Ali Lmrabet: “No demane intervenció als polítics espanyols, només neutralitat sense mentides i admetre que res ha canviat al Marroc”

Ali Lmrabet va estudiar Literatura i Administració d’empreses a París i abans de submergir-se en el periodisme, fou professor ajudant a la Sorbona i diplomàtic a Buenos Aires.

El periodista i escriptor Ali Lmrabet (Tetuan, 1959) ha estat recentment guardonat amb el premi Veu Lliure que atorga cada any el PEN Català per la seua defensa aferrissada de la llibertat d’expressió al Marroc, especialment en el camp de la premsa escrita. Periodista incisiu i independent, la seua veu rifenya crítica ha parlat i ha escrit en diversos mitjans de comunicació marroquins, alguns d’ells fundats per ell mateix, la qual cosa li va costar la presó el 2003, i dos anys més tard, la prohibició de l’exercici de la professió periodística al seu país. Aquest guardó, però, no suposa ni de bon tros el primer reconeixement que Lmrabet rep pel seu treball des de les trinxeres informatives de la llibertat. El Dia Mundial de la Llibertat de Premsa del passat 2014 Ali Lmrabet va ser presentat per Reporteros Sin Fronteras com un dels «herois de la informació» d’una llista amb cent noms de periodistes de tot el món.

El periodista, que actualment viu a Barcelona, tot i que ell precisa, “a cavall entre Barcelona i el Marroc”, va estudiar Literatura i Administració d’empreses a París, on de jove fou professor ajudant a la Sorbona. Abans de submergir-se en el periodisme, a principis dels noranta Lmrabet va ser diplomàtic, segon de l’ambaixada del Marroc a Buenos Aires, però d’allà va ser traslladat a un càrrec d’escassa responsabilitat a Rabat, després de denunciar les pràctiques corruptes de l’ambaixador. El seu esperit crític ja es feia notar.

Tot això i un tarannà rebel i inquiet, el van dur al periodisme, col·laborant primer en mitjans com ara Le Quotidien du Maroc, La Vie économique, Le Journal o Courrier International, fins que l’any 2000 va crear Demain, una publicació de format desconegut fins aleshores al Marroc, tant pel disseny com pel que hi deien, sobretot quant a informació política, la qual cosa li va suposar el tancament immediat pel govern del socialista Abderramán Yusufi.

Lluny de deixar-ho córrer, un any després, el 2001, Ali Lmrabet va recuperar la capçalera amb el nom Demain magazine, una publicació ara més austera en l’aspecte formal, però amb l’encert de ser el primer setmanari satíric francòfon del país. Un any després, el 2002, en va crear la versió en àrab, Dumān, una aposta de major qualitat, dirigida a un públic més ampli -en àrab arribava a molts més lectors-, la qual cosa va multiplicar els enemics i les pressions rebudes com a bolets, fins al punt que en maig de 2003, i a causa dels articles i les caricatures publicades per Dumān, Lmrabet va ser condemnat a tres anys de presó, tot i que fou indultat el 2004, si bé un any després se li va prohibir l’exercici del periodisme al Marroc.

Gran i corpulent, amb una gorra verda elegant que li camufla la mirada i un abric gris molt modern, Ali Lmrabet entra en el Centre Octubre amb el puro apagat en la mà. “Només fume quan estic fora de casa o viatge a l’estranger”, diu, “a casa no em deixen fumar”. Té un aspecte seriós, però m’han dit que és un gran conversador. I de fet, a penes si ens hem assegut que comença a parlar: dispara idees, opinions, provocacions, crítiques i ironies a un ritme que ni em dona temps de mirar les preguntes que duc preparades per a l’ocasió. I el deixe fer, ficant-hi cullerada de tant en tant. Tot plegat, Ali Lmrabet és un orador seductor, el seu do és la paraula, tant la paraula oral com escrita. De fet, no té pèls a la llengua i diu el que pensa que ha de dir. Potser és per això que ni pot ni vol callar. Ell diu que “és genètic”, siga com siga, és la paraula expressada sense llibertat i per la llibertat allò que li ha valgut ara entre nosaltres el reconeixement del PEN Català amb el premi Veu Lliure.

