Teresa Forcades: “La independència de Catalunya té sentit si va lligada a una major justícia social"

Teresa Forcades, monja benedictina, viu al  Monestir de Sant Benet a Montserrat./ Edu Bayer

Leer versión en castellano

Teresa Forcades és una monja atípica. Forcades (Barcelona, 1966) és doctora en Medicina i doctora en Teologia. L’any 1997 es va fer religiosa i, des de llavors, viu en el monestir de Sant Benet, a la muntanya de Montserrat. La crida de Déu i la vida contemplativa, però, no han estat un obstacle perquè s’hagi convertit en una figura pública i mediàtica que fa conferències i xerrades arreu i es mou amb gran facilitat pel món digital. Tot va començar l’any 2009 quan va penjar a internet un vídeo en què criticava la vacuna de la grip A. Quatre anys després, la religiosa benedictina segueix parlant igual de clar. En aquesta entrevista critica obertament el capitalisme, un sistema que qualifica de antiètic, i defensa el procés cap a la independència iniciat per Catalunya sempre que vagi lligat a una major justícia social. Forcades fa també una crida per aturar les campanyes de vacunació del papil.loma humà “perquè la vacuna no és segura” i opina que pot causar la mort.

Vostè és teòloga, metgessa. El seu pare era ateu, la seva mare era crítica amb l’església. Com arriba a la religió?

Vaig créixer en un ambient familiar que em va transmetre la idea de l’església catòlica com una institució desfasada, quelcom caduc, com, per exemple, la monarquia. Vaig créixer en aquest ambient amb tota tranquil.litat fins que als 15 anys vaig llegir per primer cop els evangelis. Vaig reaccionar amb indignació. Ningú m’havia parlat del que deien aquells textos. Vaig tenir la sensació que havia perdut 15 anys de la meva vida. Em vaig apropar a una parròquia del barri del Poble-sec, la parròquia de Sant Pere Claver, molt propera a la justícia social i on les decisions es prenien de forma assembleària. En aquesta parròquia vaig aprendre que la vida no s’ha d’entendre com un projecte individual sinó com un projecte comú. Va ser un enriquiment.

Encara va tardar a entrar en la vida monàstica.

Sí, vaig tardar molts anys. Una cosa és la meva descoberta de la religió i de Crist, i una altra cosa és la meva vocació monàstica. Sí que és cert que als 15 anys, enmig de l’esclat d’entusiasme que vaig viure en descobrir a Crist, hi va haver gent del meu entorn que deia que em faria monja. Però en aquella època tenia terror al celibat. Pensava que era una bogeria i no contemplava no poder compartir la meva vida en la intimitat amb una altra persona.

Quan decideix fer el pas?

Va ser quan tenia 27 anys. Havia acabat la carrera de Medicina a Barcelona i havia anat als Estats Units a fer una residència. Vaig anar al monestir de Sant Benet (Montserrat) per estudiar. Molt gent encara ho fa. Hi ha una petita hostatgeria que acull a persones que preparen oposicions o el Mir. Hi ha gent que s’hi instal·la per uns dies o inclús unes setmanes, com va ser el meu cas, perquè hi troben un ritme estructurat i poden fer un horari d’estudi regular. Durant els primers dies de la meva estança vaig notar una sensació interior de trobar-m’hi bé. Però no va ser fins la darrera setmana que es va concretar el desig de voler viure així.

I no va tenir dubtes?

I tant. Aquest desig anava en contra de totes les coses racionals. Al meu interior hi havia una lluita, el dubte de voler viure així o continuar fent de metgessa i de teòloga. La vida monàstica, almenys per les dones, s’entenia com una vida sense cap mena de projecció intel·lectual. Em vaig comprar la regla de Sant Benet, un document del segle VI, per veure de què anava aquesta vida. Però el text no em va resoldre el conflicte.

Com el va resoldre?

