“Durant aquests cinc anys de programa m’he fet més persona, més poeta, i més feminista que mai”

Susanna Lliberós (Vila-real, Plana Baixa, 1973) és periodista i poeta, però sobretot és una veu clara i potent, una comunicadora compromesa i una rapsoda que diu els poemes i les coses pel seu nom, sense estridència i amb elegància. El seu somriure, com el seu cor, és generós i estic segura que, encara que tinga un mal dia, no te’l nega. Ho he comprovat cada vegada que he vingut convidada als estudis d’À Punt Ràdio, des d’on Susanna Lliberós condueix de dilluns a divendres el magazine Pròxima parada. Cada vesprada entre les quatre i les set, junt amb Joan Espinosa i tot un equip molt professional i imprescindible al darrere, Susanna navega per les ones radiofòniques.

No és fàcil cobrir un espai diari, omplir-lo de continguts i sentit, no repetir-se, atraure els oients, fidelitzar-los... És molt més del que podem imaginar. Per poder fer això, Lliberós arriba cada matí a les 11 a les instal·lacions  d’À Punt. Ve des de Vila-real i com que això suposa, dia rere dia, moltes hores de conducció, assegura que tracta d’aprofitar-les escoltant conferències i entrevistes interessants al cotxe, moltes d’elles sobre neurociència, un tema que li apassiona.

Una vegada a Burjassot, entre les onze i les quatre de la vesprada és temps d’escalfar motors: lligar caps i entrevistes, completar agenda, prèviament dissenyada i organitzada junt amb un equip de producció, i arrodonir darrers detalls. A més, com que el directe sempre és arriscat i poden passar moltes coses, convé tenir sempre un pla B, o com diem els periodistes, peces a la nevera.

Però tornant a Susanna Lliberós, els diré que és molt més que una periodista cultural i una comunicadora d’abast social. Llicenciada en Periodisme per la UAB, du més de vint-i-cinc anys d’experiència en ràdio i televisió. Des de l'any 2003 fins a 2013 va realitzar les funcions de presentadora, guionista i reportera dels serveis informatius de l’extingit Canal 9, i després d’una pausa durant la qual va poder repensar-se moltes coses, el 2018 es va incorporar a la programació d’À Punt Ràdio. Per tot això, ha estat distingida amb el Premi de Comunicació i Difusió Cultural dels XV Premis de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

A més, Susanna Lliberós escriu poesia quasi des de sempre i per a ella el periodisme i la poesia circulen per rutes convergents. Ha publicat els llibres Cel·les (Premi 25 d’Abril Vila de Benissa), Compàs d’espera, Llibre dels espills i el seu darrer poemari, El Crit, Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt. És sòcia fundadora de l'Associació d'escriptors El Pont Cooperativa de Lletres i ha col·laborat en obres col·lectives tant de poesia com de narrativa breu i contes.

Lliberós harmonitza la seua professió de comunicadora amb un profund amor i respecte per la llengua, la cultura i la literatura, però també per les causes socials. Sensible davant del patiment humà, al seu programa tenen accés les persones que lluiten per una causa justa. Per això Pròxima parada ha esdevingut en els darrers anys un observatori social i cultural important on Lliberós, junt amb el seu equip, s’han convertit en observadors de primera mà del batec i les pulsions socioculturals dels valencians i més enllà. En el seu programa, per tant, estan molt presents els creadors en tots els àmbits del País Valencià i de la resta del domini lingüístic.

Avui, però, no Susanna qui entrevista i assegura que se li fa estrany. Per mi, ho confesse, és un plaer estar a l’altre costat i poder ser qui fa avui les preguntes perquè conversar amb Susanna Lliberós, escoltar-la, és una lliçó i vida, de periodisme i de coratge.

Endavant, doncs, en l’aire i amb micròfon obert.

Són ja moltes temporades de Pròxima parada, com es sosté l’alegria i l’energia per posar-se davant del micròfon dia rere dia durant, any rere any?