Vostè està avui a València per no callar, per treure a relluir la veritat per damunt de tot. Se li atorga el premi Veu Lliure del PEN Català per ser una mena d’heroi de la informació. ¿Com ho valora?

Per a mi no callar és genètic, jo em considere, com deia Pere Calders, un inadaptat a les circumstàncies. Això és el que em va dir un dia la seua filla “tu ets un inadaptat, igual que ho era el meu pare”. En general, la gent comença en la vida i en una professió amb uns principis, però se’n cansen amb el temps. Jo no, no me n’he cansat, sóc del Rif, nascut a Tetuan, però rifeny, i la meua perseverança és genètica, a més d’una rebel·lia que no és gratuïta perquè jo simplement defense unes idees que són lliures. Sóc un informador i per tant, busque la informació, la contraste i li la oferisc als meus lectors.

¿Quin és el major enemic del panorama comunicatiu i del periodista avui, les fake news, la febre per la immediatesa o la sobresaturació informativa?fake news, la febre per

A veure, a mi em van tancar mitjans informatius on nosaltres no teníem publicitat, vivíem de la informació que veníem i ja està. El nostre èxit era parlar de tot, amb idees simples, sense insults, però dient les coses. Res és sagrat, i així ho transmetíem, ni la pàtria, ni la religió, ni la monarquia, que és la Santa Trinidad al Marroc. Jo, per exemple, no sóc un polisario però vull poder dir que no estic d’acord amb la repressió dels saharauís. No parle la seua llengua, el hassania, dialecte de l’àrab i no l’entenc tampoc perquè sóc bereber i parle àrab estàndard, però vull poder opinar sobre el Sàhara Occidental. En canvi, l’estat ens imposa una dialèctica patriòtica amb la qual jo no estic d’acord. I no vull dir que el Sàhara és marroquí, tal como ens obligà a dir Hassan II, perquè jo no sóc el repressor dels saharauís. Jo sóc un defensor de poder expressar-me lliurement al Marroc, ni tan sols sóc un militant per la independència del Sàhara. Els judicis contra mi no han estat mai per acusacions de fake news o per escriure sobre el conflicte marroquí de la integritat territorialitat (la independència del Sàhara), els judicis als quals jo em vaig enfrontar l’any 2000 eren per falta de respecte al rei, a la Corona. ¿I què era aquesta falta de respecte, dir que el pressupost de la casa reial marroquina era vint-i-set vegades superior que el de la casa reial espanyola? Jo no pertany a cap partit ni grup polític, però em persegueixen perquè vaig dir i dic allò que els parlamentaris mai no dirien.

En aquest sentit, algunes veus crítiques, com ara Aziz Rhali, president de l’Associació Marroquina pels Drets Humans (AMDH), ha cridat darrerament l’atenció sobre l’absència de partits polítics i dirigents forts, “tots avui desacreditats”, que facen de para-xocs entre els ciutadans i l’Estat i diu que “ja no hi ha cap barrera entre la població i el palau reial”.

Al Marroc jo per llei sóc un súbdit de la corona, però jo em considere abans que res un ciutadà amb drets, tot i que la monarquia en fa súbdits, dels ciutadans. En aquest sentit, puc acceptar que el rei siga el cap de l’estat, però no pot estar per sobre del poble, i ara per ara, al Marroc la Sobirania Nacional està en mans del rei.

Parlant del rei. Aquest estiu es van complir vint anys de l’arribada al tron de Mohamed VI. Amb aquest motiu hi va haver un discurs oficial amb to de celebració i balanç d’avenços (Codi de Família del 2004, la Constitució del 2011 avui vigent, efecte de la primavera àrab, o l’estatut del periodista de 2016, o progressos en infraestructures), a més de nombroses promeses de futur i bones intencions. En aquest respecte, el mateix Aziz Rhali assegurava en la premsa espanyola que el Marroc ha avançat ben poc en drets humans. I deia que “una de les fronteres del món on hi ha major contrast entre drets humans és la d’Espanya amb el Marroc”. A més, insistia en no oblidar els drets econòmics i socials (parents pobres dels drets humans segons ell) i assegurava que malgrat els avenços “la desigualtat entre les ciutats i les zones rurals ha augmentat”. ¿Algú exagera o no acaba de dir la veritat?primavera àrab

En parlar del Marroc toca parlar de la monarquia, perquè al Marroc la monarquia reina i governa. El rei es considera descendent del profeta i acapara la fortuna més gran del país. I jo diria a Zapatero, a Rajoy, a Pedro Sánchez, a tots els que s’omplin la boca lloant els progressos democràtics i econòmics del Marroc: ¿per què no viviu una setmana sota la bota de Mohamed VI? El Marroc ha esdevingut el cortijo per a gent com Felipe González o Rodríguez Zapatero, que es passa la vida allà entre congressos i festes oficials, en definitiva, per a passar-ho bé i cantar els elogis al règim autocràtic del Marroc. Aquests són els socialistes espanyols.

Aquest estiu, coincidint amb el vint aniversari del regnat de Mohamed VI, la premsa espanyola parlava de “vint anys de progrés” i esmentaven la popularitat del rei al Marroc, diaris com El País i ABC, i ni un sol article deia “aquí hi ha una altra realitat”. ¿Què ocorre, estan cecs, no volen veure-ho? !Només amb els rifenys ja hi ha més de mil presos polítics, i ja no parle dels saharauís, que per als meus compatriotes ni existeixen! I els saharauís duen sofrint des de fa molt de temps i no som capaços de reconèixer-ho. I en aquest sentit, jo no demane als polítics espanyols que intervinguen ni que hi facen res, només els demane neutralitat, que deixen de dir mentides i admeten que res ha canviat al Marroc, i que encara hi ha mil presos polítics rifenys.

I després la gent es demana per què s’han aixecat i rebel·lat els rifenys, doncs, senzillament perquè necessiten hospitals, escoles, treball. La gent del Rif no vol emigrar, no vol venir a Espanya, volen viure a casa seua, parlant la seua llengua, en la seua cultura. Si emigren, és per necessitat extrema. Em sembla que els drets humans es paren a les portes de Ceuta i Melilla i que no en tenim consciència, hauríem de despertar cada dia per tal de demanar justícia. Jo visc a Catalunya, el meu cos està a Barcelona, però la meua ànima és al Marroc. Des de 2004 visc a cavall entre Barcelona i Tetuan i puc entrar al Marroc després de tres publicacions meues tancades, tot un rècord! però cada vegada que arribe a la frontera és tot un espectacle amb la policia, quan no hi ha problemes amb el segur del cotxe, n’hi ha amb el passaport, quan no amb una altra cosa. De fet, la meua família ja sap que en aquest moment cal deixar el pare tranquil perquè ja tinc prou de barallar-me amb la policia.

La salut pública, l’educació amb col·legis públics d’aules saturades, la falta d’inversions en l’agricultura i en algunes zones abandonades, la desocupació dels joves, la falta de perspectives de futur. Són avui els grans llasts del Marroc pendents d’una solució.

Al Rif, per exemple, on hi ha tanta repressió, se’ls tracta amb duresa simplement perquè els rifenys han exigit drets socials. No han agredit ni ofés ningú. Convé recordar que la Seguretat Social no existeix al Marroc, i la que n’hi ha, és pèssima. Cal anar a un hospital marroquí per a veure què ocorre, i si tens una malaltia complicada, millor comença a cavar la teua pròpia tomba. D’altra banda, l’analfabetisme al Marroc és encara un problema molt greu. Hi ha els Liceus francesos on la classe política envia els seus fills, però els xiquets i les xiquetes marroquins estudien en aules amb més de cinquanta alumnes. I ara ve un governant espanyol a dir-nos que el Marroc ha progressat. L’única cosa que ha progressat és la fortuna de Mohamed VI. Si molts pogueren se n’anirien del país, no perquè no l’estimen, sinó perquè no hi poden viure i perquè estan cansats que els xuclen la sang. Però clar, si marxem en massa, ¿a qui li xuclarien la sang?

Ja sabem on s’eduquen les elits, a escoles franceses o directament a França, i quan parlem de temes de salut, ¿on van a curar-se aquests elits si la sanitat pública marroquina és tan deficitària?