L’abadessa em va demanar que fes una xerrada sobre la Sida. Em vaig prendre la xerrada com una oportunitat per discernir si el monestir de Sant Benet era un lloc per mi. Es pot parlar de la Sida sense tocar el fet homosexual, però vaig decidir introduir el tema per veure quina era la reacció de les monges. Abans de la xerrada pensava que podien opinar el mateix que el Papa, és a dir mantenir un discurs dogmàtic sobre el bé i el mal i una posició més aviat moralista. També hi havia l’opció que les monges es manifestessin a favor de l’homosexualitat, però, això, m’hauria semblat massa postís. I una tercera opció, que per mi era la més probable, era que obviessin que havia parlat de l’homosexualitat. Pensava que cap de les tres postures em serviria per reforçar aquest cordó umbilical, em sentiria alliberada i podria tornar a la meva vida.

I com va acabar?

Els vaig parlar d’un grup de cristians homosexuals catalans que, a mitjans dels anys 90, es reunien clandestinament per fer eucaristies i parlar de l’homosexualitat com una benedicció de Déu i no pas com una vergonya o un pecat, i que l’any 1995, en una reunió dels cristians més oberts de Catalunya, van fer pública la seva orientació sexual. I quina va ser la meva sorpresa quan, en el torn de preguntes, quasi totes les qüestions van anar inclús més enllà de la homosexualitat. Em vaig sentir com el caçador caçat. Vaig anar per veure si les monges donaven la talla, i em vaig trobar amb que elles passaven totalment de la homosexualitat com a tema. Elles van veure unes persones que patien i em feien preguntes per posar un rostre humà a aquella gent, per pregar millor i acompanyar millor. Vaig pensar que volia aprendre a viure així: no anant de tema en tema, sinó de persona a persona.

Però, em sembla, que l’abadessa no s’ho va prendre molt seriosament.

Es va posar a riure. Tenia una beca per anar a Harvard a estudiar Teologia, però vaig pensar que entrar al monestir era més important. Em va respondre que a molta gent que puja a Montserrat, amb la boira, li agafen efluvis místics. Em va recomanar que me n’anés als Estats Units a fer la beca i que si la crida de Déu era real es mantindria. I així va ser.

Va entrar l’any 1997. Porta, doncs, quasi 16 anys com a monja.

Al cap de sis o vuit mesos d’entrar vaig tenir una baixada important. Feia una vida que no tenia cap mena de projecció intel·lectual, netejava, tocava el piano.... M’ofegava. Pensava que havia comès l’error de la meva vida. Em vaig començar a aprimar. No sentia que aquesta crida de Déu no fos veritat, el que sentia és que no donava la talla, que no ho aguantaria. Mai he dubtat que Déu i Jesús existeixen, però anava a ceràmica i no m’omplia. Al cap d’una hora m’agafava mal d’esquena.

I què va fer?

Veia dues possibilitats, i així ho vaig comentar a les monges. Una possibilitat era que Déu fos suficientment poderós per canviar-me i pogués estar al taller de ceràmica la mar de feliç. O que Déu, enlloc de canviar-me a mi, les canviés a elles, i en el monestir es poguessin fer altres coses. Finalment, em va cridar l’abadessa i em va preguntar què m’agradaria fer. Li vaig respondre que el doctorat de Teologia a la Facultat de Teologia de Catalunya. No em van acceptar perquè havia estudiat a Harvard, una universitat protestant. Llavors vaig plantejar a l’abadessa de fer el doctorat en Medicina. Em devia veure tant desesperada que ho va acceptar. Quan estava a meitat d’aquest doctorat de Medicina va canviar el degà de la Facultat de Teologia i, finalment, també vaig poder fer aquest segon doctorat.

Com veu l’església actual?

Diria que hi ha un allunyament real entre la major part de la jerarquia i la base de l’església. Molts bisbes no es creuen lliures per dir el que pensen quan en tenen l’obligació. Un bisbe no és un funcionari. L’església és una institució, però més enllà de ser una institució ha de ser una flama viva que ajudi a fer transformacions vitals a les persones. Els bisbes no són funcionaris d’una estructura piramidal. Un bisbe no té ningú per sobre. El Papa no és el cap dels bisbes, sinó que és aquell que tots els bisbes escullen perquè es visualitzi la unitat de l’església. Els bisbes tenen una responsabilitat, però no sé per què la majoria estan espantats. Hi ha excepcions, com els bisbes Casaldàliga o Godayol, que parlen clar. Però la majoria s’han cregut que l’acte de fidelitat més gran que poden fer a l’església és callar, callar el que pensen.

