.

Descartada la llista conjunta, és possible que es plantegi negociar un o diversos punts comuns en el programa. És partidari de fer una declaració unilateral d'independència immediata si hi ha majoria independentista al Parlament?

Depèn. Nosaltres sí que ho seríem, però depèn de la composició del Parlament. Això ha de tenir un suport molt ampli de la població, sinó no té sentit. A més hi ha un problema amb la DUI, i és que per fer-la primer hauries d'haver tensat la corda amb l'Estat, no solament que suspenguin la llei i la convocatòria sinó arribar al punt que hi hagi mesures repressives per no permetre la consulta. Aquest seria un missatge al món molt potent que faria comprendre per què s'actua en clau plebiscitària i d'una DUI. Una declaració unilateral ha d'anar acompanyada d'una interpel·lació internacional perquè actuïn i transmetin a la diplomàcia espanyola que no poden gestionar els problemes a força d'imposicions. Això ha de forçar l'Estat a permetre un referèndum o una secessió.

Diu que estan construint una candidatura que sobrepassi la CUP. Com la plantegen?

És un moment excepcional i plantegem una resposta excepcional. Nosaltres sacrifiquem la marca política, no tenim cap problema. Tampoc era la nostra intenció perpetuar-nos en la institució. Per tant, la posem a disposició d'una proposta anticapitalista i de ruptura social. Això queda com molt grandiloqüent, però s'ha anat concretant de forma molt realista en els últims anys. A més, aquest bloc ha d'estar darrere del pols democràtic que està jugant la societat catalana, no pot prescindir d'això.

La candidatura, per tant, serà anticapitalista però també independentista.

Ha de contemplar un projecte autocentrat, si. Estan sorgint opcions anticapitalistes a Catalunya que prescindeixen del conflicte democràtic català i situen el centre de l'activitat política a Madrid, a Espanya i a l'Estat. La nostra opció no és aquesta. El nostre projecte sempre ha estat construir un espai polític de les classes populars catalanes autocentrat, és a dir, que el centre de decisions sigui aquí. Això ve de Pi i Margall amb el republicanisme federal, passa per tot un seguit de corrents d'esquerres i continua ara molt viu al país. No es pot entrar en la dinàmica de l'Estat Espanyol en la qual les classes populars catalanes són residuals i sempre l'última assignatura a resoldre, ni tampoc entrar en una dinàmica d'acompanyar a la burgesia catalana, que és peça clau de l'statu quo del règim. Cal aprofitar l'esclat democràtic català.

Podemos, que parla d'un procés constituent espanyol, no entraria aquí, no?

Difícilment. Podemos no creu en la capacitat del poble català per decidir autònomament en un procés constituent propi. És que no hi creu. El que creu és que el procés català ha d'emmarcar-se o ajudar a l'espanyol. És la postura típica del federalisme espanyol d'esquerres, que sempre ha tingut lloc a la societat catalana amb diferents expressions. El seu plantejament és: vosaltres sols no sou capaços de fer alguna cosa, perquè en realitat no sou poble sobirà ni teniu instruments, així que heu de donar suport a una estructura central que faci els canvis per vosaltres i ja després us donarem alguna cosa més.

Creu que aquest és l'esquema que proposa ara l'esquerra espanyola?

Aquest esquema l'acabo de dibuixar molt negativament per exagerar, encara que no sempre sigui tan negatiu. Però és que ha estat una constant històrica. El regeneracionisme espanyol, des d'Ortega y Gasset, sempre ha estat així: “Tranquils que si ens ajudeu a regenerar Espanya resoldrem els vostres problemes”. Normalment això ens ha sortit molt malament, perquè ha costat tant regenerar Espanya que per quan s'ha aconseguit una cosa millor a l'Estat ja s'havia oblidat la demanda catalana i aquí estàvem desmuntats.

Veu impossible sincronitzar les demandes de la majoria espanyola i de la catalana?

Hi ha un problema evident: Cada vegada més, parlar de Catalunya a Espanya resta vots. Si Podemos arriba a guanyar, cosa que seria molt positiva, el primer pacte amb l'Estat, és a dir, amb les seves estructures, serà l'Espanya “antes roja que rota”. No criticaré que la gent de Podemos faci això, perquè per a ells la prioritat és transformar l'Estat Espanyol, millorar-lo, acabar amb la seva oligarquia, i no és una crítica, és lògic que vulguin això. No els direm que posin per davant Catalunya, però llavors és responsabilitat nostra fer una via pròpia independent de les esquerres espanyoles. I no passa res.

Abans em deia que el seu projecte venia de Pi i Margall. Però això no és el que se sol considerar federalisme.

L'esquerra independentista ve de la teoria federalista, però creu que no hi haurà federalisme possible entre els pobles del món si no es parteix de la sobirania i autonomia plena de cadascú. El que passa és que quan el federalisme espanyol d'esquerres actua necessita prioritzar, i és lògic que prioritzi contra la seva oligarquia. En aquesta dinàmica, les classes populars catalanes vam quedar reduïdes a res davant la nostra pròpia oligarquia. No només no som res, és que aquest projecte de regeneració acaba donant suport a la nostra burgesia. Sembla paradoxal, però té una explicació. Com la prioritat és acabar amb l'oligarquia que l'Estat té a sobre, tot el que pugui ajudar a aquest canvi és benvingut. Per això el PSOE dels 80 li donava suport Convergència, perquè també tenia interès a acabar amb l'oligarquia madrilenya. Nosaltres volem un marc de decisió pròpia perquè volem lluitar cos a cos amb la nostra oligarquia.

Quan es fa una nova proposta política és perquè alguna cosa no s'ha fet bé, o es pot millorar. Què és, això?

La CUP ha fet coses bé i coses malament. L'estructura que tenia era absolutament municipalista i continua sent així. Ara que tothom s'omple la boca de construir des de baix, humilment qui ha construït des de baix i molt precàriament hem estat nosaltres. Però això té els seus riscos i l'autocrítica és que, quan entrem al Parlament, la CUP no fa un procés d'obertura total de l'organització i del moviment. De manera que la gent que es va acostar a la CUP a les últimes eleccions no se la incorpora en espais on se senti còmoda i pugui treballar el projecte.

Aquesta obertura del moviment és el que s'intentarà en la nova candidatura?

Sí, però va més enllà. Cal fer una lectura concreta del moment polític. Hi ha una força democràtica a Catalunya molt gran, que potser sigui massa de suport a Convergència com diuen alguns, però potser també sigui cada vegada més un actor amb un potencial que va més enllà. Hi ha una batalla interessant. La combinació d'una esmena total en l'àmbit social i econòmic amb l'oportunitat d'un procés de polític a Catalunya, aquesta combinació pot ser un esclat. Més encara si hi ha una llista unitària entre els dos grans partits, conformant un bloc hegemònic que no qüestiona l'statu quo econòmic. Cal construir una candidatura que trenqui amb això.

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats