La portada de mañana
Acceder
Solo la mitad de las vacunas que España donó han llegado a su destino
El coro de la serie 'fantasma' de José Luis Moreno le denuncia
Opinión - 'Tengo un hospital en mi casa', por Rosa María Artal
Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

'Col·lecció col·lectiva': pintura que impacta, vora mar

Vistes generals de l'exposició, que es pot visitar a la Marina. (FPM)

0

Fins al 21 de gener, es pot veure a la Marina de València una exposició singular, titulada 'Col·lecció col·lectiva', que està plena d'interès. És una proposta ben atractiva: per la pintura que ofereix a qui la visite, pels seus autors i per la història que té darrere: el rerefons, l'origen. I, en la història, Vicent Madramany, un home que no era pintor, però estimava les arts plàstiques i va crear una col·lecció personal, carregada significacions, perquè no és tancada ni monogràfica, atenta només a un estil o a una signatura d'artista, sinó oberta i plural. I, si es vol dir tot, la mostra resulta igualment atractiva pel lloc on s'ha materialitzat: són quadres vinguts de Perpinyà, on viuen habitualment, enmig d'un fons constituït per uns centenars d'obres, i han recalat per poc de temps al Grau de València, que fou durant anys, amb algun altre port valencià, el lloc d'eixida de tantes mercaderies cap a Europa: garrofes, vi, cebes, taronges, llimes...

Diversitat d'estils, de noms

La nòmina d'autors seleccionats recull un tram cronològic que va del 1935, data de naixement del matrimoni format per Valerio Adami i Camilla Mamiani della Rovere, al 1978, quan nasqué a València Tania Blanco. En els quaranta-tres anys de diferència, moltes coses han canviat en la creació pictòrica, s'han succeït tendències i llenguatges. Pensant en la història completa de les arts plàstiques, no és un període excessivament llarg, però certament s'hi han produït transformacions profundes. 'Col·lecció col·lectiva' pot ser vista, també per això, com una perspectiva molt àmplia i variada, en què conviuen els discursos visuals, les tècniques, fins i tot els materials emprats.

En ella conflueixen, a més, artistes i obres originaris de llocs molt distints, amb el denominador comú d'Europa, fins i tot per als pocs que provenen d'altres horitzons. N'hi ha d'Itàlia (Camilla Adami, Valerio Adami, Ben Vautier), el Regne Unit (Tony Bevan), França (Vicent Corpet, Dominique Gauthier, Jean Le Gac, Florence Obrecht, Stéphane Pencréhac'h, Claude Viallat), els Països Baixos (Pat Andrea, Lucebert, Marcos Carrasquer), Alemanya (Claudia Busching, Rosa Loy, Simon Pasieka), Suïssa (Till Rabus), Croàcia (Davor Vrankic), Marroc (Francesca Caruana, Mohamed Lekleti), Iran (Axel Pahlavi), a més d'una representació nombrosa del País Valencià (Artur Heras, Rafael Armengol, Manuel Boix, Adrià Pina, Tania Blanco, Ernesto Casero, Javier Chapa, Carolina Ferrer, Mery Sales) i d'altres llocs d'Espanya (Josep Guinovart, Chema López i Santiago Ydáñez).

Un altre factor uneix obres i noms: totes les peces provenen del fons artístic creat a Perpinyà per Vicent Madramany, nascut a l'Alcúdia el 1946 i mort a la capital del Rosselló, on residia des del 1980, el 2018.

Al catàleg, Josep Salvador, que amb Artur Heras ha comissariat la mostra, explica la distribució dels llenços: «A manera d'elements orientatius en aquest recorregut per les obres més emblemàtiques d'aquesta col·lecció col·lectiva que arranca de la visió utòpica que el seu fundador Vicent Madramany [...] va impulsar fa mig segle [...] hem plantejat uns capítols o fites que ens ajuden a desxifrar aquesta immersió física i mental. Els conceptes de Ficció, Identitat i Memòria apel·len a la nostra sensibilitat i a la nostra consciència i interés per les múltiples formes de la naturalesa humana».

Ficció, Identitat i Memòria són, per tant, els trams de l'itinerari que el visitant trobarà, guiat per tres escrits homònims, breus i plens de suggeriments, d'Anacleto Ferrer. Llegir-los el menen en la travessia per un seguit de propostes pictòriques, la major part de les quals estan datades en les dues primeres dècades del segle en curs —n'hi ha alguna de molt anterior— i en les quals sura, com un esperit que les comunica quasi totes entre si, el d'una certa subversió. De vegades política, de vegades moral, en ocasions estètica.

Col·lecció i col·leccionista

Les obres han estat objecte d'una meditada selecció per part d'Artur Heras i Josep Salvador en els fons del Centre d'Art Contemporain Acentmetresducentredumonde, situat a Perpinyà.

