Així es regala el Senat al PP, i tal vegada el Govern

El PSOE ja no és un partit gran. Tampoc el PP. Ho demostra el fet que no hagen estat capaços de formar Govern. Ja no hi ha partits grans a Espanya. Tots són mitjans. Per això alguns s’uneixen en coalicions i confluències i altres exhibeixen unes ínfules de grandesa que els porten a fer coses que van contra els seus interessos més concrets.

Cada vegada que Pablo Iglesias, amb la seua proverbial poca gràcia, ix a reptar Pedro Sánchez amb alguna de les seues propostes públiques, al líder del PSOE se li descompon l’ànim i fa escarafalls per a allunyar-se’n. Diuen els seus estrategs i el cor mediàtic que l’envolta que és una manera de preservar la centralitat del projecte i les seues opcions en les eleccions generals que es repetiran el 26 de juny. Però no és cert. Cada vegada que fa això, el candidat socialista cedeix un poc més de terreny a la seua esquerra i s’acomoda amb més intensitat en l’abraçada de Ciutadans, que espera a la seua dreta juntament amb el PP que el PSOE acabe facilitant, per passiva, una gran coalició de govern.

L’episodi de les llistes al Senat ho revela amb cruesa. Va eixir Iglesias a teatralitzar com una proposta per al conjunt d’Espanya el que s’anava ordint en algunes comunitats autònomes i Sánchez va descartar irat qualsevol pacte amb vista al Senat que implicara Podem, com si se li poguera contagiar alguna mala cosa. Podia haver optat per una resposta més intel·ligent: per exemple, recriminar a Iglesias que volia centralitzar el que era només una possibilitat que podia donar-se o no segons les condicions en cada territori, tenint en compte que el Senat esgrimeix el perfil de Cambra territorial i el PSOE defensa una visió federal d’Espanya. Però va optar per fer-se, una vegada més (i en van...), l’ofés. Probablement perquè es va sentir ofés de veritat. Cosa que no deixa de ser preocupant.

Va desbaratar amb això una maniobra política plena de sentit que els tres partits del valencià Pacte del Botànic negociaven per a arrabassar al PP sis dels seus nou senadors i ocupar cada un tres escons en la Cambra Alta gràcies al vot mutu entre el PSPV-PSOE, Compromís i Podem. El fet que les llistes del Senat siguen obertes afavoreix aquesta mena d’acords sense necessitat de plasmar jurídicament cap coalició o cap plataforma. Qualsevol visió civilitzada de la democràcia assumiria que es tracta d’una manera legítima de gestionar el vot en candidatures obertes per a eleccions majoritàries.

Es tractava, per al president valencià, Ximo Puig, d’una jugada necessària per dues raons: l’una derivada de la seua condició de líder territorial socialista, l’altra de la seua condició de president. Com a líder d’un partit que va retrocedir el 20 de desembre passat, per primera vegada des de la transició a la democràcia, al tercer lloc en uns comicis, és important no retrocedir més en el Senat, on va quedar només amb dos escons. Sobretot quan la força que el va superar el desembre, Compromís-Podem, suma a les seues files ara Esquerra Unida. D’altra banda, com a president, l’interessa formar un grup de senadors que done suport a reivindicacions valencianes tan transversals com la reforma del sistema de finançament autonòmic o l’exigència d’inversions estatals, per exemple en el Corredor Mediterrani, on el Govern de Rajoy està fent un autèntic empastre.

Ximo Puig, per tant, no s’ha rebel·lat contra Pedro Sánchez, ni contra la direcció del PSOE. Ha tractat de salvar uns objectius en què ha interferit la política espanyola i que són vitals per a la seua supervivència política i la del seu partit. Res no resulta més simptomàtic d’això que les declaracions de la dirigent popular valenciana, Isabel Bonig, donant la raó a Sánchez en advocar per un PSPV-PSOE “fort” que es presente en solitari, a qui ha promés que “sempre tindrà el PPCV al costat per a arribar a acords necessaris en matèria d’economia, ocupació i finançament”. Li ha faltat afegir que, amb tota probabilitat, quan calga recórrer als senadors, el PP valencià en tindrà nou i els socialistes zero (11 i un si comptem els senadors de designació autonòmica).

La nit del 26 de juny, quan la casella del PSPV-PSOE en els resultats electorals assenyale que ha perdut tota la representació en el Senat, la culpa serà de Pedro Sánchez. Com ho serà que el PP de Rajoy puga haver conquistat una altra vegada, amb menys d’una tercera part dels vots, una majoria absoluta de bloqueig en la Cambra Alta, que pot condicionar algunes de les reformes institucionals més peremptòries. No serà el més greu.

Si per a tractar de situar-se en el centre d’un pacte de Govern “transversal”, Sánchez ha hagut de deixar, com un peó que es pot sacrificar, un dels presidents autonòmics del seu partit inerme davant de l’espenta de l’altra esquerra, convertida ja en una alternativa real al PP en aqueixa comunitat i en altres, vol dir que, de bell nou, allò central s’imposa a allò territorial o federal. Un vell vici de la política espanyola a què s’afig en aquest cas una certa desesperació. Que el 26-J ho desmentisca.