Totes les elits disposen d’una doble nacionalitat al Canadà, al Quebec o als Estats Units, on tenen contractades mútues privades, o a la Costa del Sol espanyola, on es beneficien de la Seguretat Social de vostès, que és un tresor que els mateixos espanyols molt sovint no valoren. Si busca en el cadastres de la Costa del Sol, trobarà molts noms marroquins, noms de dona, perquè els homes posen les propietats a nom de les seues dones. I a aquests països obren comptes bancaris milionaris amb la complicitat, per descomptat, del govern espanyol, francès, i canadenc.

A veure, si no, on és que s’opera el rei dels ulls? Doncs a París, o on es va fer intervenir el ministre de l’Interior, Ali El Himma, quan va tenir un problema de cor? A París també. Igual que el gran escarceller del Marroc, un ex presidiari sahrauí que és ara el major repressor dels rifenys.

En alguna ocasió vostè ha dit: “El Marroc lluita contra la immigració il·legal quan li dóna la gana, i cobrant, clar, si no li toquen els nassos amb el tema dels drets humans, del Sàhara o amb el Rif”.

És que és literalment així. Per a mi el primer dret humà és poder expressar-te lliurement, poder dir què t’ocorre, a tu, i què ocorre al teu voltant. Però la llibertat d’expressió és l’enemic mortal de tota dictadura o autarquia, com és el cas del Marroc.

Mire, sembla com si els marroquins estiguéssem allà per a controlar la frontera d’Europa. Volen que siguem guardians amb porra, mercenaris de l’Estret de Gibraltar, i aquest no és un problema nostre. Ocorre que els subsaharians emigren buscant una vida millor i al Marroc se’ls maltracta, com ocorre ara als campaments ocults que hi ha a prop de Ceuta i Melilla. Jo puc entendre que un país tinga una política d’emigració, però els marroquins no podem convertir-nos en el servidor d’Europa per diners, i en tot cas, ¿on van aquests diners?

Espanya té dret a impedir que arriben més immigrants, però per què els hem de fer la feina nosaltres, per què hem de fer de gendarmes i torturadors per una altre país. I a més, em demane, com és que els subsaharians passen per la frontera d’Algèria si hi ha un mur i la frontera està tancada. Sospite que es tracta de deixar-los entrar, tancar-los i al capdavall, demanar-ne diners. La cosa ha arribat a tal punt que el govern marroquí ha escrit recentment una carta als transportistes públics del país prohibint-los la venda de bitllets de transport als subsaharians. Ens embruten moralment per a protegir la frontera d’Europa i això no és assumpte nostre, Espanya té mitjans per a fer-ho. ¿Què passa, què Vox vol pujar un mur? Que el puge, però que ens demanen a nosaltres fer el treball brut.

Parlant de Vox. Un tema que ha estat tristament col·locat en boca d’alguns polítics durant la darrera campanya electoral han estat els MENAS (Menors Estrangers No Acompanyats) i qui n’és responsable.

Jo no estic d’acord ni amb aquells que els rebutgen ni amb qui els acullen. El Marroc té el dret i el deure de recuperar tos aquests menors, però no els reclamen perquè no els importen i Espanya els utilitzen com a carn de canó per a les eleccions polítiques. I jo em demane i faig la pregunta extensiva: ¿consentiria Espanya tenir simplement cent menors, ja no en dic dotze mil, retinguts en qualsevol altre país, anant d’un lloc cap a un altre entre insults? I la qüestió és: què ocorre amb aquests menors quan fan divuit anys i ixen dels centres on estan interns. Doncs que es troben al carrer, sense arrels ni educació, sense perspectives de res i les seues úniques alternatives de vida –llevant excepcions– són el tràfic de drogues, la delinqüència i la prostitució, la qual cosa produeix rebuig cap a ells dins de la societat espanyola.