I tot això afecta a les relacions amb els feligresos.

Afecta perquè la gent del carrer va a l’església amb unes inquietuds i, com a mínim, espera sentir una paraula rellevant, quelcom viu, no una fórmula que vas aquí i vas allà i sempre sents el mateix, com si fos un casete o la veu de l’amo.

Catalunya viu un moment de transformació. Es planteja la consulta per la independència pel 2014.

Catalunya té una relació amb la resta de l’Estat que, ni molt menys, és la ideal. En termes econòmics podem dir que donem més del que rebem i que el govern central ens maltracta. A més a més, Catalunya té una història i la reivindicació de voler fer un altre camí encara que l’Estat ens tractés de la millor manera possible. Crec que la reivindicació nacionalista, en el seu sentit més sobirà, té la seva justificació última en la voluntat del poble. Si aquesta voluntat hi és, no hi ha res que la pugui aturar. Així és com entenc l’articulació de la llibertat comunitària. Tenim unes arrels històriques, una llengua, però sobretot la voluntat de construir un altre futur. I aquesta voluntat de futur s’ha de respectar. És l’essència de la democràcia.

I com hauria de fer-se aquest camí?

Si crec en un projecte de Catalunya independent és perquè crec que es pot construir una societat amb una direccionalitat política cap una justícia social molt diferent a la que tenim ara. Europa, hauria d’anar cap un costat i està anant en sentit contrari. Molta gent pensa que el sistema actual és un desastre. Hi ha 1.000 milions de persones que passen gana, però llencem tones d’excedents d’aliments perquè ho organitzem malament, acumulem unes necessitats que són irreals i ens oblidem de les necessitats reals. La majoria de persones admeten que això no funciona, però diuen que no s’hi pot fer res. Qui ha dit que no s’hi pot fer res? I tant que s’hi pot fer.

Per tant, el procés de la independència ha d’anar lligat a una transformació social.

No té cap sentit si no és així. La independència té sentit si va lligada a una major justícia social. Hi ha una part dels poderosos amb interessos que no volen canviar el model actual i que revifen la controvèrsia nacionalista per dissimular i desviar el tema. Es parla dels nostres drets, de la nostra llengua, de catalanisme. Són aspectes molt importants. Però el que realment hauria d’estar en el punt de mira central no és altra cosa que la transformació social. No pot ser que hi hagi més desnonaments, ni retallades tan grans. Tothom hauria de tenir clar allò què és important.

Estem davant d’una crisi creada per uns lobbys econòmics i polítics?

Això és el que passa a Llatinoamèrica o al Tercer Món. Es crea la necessitat de que en una societat hi hagi un rescat i llavors ja tens esclaus a perpetuïtat. Això és el que està passant ara al nostre país. Ni tan sols sabem els interessos reals del rescat o de quina manera es modificaran. És un tipus de relació que com ha passat amb el deute del Tercer Món l’únic que fa el deutor és pagar interessos. De fet, a l’acreedor no li interessa que pagui el deute. Si ho fa, li desmunta el negoci. Només vol que vagi cobrint els interessos, D’aquesta manera, es genera una situació d’esclavatge real en un entorn que en un principi és lliure per a tothom. Si no hi ha igualtat econòmica, la llibertat és una burla.

Critica també amb duresa al capitalisme. Opina que vivim en un sistema que és antiètic.

