El pitjor resultat de la seva història té regust de victòria per al PSC d'Iceta
El PSC es queda amb 16 diputats i els seus seguidors a la seu del carrer Nicaragua es queden amb una sensació agredolça que el candidat socialista a la presidència, Miquel Iceta, descriu molt bé: parla de remuntada i de situació terminal. El treball fet, diu, els ha permès “remuntar una situació que molts havien descrit com a terminal”. La compareixença d'Iceta ha estat acompanyada de molts aplaudiments, gairebé els primers de la nit, i crits de “Visca, visca, visca, Catalunya socialista”. Darrere, cinc companys del partit, entre ells la número dos, Eva Granados. Han somrigut i s'han abraçat, però no hi ha hagut balls ni tampoc festa.
Iceta ha recordat enquestes que “ens atorgaven vuit o nou diputats just abans de l'estiu”. Els resultats estan lluny d'aquests vuit, però també lluny dels 20 diputats de 2012, i Iceta es posa seriós: “Valorem d'una forma positiva els resultats obtinguts pel PSC en un context de màxima polarització, després d'haver patit una traumàtica escissió i en competència amb forces emergents ”. I mostra el seu optimisme quan afirma que “mantenir la tercera plaça al Parlament, amb 16 diputats i un nombre de vots molt similar a l'obtingut el 2012, creiem que és tot un èxit”. Ha estat el pitjor resultat de la seva història, perquè en el 2012 el PSC es va quedar amb 20 diputats, perdent ni més ni menys que 8. Era un resultat que quedava lluny dels 37 diputats de 2006 o dels 43 de 2003. Però ara 16 diputats han valgut algun somriure i aplaudiments.
La compareixença, per sorpresa i sense declaracions, de l'expresident de la Generalitat, José Montilla, va animar una mica l'ambient. Es passejava, amb mig somriure entre els llavis, saludava als periodistes, i es reafirmava en el que ja havia dit Assumpta Escarp al principi de la nit, just després que sortissin els primers resultats. Una Escarp molt seriosa i prudent valorava que, tot i la caiguda, el “PSC manté la seva posició” i apuntava que la clau de la governabilitat “la té la CUP”.
Pocs simpatitzants
“Hem salvat els mobles”, deia una senyora d'uns cinquanta anys a un grup de persones que de peu al costat d'una televisió prestava atenció als resultats. Amb el 60% de l'escrutini el PSC tenia 17 diputats i un 13% dels vots. La seu del carrer Nicaragua està plena de periodistes, que han pujat pel muntacàrregues mitjà atrotinat i que s'han anat col·locat allà on hi havia un forat, entre tres taules llargues de color gris, molt estretes. “No crec que vingui més gent a celebrar-ho aquí”, comentava la responsable de comunicació del partit. Només entre 20 i 30 simpatitzants han comparegut per seguir aquesta jornada des del carrer Nicaragua, la resta són periodistes.
Pocs comentaris i poca eufòria tot i el resultat. “La independència ha guanyat”, comentava resignada una dona de nacionalitat estrangera. El que més els molesta a alguns, i diuen que “els fa por”, és el salt de Ciutadans, que s'ha quedat amb la segona plaça al Parlament, un lloc que fins al 2012 havia conservat el PSC.
La proposta federalista dels socialistes catalans ha acabat quallant més del que pronosticaven algunes enquestes, que deixaven el PSC per darrere de Catalunya Si que es Pot. Tot un triomf per al partit socialista, que almenys ha pogut superar a la nova confluència d'esquerres no independentista que durant aquesta campanya, igual que Ciutadans, ha competit amb el PSC per quedar-se amb aquells votants que tradicionalment votaven al partit socialista. Al final més dels que semblaven han seguit apostant pel partit amb més història dels tres.
Hi ha hagut felicitacions als guanyadors i peticions. Iceta ha exigit a Junts pel Si que governi respectant les lleis i a la resta de representants parlamentaris. Ha volgut matisar que la independència ha perdut. I ha volgut tornar a posar sobre la taula que l'única sortida possible és la que planteja el PSC.
“Molts catalans no accepten de cap manera el manteniment de la situació actual i els socialistes tampoc ho volem”, va dir, per després afegir: “Entre la ruptura unilateral i l'immobilisme hi ha una altra opció, només obrint el camí a una reforma constitucional federal aconseguirem canviar aquesta situació ”. I així, obrint-se camí entre la premsa i els pocs acompanyants que hi havia, sense ballar i sense moltes trifulgues, ha tornat a marxar per la mateixa porta per la qual havia entrat pocs minuts abans.