El Marroc té l’obligació de recuperar els seus ciutadans. No estem parlant d’un país pobre, sense mitjans, El Marroc té molt de potencial econòmic, però les seues riqueses estan robades o segrestades. A més, és un país amb un nucli familiar culturalment fort i no podem acceptar aquesta situació per dignitat, perquè són menors, i el meu país té el deure moral de recuperar-los, i si les famílies no poden fer-ho, l’estat hauria d’enviar un vol charter per a buscar-los. Però al Marroc ningú mou un dit per ells perquè no hi compten, el Parlament mateix no en parla mai, i quan Espanya els va oferir repatriar-los el ministre de l’Interior marroquí va dir: “Sí, però m’han de pagar per la seua manutenció i educació”, la qual cosa és obertament un xantatge. Els polítics marroquins simplement pensen “que se foten els MENAS”. I puc entendre el sentiment espanyol d’acollir-los, però cal pensar en què ocorre amb ells quan es fan majors d’edat. I ja no parle de França, on hi ha encara molts més menors internats que a Espanya.

Aquest estiu vaig viatjar pel nord del Marroc per primera vegada en companyia d’alguns coneguts locals que havien emigrat a València i Dinamarca on els havia anat bé i que ara han tornat al seu país. Durant el viatge vaig estar en contacte amb la gent del carrer i vaig percebre, en general, pobresa, falta de perspectives i en ocasions prou de malestar i descontent amb la figura del rei que, d’altra banda, ningú s’atreveix a criticar obertament en públic, i el retrat del qual apareix a tort i a dret .

Cada dia en youtube apareixen comentaris negatius, molt durs i crítics amb el discurs del rei, i hi ha algú que s’encarrega ràpidament d’esborrar tots els “m’agrada” a aquests cometaris. I Després volen fer-nos creure que el rei és popular. No ho és. És cert que el seu retrat i el de la seua família estan a tot arreu, fins i tot als hamans, els banys públics, als lavabos públics, als comerços, però és que si no tens el retrat penjant de la paret, no et donen autorització per a obrir o continuar amb el teu negoci. A mi, per exemple, a banda d’haver-m’hi prohibit exercir el periodisme al meu país, em deneguen poder treballar en qualsevol altra feina. De fet, entre l’alcalde de Tetuan i el govern marroquí, no em van deixar obrir i regentar un hotel petit de tres habitacions. I el 2015 intentaren no renovar-me el passaport i negar-me l’entrada al meu país. Disculpen, però l’estranger és el rei, no jo! I cada vegada que vull entrar en el meu país em fan la vida impossible i tinc un problema a la frontera, quan no és el bitllet, el nom en un document, la documentació del cotxe, qualsevol excusa és bona per a complicar-nos l’entrada, així que entrar al meu país s’ha convertit per a mi en una batalla i fins i tot van intentar a uns anys assetjar-me físicament estant a casa meua envaint la meua intimitat.

¿I la comunitat internacional... No hi fa res?

Doncs els informes internacionals de l’FMI o del Banc Mundial sobre el Marroc són catastròfics, al punt de demanar-se com és que la gent no ix corrents d’aquell país. El que ocorre, instistesc, és que la gent desitja, vol viure a casa seua, i els que se’n van i ajunten certa fortuneta, què creieu que acaben fent, doncs es compren una casa al seu poble o a la seua ciutat marroquina i hi tornen sempre que poden, i a viure-hi si ja estan jubilats, i només regressen a Europa si tenen problemes de salut, per tal de buscar tractaments. Jo, per exemple, sóc fill d’una família modesta, el meu pare era ordenança de l’Administració i en els anys seixanta i setanta es va sacrificar perquè els seus fills estudiàrem a l’estranger, però jo hi vaig tornar i sóc dels que pensa que els marroquins no volen emigrar, i quan ho fan és perquè ja no suporten més la vida al seu país.

De fet, vosté va dir recentment en una entrevista que “per als marroquins res ha canviat, ni l’existència de Vox, ni la del FN, ni la de Salvini, la majoria pensa que aquesta gent, al seu país, faça el que vulga. Al cap i a la fi, la gran majoria de la població no emigra”.

I és així. La qüestió és que el rei regne, però que no governe, que deixe l’estat fer la seua feina. Ell, la fortuna més gran, s’erigeix en governador dels creients. I el rei no pot solucionar res al Marroc, allò que necessitem són dirigents que governen i bones institucions. Per exemple, quan es crema una bandera marroquí a París s’organitza entre els polítics i la premsa un rebombori grandíssim, però ningú diu res dels mil rifenys que hi ha a hores d’ara encara empresonats.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
30 de diciembre de 2019 - 22:29 h

Descubre nuestras apps

stats