Òbviament la denominació fa referència a la tan coneguda afirmació de Salvador Dalí, segons el qual l'estació de trens d'aquella ciutat, tan agradable, era le centre du monde. Potser en aquesta circumstància, el pintor no exagerava massa. Com a mínim, la gare de Perpignan permetia als empordanesos, entre els quals hi ha hagut gent molt viatgera, eixir dels resclosiments ambientals per anar, diríem que en primera instància, cap a l'Europa continental, o fins i tot peninsular —pose per cas Itàlia. En definitiva, eixir cap al món exterior. De qualsevol manera, la col·lecció que va reunir a Perpinyà Vicent Madramany té les connotacions d'obertura de compàs cosmopolita que probablement no hauria adquirit si, amb les seues cavil·lacions sobre l'art, s'hagués quedat a l'Alcúdia. Ací, en definitiva.

A Perpinyà va anar a viure Vicent Madramany, que havia estat gerent de la Cooperativa Agrària del seu poble i fou comissionat pel grup de cooperatives citrícoles Anecoop, fundat el 1975 i després ampliat en gran mesura amb altres productes i més extensió territorial, per organitzar una sòlida plataforma d'accés a Europa per a les seues exportacions. Al catàleg de la mostra, Artur Heras recorda alguns trets de la personalitat de Madramany i com «va manifestar molt prompte un interés per la política i l'art. La primera va prendre cos en etapes d'intensa activitat des de la seua comarca. En sa casa acollia militants, simpatitzants i amics en freqüents sopars [...]: Vicent Ventura, Raimon o el seu antic mestre i amic Josep Bauset, entre altres, activaven un afany valencianista d'arrel fusteriana. Estudiant de la Facultat de Ciències Polítiques, a Madrid va dilatar les seues visites al Museu del Prado.» S'ha d'afegir que l'al·lusió a les inquietuds polítiques de Madramany tenen peu en el Partit Socialista del País Valencià fundat per Ventura i d'altres, poca gent ben comptada —i bona—, com a organització exclusivament d'àmbit valencià. La iniciativa es va fondre en poc temps.

Igualment recorda Heras que un dia, cap a 1966 o 1967, a la porta de la Sala Mateu de València —una galeria sense la qual no es podrien explicar moltes novetats positives en l'art valencià de la postguerra: s'hi estrenaren, o quasi, Manolo Gil, Alfaro, Sempere, Hernández Mompó i molts més, inclosos Heras, Boix i Armengol—, Madramany «ens va comunicar que amb un altre soci anaven a adquirir algunes obres: gravats i llenços de petit format.» Fou el principi d'un projecte que no podia tenir encara una localització exacta, però que la trobaria a partir del moment en què, ja el 1980, aquell cooperativista va eixir del poble «en el Simca blau ranxera, amb la seua dona i el seu fill destí a Perpinyà. El mercat de Saint Charles suposava l'accés a Europa».

Prop del Marché International Saint Charles, punta de llança per a la distribució de fruites i llegums provinents d'Espanya, continua dient Heras, «prompte adquireix un immoble on estableix la seua residència i una antiga nau amb la intenció de convertir-la en un centre d'art. Un lloc on primer va construir la casa, i també un espai d'art que mantenia l'accessibilitat. No hi ha separació entre el món de la família, els amics i la col·lecció. Són transitables en totes les direccions. La restauració lenta i artesanal es va dilatar en el temps i serà al juny de 2004 quan, condicionats els 1.400 metres quadrats, inaugura el Centre».

Un espai adequat i invitació al viatge

Una selecció del conjunt d'obres reunida a la institució creada per Vicent Madramany es pot veure ara, per poc de temps, a la Marina. I, sens dubte, per les seues característiques, l'exposició antològica 'Col·lecció col·lectiva', constituïda quasi tota per peces de gran format, demanava un espai com el que ocupa: ampli, expansiu, obert i en la major part de la seua extensió lluminós. Artur Heras i Josep Salvador, amb el concurs de Vicent Llorens i Evarist Caselles, responsables de l'organisme, han contribuït eficaçment amb altres persones, i sobretot amb les que dirigeixen ara Acentmetresducentredumonde, a situar a pocs metres de la mar un seguici de pintures que van enllaçant, per a qui les mira, impressions visuals, sensacions i suggestions —de vegades plàcides, de vegades molt inquietants— que tenen directament a veure amb mil maneres distintes, de vegades xocants i contraposades, de captar i entendre fragments de la realitat o la vida, una part d'allò que les envolta.

I, feta la visita de l'exposició, queda en la memòria una invitació impulsiva a emprendre en algun moment el viatge, si no al centre del món, a cent metres del punt on Dalí el situà, per veure a Perpinyà molt més del que guarda un lloc d'art construït amb saber i entusiasme. 

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'elDiario.es

    Autores

Etiquetas

Descubre nuestras apps

stats