Vivim un moment d’una gran obertura mental. Podem imaginar-nos uns escenaris de futur impensables pels nostres pares o avantpassats. Ens podem imaginar tota mena de transformacions del nostre cos. Ens podem imaginar com la tecnologia i la biologia entren en una mena de simbiosi... Tenim una capacitat infinita d’obertura mental. Ara bé, es dona en tots els camps menys quan arriba el moment de pensar en una alternativa al capitalisme. Llavors, sembla que se’ns fonguin els ploms. Sembla que sigui impossible imaginar o considerar teòricament, ja no parlo de construir o executar, una alternativa al capitalisme, i això, per mi, és un signe d’ alienació mental. Hem perdut tots els tabús? No, que va. Els hem traslladat de lloc. I ara els hem posat en l’àmbit econòmic. Per mi, el capitalisme és un sistema antiètic. No estem davant d’una crisi conjuntural sinó estructural. El món està organitzat perquè vagi així.

Concreti-ho.

El capitalisme no és ètic perquè es basa en una fal·làcia, la fal·làcia de la llibertat de mercat. El capitalisme es presenta a si mateix com el sistema que defensa la llibertat versus un altre sistema, que podria ser el socialista, que defensa la solidaritat. Es tracta de dos valors essencials i, en principi, pot semblar legítim que hi hagi gent a qui li agradi més la llibertat i a altres que els agradi més la solidaritat. Però això és absolutament fals. Quan es parla de llibertat s’associa al fet que la llibertat d’una persona comença quan acaba la d’una altra. Si la llibertat d’un comença quan acaba la de l’altra, vol dir que aquestes persones són rivals. Si jo vull expandir la meva llibertat, l’he de prendre a una altra persona. Crec que cal anar pensant i prenent consciència que hi ha altres formes de parlar de la llibertat. La tradició anarquista, per exemple, diu que una persona no és lliure si totes no són lliures. Entendre que la llibertat d’un passa per la llibertat dels altres fa les persones aliades. El capitalisme, en canvi, les fa rivals.

Es suposa que tenim el sistema més lliure. O almenys és el que ens venen.

Cal que reflexionem de forma crítica si realment el sistema capitalista ha estat defensor d’aquesta cosa que es diu lliure mercat. Des dels inicis del capitalisme han existit lleis proteccionistes. El capital o els capitalistes han anat sempre de la mà dels poders polític i militar. Quan al segle XIX hi va haver interès a protegir el cotó, el poder econòmic va dir al poder polític que posés unes taxes, i si algú es queixava, li enviaven l’exèrcit. Ara passa una cosa semblant. Si vas a comprar pa o llet, pagues una taxa que és l’Iva. Això vol dir que d’aquesta transacció comercial algun se’n beneficia i que una part d’aquest benefici va a l’erari públic. Però hi ha transaccions, com les financeres, que cada dia mouen milers de milions, que no tenen taxes. Això ho ha fet el mercat solet o algú ho ha decidit? Aquesta és la fal·làcia de la llibertat i del lliure mercat. El mercat capitalista mai ha estat lliure. Sempre ha estat regulat o organitzat en funció d’uns interessos. El problema d’aquesta regulació capitalista és que no és transparent perquè, moltes vegades, no es fa d’una forma pública i democràtica. La majoria de persones no volen que s’apliquin taxes al pa o a la llet i, en canvi, veurien amb bons ulls que s’apliquessin a les transaccions financeres. Això és el que vol la majoria, però no és el que es fa. Per això cal denunciar que vivim en una dictadura financera.

I en un sistema que promou l’egoisme.

La segona critica que faig al capitalisme és l’antropologia que hi ha al darrera. Aquesta idea de que el millor que poden fer les persones és apel·lar a l’egoisme per organitzar-se, la idea de que com més s’estimuli el benefici econòmic, millor s’anirà. Si nosaltres organitzéssim el monestir així, hauríem de plegar. Al monestir considerem que la millor manera d’organitzar-nos és apel·lar a l’amor de les persones. Aquesta capacitat d’estimar és el que ens dóna la felicitat, o bé una persona és més feliç quan acumula més bitllets? Qui s’ho ha inventat això? Evidentment, que una persona cada dia vol menjar i, evidentment, també vol que els seus fills mengin. Però això són cobrir necessitats bàsiques. Un cop això està cobert, vull fer moltes altres coses. Per què he de viure en un sistema que em diu que quan tinc cobertes les necessitats bàsiques he de voler més, i sempre més? Ara, fins i tot, s’ha canviat la Constitució, per finançar els bancs abans que les escoles dels nens. M’indigna. Això no hi era a la Constitució. Això és el que critico del capitalisme des d’un punt de vista ètic. Pressuposa una antropologia equivocada.

