La reforma del sistema autonòmic i la política excepcional de Rajoy
Si les regnes de l'Estat estigueren en mans d'un Govern amb vocació reformista i de progrés, aprofitaria l'oportunitat. La massiva manifestació que aquest dissabte s'ha celebrat a València, convocada per sindicats i empresaris i amb el suport d'un espectre civil i polític del qual només s'ha desmarcat el PP, urgeix a reformar el sistema de finançament autonòmic. I no ho fa perquè als valencians els haja donat per exigir més diners després d'uns anys de corrupció i balafiament protagonitzats per governants de la dreta apartats el 2015, sinó perquè la Comunitat Valenciana és objectivament l'Administració pitjor finançada, per sota de la mitjana en renda i, malgrat això, contribuent al sistema.
Encara que no s'hi hagen assabentat molts opinadors que observen el món armats de preconceptes, sí que ho han fet els experts nomenats pel Consell de Política Fiscal i Financera en emetre el seu informe. El model, caducat fa tres anys, és complicat i poc transparent, genera una distribució desigual, pateix d'un dèficit de responsabilitat fiscal per part de les comunitats autònomes, manca de mecanismes que asseguren un equilibri en el repartiment i es fonamenta en un desequilibri vertical en l'assignació dels recursos públics a favor de l'Estat, que se'n queda la major part, en detriment de les administracions autonòmiques, on es gestionen la majoria dels serveis.
Que la Comunitat Valenciana siga la pitjor parada d'un sistema els vicis del qual s'arrosseguen des dels orígens amb la transferència de competències insuficientment dotades explica que siga la societat valenciana la que alce la veu. Però no invalida el fet que en aquests moments hi ha sobre la taula del Consell de Política Fiscal i Financera un diagnòstic tècnic general molt clar del problema. Un diagnòstic que ve a confirmar que no s'està garantint l'equitat en el finançament dels serveis públics fonamentals, aquells que defineixen l'Estat del benestar i han de convertir en realitats els drets dels ciutadans.
Tot deixant al marge la singularitat dels concerts basc i navarrès, dels contingents dels quals també se'n podria parlar llargament, no es propugna que les comunitats de règim general entaulen una baralla per repartir-se el botí sinó una racionalització del finançament autonòmic en un sentit federal perquè els recursos per habitant ajustat destinats als serveis públics fonamentals siguen equiparables en tot el territori, la qual cosa obligaria l'Administració central a cedir part del seu privilegiat finançament.
Malgrat l'aplicació de mecanismes d'anivellació, les asimetries del sistema vindrien després, fruit de l'abast de les competències assumides, els marges de capacitat fiscal i recaptatòria i el reconeixement d'identitats nacionals. En altres paraules, seran fruit dels nivells d'autogovern polític assumits per cadascú. Aqueix plantejament aconsella situar l'assumpte en el marc ampli d'una reforma constitucional que atorgue més autonomia tributària, reforce organismes multilaterals com el CPFF, convertisca el Senat en una Cambra territorial (no sols per a aprovar el 155) i consolide els principis de finançament.
Simplificar el sistema actual de finançament per a fer-lo més transparent, doncs, no és el menor dels reptes que presenta la reforma que teòricament s'ha compromès Mariano Rajoy a engegar. Descartada la independència unilateral de Catalunya, bé podria rebre el finançament el primer impuls en un programa ampli de reforma del danyat edifici de l'Estat autonòmic. Però pot ser que tampoc aquest siga el cas.
Amb la desacralització de la intervenció completa d'un autogovern com la que ha suposat, amb la inestimable col·laboració de l'exaltat independentisme català, l'aplicació de l'article 155 de la Constitució culmina un rosari d'accions que han caracteritzat l'executòria de Mariano Rajoy. El multimilionari rescat de la banca, les retallades de drets i prestacions en nom de l'austeritat enfront de la crisi, l'ús i abús del decrets-llei, els préstecs a les comunitats autònomes mal finançades (singularment el País Valencià, però també Catalunya) a través del Fons de Liquiditat Autonòmic -que el ministre Cristóbal Montoro administra amb la displicència d'un monarca antic- i la intervenció de la Generalitat de Catalunya han sigut els instruments de govern del PP en aquests anys, quan tenia majoria absoluta i quan no la té però actua com si la tinguera.
La desgana amb què s'ha incorporat el PP a la comissió del Congrés dels Diputats sobre el model territorial que Pedro Sánchez va arrancar a Rajoy a canvi de fer costat al 155 resulta eloqüent d'una actitud que no ha canviat. El president del Govern no ha donat ni mig pas endavant per modernitzar el sistema autonòmic, ni per aturar el conflicte a Catalunya fins que ha esclatat, no li ve de gust emprendre reforma alguna de la Constitució i probablement tampoc del sistema de finançament de les comunitats autònomes. Més procliu a la reacció que a la regeneració, a la involució que a la reforma, la de Rajoy és una política excepcional, no perquè siga bona sinó perquè està construïda a colps de procediments d'excepció.
