La croada contra l'ensenyament públic

Després dels dos primers episodis pilot, que ens van servir per a provar idees i corregir errades, i que esperem que hagen sigut del vostre interès, donem el tret d’eixida definitiu a la primera temporada d’Animals Polítics. 

La nostra estrena coincideix amb l’inici del curs, tant polític com escolar. I en este episodi volem parlar precisament d’educació. O, millor dit, de política educativa.

Nelson Mandela va dir que “l’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”. Es poden trobar frases molt semblants, amb el mateix sentit, adjudicades a personalitats o grups de totes les corrents ideològiques: des dels anarquistes de principis del segle XX que van fundar l’Escola Moderna per a les classes populars, fins a l’Opus Dei que va desplegar la seua xarxa de centres elitistes a recer del franquisme. Perquè, a la fi, qui incideix en l’educació determina el futur. 

Se suposa que això ho hauria de tindre molt clar l’esquerra. Però es confirma que qui ho té marcat a foc en el seu full de ruta és la dreta. Valga com a exemple l’actual Consell del PP en la Generalitat: si en altres àmbits se’l pot qualificar d’inoperant o directament d’absentista, en educació ha treballat intensament, des del primer dia, per la consecució del seu objectiu: el desmantellament de l’escola pública en favor de la privada concertada (és a dir, pagada amb els impostos de tots). I, de pas, la promoció dels valors catòlics conservadors i l’arraconament de la nostra llengua pròpia. 

El personatge que encapçala actualment eixa autèntica croada contra l’ensenyament públic és el conseller José Antonio Rovira, conegut, també, per la seua mala educació.

El passat 8 de setembre va començar un nou curs escolar marcat per les retallades en l’ensenyament públic. S’han eliminat 1135 places de reforç docent, de les quals 1025 en secundària i 110 en primària, segons el grup parlamentari Compromís. Un ajust que se suma a la reducció de quasi 2.000 docents el curs passat després de la ruptura unilateral per part de Rovira del compliment dels Acords de Plantilles de professorat. A més, a hores d’ara, queden per cobrir el 85% de les baixes. 

En la formació professional, d’acord amb l’Assemblea del Professorat Contra les Retallades en FP, 2336 alumnes s’han quedat sense plaça i s’han eliminat 24 cicles.

A l’anterior cal sumar les retallades en la formació de persones adultes i en les escoles d’idiomes. 

Quant a les infraestructures educatives, actualment romanen bloquejades obres escolars per valor de més de 500 milions d’euros i s’acumulen retards en els pagaments per al funcionament ordinari dels centres. 

Menció especial mereix la desídia i la incapacitat de la Conselleria en la zona 0 de la DANA, amb escoles que van ser netejades per voluntaris i amb xiquets que van ser acollits en altres centres gràcies a la iniciativa d’alguns equips directius.

Per no parlar del fet que l’enderroc dels col·legis estructuralment afectats s’haja iniciat deu mesos després de la DANA, amb la instal·lació de barracons que ens alguns casos no estaven ni operatius a l’inici del nou curs.

Es fa evident que, en educació, al Consell de Mazón no li preocupa tant la gestió com l’avanç de la seua agenda ideològica. No debades, després de bonificar l’impost de successions i donacions als hereus de grans patrimonis, la segona norma legal que va aprovar el binomi PP-Vox en esta legislatura va ser l’anomenada Llei de Llibertat Educativa per a, segons ells, i llig textualment: “acabar amb la imposició lingüística del valencià”. 

Però, en la consulta sobre la llengua base, a Rovira li va eixir el tir per la culata: una gran mobilització de tota la comunitat educativa en l’ensenyament públic, manifestada en el vot de les famílies, li va donar al conseller maleducat la lliçó de sa vida: el valencià no és, com ell deu pensar en la seua cosmovisió, ni una llengua de quatre gats ni una rèmora per al triomf professional; és el nostre millor patrimoni com a poble.

Tot i la victòria en la consulta, els atacs a l’ensenyament en la llengua pròpia per part de la conselleria continuen succeint-se, fins i tot incomplint l’elecció de les famílies, per exemple, en aquelles comarques castellanoparlants que van optar pel valencià.

“El fill de l’obrer a la universitat”, l’eslògan que corejàvem fa anys en les manifestacions contra les reformes neoliberals de l’ensenyament superior, és, hui, quasi una utopia. 

Bolonya ha convertit l’ensenyament universitari en una mercaderia a disposició dels qui se la poden pagar, amb l’entrada per la porta gran del capital privat i l’eixida per la finestra del coneixement i del pensament crític.

En aquesta ofensiva, el PP ha sigut un alumne aventatjat. Mentre aplicava l’asfíxia econòmica a les universitats públiques, ha regalat recursos de tots a les privades. Les cessions gratuïtes de sòl públic o d’edificis històrics per a les seues seus o facultats, o l’aprovació de determinats estudis de grau i de màster són l’iceberg d’una muntanya de privilegis amb què s’ha colmat a la Universitat Catòlica i al CEU-Cardenal Herrera fonamentalment.   

Des d’Animals Polítics tenim clar que la política educativa és un camp de batalla ideològic i cultural. Per això, la dreta defensa beneficia descaradament a la privada, que serveix als seus interessos (de classe) i reprodueix els seus valors (autoritaris i conservadors). 

Per tant, a les persones compromeses amb la igualtat ens toca ser radicals en defensa de l’escola pública. Per dir-ho clar i ras: acabar amb els concerts i posar els mitjans necessaris perquè cada xiquet o xiqueta puga ser escolaritzat al col·legi o institut públic que li corresponga per residència, on reba una educació en valors democràtics, laica, en valencià i de qualitat.

En definitiva, una educació que ens prepare per a ser animals polítics. 

En aquest episodi el nostre animal polític és Moisés Pérez, amb qui conversem sobre l’aposta constant dels governs de la dreta valenciana per la xarxa d’educació privada-concertada en detriment de la pública i sobre quines són les conseqüències d’aquesta política.

Moisés és periodista del setmanari de política i cultura El Temps i autor del llibre “El negoci de les aules”, on recull un minuciós treball de recerca sobre l’ensenyament privat i concertat al País Valencià. Una investigació desenvolupada gràcies a la beca “Josep Torrent de Periodisme d’Investigació 2020” que li van atorgar la Unió de Periodistes Valencians i la institució Alfons El Magnànim, depenent de la Diputació de València.