I ho va viure en primera persona.

En un congrés en el qual jo feia de traductora de l’anglès al castellà hi participava un ex-alt directiu del Deutsche Bank. En la seva exposició, l’home deia que no entenia tots aquells que criticaven el capitalisme per anar als països del Tercer Món i pagar salaris tan baixos. “Diuen que és poc ètic que pagui un dolar a un treballador i en guanyi 1.000 amb la seva feina. El poc ètic seria pagar a aquest treballador menys del que guanyava abans. Si abans no treballava, li dono feina i li pago un euro, això és un avantatge respecte al que tenia aquesta persona abans”, va dir l’ex-banquer. Quan ho vaig sentir em vaig escandalitzar. Però aquell home, amb la seva afirmació, estava descrivint el sistema capitalista i el problema de la plusvàlua. “Sóc capitalista, et puc contractar, i amb el teu treball guanyar mil euros i a tu donar-te’n només un”. Pels capitalistes, això no solament no és poc ètic, és quelcom perfecte.

Li diran que vostè és massa crítica amb la iniciativa empresarial?

Aquest posicionament no significa que jo estigui en contra dels empresaris. A mi m’agrada la iniciativa empresarial i crec que és necessària. El món que m’imagino no el penso amb un Comitè Central que digui el que s’ha de fer. Estic d’acord en què s’han de crear espais on la gent sigui més lliure, amb el mínim de regulació, però les regulacions que es posin en marxa han de ser justes. Ara, només és la base qui està collada, i els de dalt, res. I hauria de ser al revés. Aquesta crítica al capitalisme és la idea de Marx que la capacitat de treball no es pot alienar de la persona. La capacitat de treball d’una persona no es pot vendre ni comprar. Un treball no és anar i fitxar vuit hores. Treballar és ajudar a perfeccionar el món perquè actualitzi tot el seu potencial. La feina que faig va lligada a la meva realització personal. El treball forma part de la dignitat de la persona. Marx el que crítica és l’explotació. I jo hi estic d’acord. Hi ha altres formes d’organització. Es poden muntar cooperatives i es poden muntar empreses no-capitalistes. Però cal que sempre es tingui en compte que la capacitat de treball és indissociable de la dignitat d’aquella persona. Les persones que treballen juntes són sempre col·laboradores i les condicions del treball es decideixen en funció del temps que hi posi cadascú, el que aporta cada persona.... Aquest és un tipus d’organització que permet la iniciativa privada, però no permet l’explotació.

Planteja fer una vaga indefinida com a forma de protesta contra la crisi i les polítiques econòmiques imposades?

Crec que cada cop és més urgent una acció social que sigui efectiva. S’ha de pensar molt bé què es fa i com es fa. Si es fa una vaga, hi haurà gent que patirà. Crec que l’objectiu ha de ser anar cap a una Assemblea Constituent i renegociar el pacte social. Això pot durar un any. La manera d’arribar aquí és a través d’una vaga social ben organitzada, però també hi ha altres possibilitats. El passat 11 de setembre van sortir 1’5 milions de persones al carrer per demanar la independència i es va dissoldre el Parlament. Una convocatòria semblant pot tornar a dissoldre el Parlament, fer que es reconegui la reivindicació social i es constitueixi una Assemblea. Ja hi ha gent que hi treballa. És urgentíssim. Això no pot esperar 10 anys.

Veu una Catalunya independent i una major justícia social en un termini curt de temps?

La clau és la voluntat popular. Si es manifesta serà irrevocable. El repte és com es pot organitzar aquesta voluntat popular. Al llarg de la història hi ha hagut minories que han dominat les majories. I com ho han fet? Doncs, amb l’exèrcit, però no únicament amb els militars. L’exèrcit és important, però mai n’hi ha hagut prou amb la violència per dominar un col·lectiu. Sempre ha calgut l’element ideològic. Cal convèncer les persones que no val la pena lluitar contra una injustícia. Si creuen que val la pena lluitar, de res serviran tots els tancs que tinguin. Si tothom ho té clar, en 24 hores tot pot canviar. Ara bé, cal ser conscients del repte i de les dificultats. És molt urgent fer aquesta organització de base. Si aquesta organització existeix, aquest canvi social, tant cap a la independència com cap a una major justícia social, serà possible. I el primer és eliminar aquesta sensació de que ens han de donar el permís. Ningú ens ha de donar permís.

Tampoc cal permís per fer la consulta?

Si acceptem això, estem reconeixent una autoritat. Si ens creiem la democràcia, l‘autoritat és del poble, del col·lectiu. Unes quantes persones es reuneixen, decideixen què volen fer i ho fan. Ara, això sí, s’ha de ser conscient que caldrà pagar un preu i s’ha d’estar disposat a pagar-lo. Hi haurà una lluita. No podem pensar que perquè es decideix fer una cosa s’acceptarà.

Quin serà el preu?

El preu de la lluita social. Això jo ho he vist a Veneçuela de forma molt clara. És un drama. I ara a veure què passarà amb l’estat crític del president Chávez. He vist un procés amb una direccionalitat política correcta. És un país sense quasi analfabetisme, on es reparteix millor la pobresa. Però també hi ha corrupció, lluites internes, sabotatges, paramilitars, morts, grups pagats per no sé qui que van disparant per generar més violència. No vull espantar ningú. Aquí no estem allà. A Islàndia, per exemple, s’ha fet una transició sense sang al carrer. No es tracta de pintar un panorama apocalíptic. A Islàndia han estat capaços de vèncer la por que els hi van posar al cos. Els hi deien que si abandonaven les polítiques d’austeritat europees, mai aixecarien cap. Però van provar-ho i ara sembla que els hi va millor que a nosaltres. Ens cal fer el canvi social. Crec que ara encara és possible fer aquí una transició amb el mínim de violència. Encara no som com era Veneçuela pel que fa a la fractura social, a l’abisme que separa rics i pobres, però d’aquí a deu anys podem ser-hi.

Vostè es va donar a conèixer al 2009 amb un vídeo contra la vacuna de la grip A. Ara, què li preocupa de la indústria farmacèutica?

Crec que cal aturar la campanya de vacunació del papil·loma humà. És molt urgent. N’he fet un vídeo. És una vacuna de la qual no està provada la seva eficàcia i, en canvi, sí que està demostrat que pot provocar la mort en nenes sanes. Fa poc, ha mort una nena a Astúries. He vist els informes. Era una nena que tenia asma, però mai havia tingut una crisi asmàtica gran. Va tenir la crisi més greu després de que li donessin la primera dosi de la vacuna. Els pares van avisar. Els van dir que no passava res. Són gent molt senzilla. Li van donar la segona dosi i ara la nena és morta.

Quin és el problema d’aquesta vacuna?

El problema d’aquesta vacuna és que té una substrat, un adjuvant d’alumini. Fins ara tots els estudis que hi havia deien que l’alumini era segur, però uns investigadors del Canadà han pogut demostrar que els estudis de seguretat de l’alumini com a adjuvant d’una vacuna estan esbiaixats. Els investigadors han demostrat la causalitat. Fins ara hi havia hagut casos de nenes que estaven bé, els posaven la vacuna i emmalaltien. Hi ha hagut milers de casos a tot el món. D’això se’n diu associació temporal. És obvi que si tu tens un patró temporal que es repeteix en diferents països, pots pensar que hi ha una causalitat. Però en ciència amb això no n’hi ha prou. Ara, els investigadors han pogut provar la relació causal perquè han trobat la partícula de la vacuna en el cervell de dues nenes sanes mortes de vasculitis cerebral, és a dir que la vacuna podria ser la causa d’una vasculitis autoinmune que ha portat aquestes dues nenes a la mort i a moltes altres a paràlisis invalidants. Hi ha una associació a Espanya amb testimonis esfereïdors.

I els metges que posen la vacuna per què no avisen?

La majoria no ho saben, com no ho sabria jo si no hagués tingut temps d’investigar-ho. I és de suposar que també n’hi ha uns pocs que hi tenen interessos i que són corruptes.

Vostè també és molt crítica amb la distribució de les cobertures sanitàries mundials. Generen desigualtat.

El 90% dels recursos sanitaris estan al servei del 10% de la població, i el 10% dels recursos són pel 90% de la població. És una desigualtat brutal. Aquest és un estudi que va fer la ONG Metges Sense Fronteres. Això vol que molt pocs recursos es destinen a investigar, per exemple, la malatia de Chagas (una malaltia parasitària tropical) o la leishmaniosi. Es tracta de malalties que tenen uns tractaments que són antics i no funcionen. Per què? Doncs, perquè la investigació sanitària s’ha deixat en unes mans privades que sempre busquen un benefici econòmic. I quin benefici econòmic privat tindrà descobrir un medicament contra la malaltia de Chagas que causa milers de morts pobres? Cap. Llavors, el que es fa és no investigar. I, en canvi, sí que s’investiga la impotència masculina, els problemes d’obesitat i d’insomni. Es tracta de problemes que afecten a la part més rica de la població, la que podrà pagar els preus dels medicaments més abusius.

Quina opinió té de les retallades sanitàries?

Una cosa és la corrupció i una altra, les retallades. Però crec que són qüestions que s’han de tractar juntes. Diuen que es fan retallades perquè no hi ha diners, però el cas és que Catalunya sí que disposa de diners per cobrir les prestacions sanitàries. El que succeeix és que milions d’euros han anat a butxaques privades. Cal que la ciutadania siguem conscients de la corrupció existent i que sapiguem que no són casos aïllats. Si poguéssim recuperar els diners d’aquesta corrupció ja no caldria fer més retallades. Tampoc és cert que no hi hagi diners pels pressupostos en sanitat. La sanitat és un dret. El que passa és que aquests diners s’estan utilitzant per una altra cosa. S’ha prioritzat el deute que s’ha de pagar als bancs. Això que entre tots ens hem d’estrènyer el cinturó no és veritat. En els darrers mesos ha augmentat la venda d’articles de luxe a Espanya. Qui els ha comprat? He sentit dir a l‘economista Arcadi Oliveres, que el frau fiscal a Espanya és d’uns 90.000 milions d’euros. Si es recuperessin aquests diners no caldria fer retallades en sanitat. Ara mateix s’estan privatitzant hospitals perquè se suposa que són deficitaris. Si és així, qui els comprarà? En realitat, es fa veure que són deficitaris perquè hi ha un negoci muntat.

Una curiositat. Mai ha rebut un toc d’atenció per la claredat amb la que parla?

Quan vaig criticar la vacuna de la grip A, l’any 2009, la consellera Marina Geli va telefonar l’Abat de Montserrat. Li va dir que les meves declaracions anaven contra la política de la conselleria. Jo estava a Berlin i em va trucar la meva abadessa per explicar-m’ho. També m’he trobat amb que dos laboratoris van retirar el finançament d’unes jornades de medicina preventiva en les quals vaig participar. El president de les jornades, seguint un criteri científic, em va convidar perquè considerava que la meva opinió sobre la grip A podia ser interessant. Quan vaig arribar a Múrcia, on es feia la reunió, el president em va dir que un altre any no em podria convidar. “I això?", li vaig preguntar. “Quan dues farmacèutiques es van assabentar de la seva presència van retirar l’aportació econòmica”, em va respondre. El que més em va escandalitzar és que em va confirmar que estem davant d’una dictadura financera, en el sentit que les decisions no són lliures. Si en sanitat es depèn tant dels interessos econòmics, no es pot fer una recerca lliure.

Etiquetas
Publicado el
9 de enero de 2013 - 08:49 h

Descubre nuestras apps

stats