Es sosté sobretot si fas la feina a gust. Potser ara estic en un moment de plantejar-me les coses que vull fer, si continuar per ací o voldria un canvi. La feina l’has de fer amb alegria i sinceritat, i si notes que no ho pots tindre al cent per cent aleshores et demanes si paga la pena. Però pense molt en el meu equip actual, el millor que mai he tingut, i en la gent que passa pel programa i això m’esperona. En tot cas, aquesta sensació d’incertesa que em ve de tant en tant és també un regal que agraisc perquè em fa posar-me les piles, no perquè siga ingènua, sinó perquè m’ajuda a valorar què es el més important a la meua vida.

Vostès treballen sempre en directe, i això demana molta planificació, però també espontaneïtat i flexibilitat.

Ho fem tot en directe, si no és per estricta necessitat i aleshores gravem, però et diria que un 90 % és directe. I segurament que és això el que, ens dona també la frescor i ens fa intervenir en el programa amb naturalitat. És un equilibri entre les dues coses, molt de treball previ i saber adaptar-se a cada moment.

L’estudi des d’on emeten Pròxima parada es converteix de dilluns a divendres en un observatori de la societat valenciana. Pel programa passen escriptors, artistes plàstics, dramaturgs, ballarins, gerents culturals, però també activistes socials i persones del carrer. És un programa cultural, però amb un transfons social important.

Sí, i tenim molt presents un teixit de realitats no només per ser productives, sinó perquè tenen falta de visibilitat, quan no opressió. La cultura necessita mitjans, diners, i jo hi he observat moltes ganes, talent, passió, tota una xarxa que s’ha teixit, inèrcies que s’han ajuntat, i per fi ens ho hem cregut, que tenim fonaments i que els valencians podem arribar a fer moltes coses.

Tota aquest engranatge cultural —una cultura en valencià i feta per diferents generacions— no pot perillar, així com així, per unes discussions matusseres propiciades pel canvi de Govern. No trobes que difícilment “quatre tonteries” i lluites de noms poden esborrar aquesta trajectòria?

No crec que quatre pulsions maldestres i malenteses puguen enderrocar tot això, però sí hi poden fer molt de mal. Poden crear-hi escletxes difícils de refer i recuperar. Tenim força suficient per a no deixar-nos enfonsar, però és també un desgast. Amb tot, ara per ara hi ha molt gent, energies i sinèrgies que passen pel programa, i molta més que no hi arriba, i si bé tot això se’n pot ressentir una mica en un moment d’hostilitat i retallades, també et dic que els pot empentar a tirar endavant i a construir de manera paral·lela, més que anar a la contra i lluitar. Dient que sí a tot allò nostre i continuant treballant. Viurem un moment combatiu, però no voldria tornar a veure una “batalla de València”, tot i que no hi havia batalla com a tal, només un bàndol opressor a qui l’altre no importava. Allò que hem fet i en què hem cregut tots aquests anys voldria que perdurara i surara per sobre del canvi de govern. Som un país on hi ha dos països molt diferents, i hem de saber conviure-hi. Som quasi deu milions de catalanoparlants amb una cultura i una literatura forta, i amb moltes dones presents avui en tots els àmbits. Hi ha una part molt important femenina i de feminitat, també feminitat en els homes, que de vegades no trauen, i estic convençuda que si tragueren ens aniria millor políticament, socialment i cultural.

Reprenent el vessant social del programa, comentava vostè abans que pels micròfons de Pròxima parada passa també gent del carrer, “anònima” i que té molt a dir.

La realitat és que hi ha molt de patiment fora dels estudis, als carrers de casa nostra, i des del programa hem conegut gent que ho ha passat i ho passa molt malament. Per a mi Pròxima parada significa obrir la vida i obrir-se a la vida durant unes hores cada dia. M’agrada entrevistar la gent del carrer perquè són els que normalment et diuen com està la societat. M’agrada reconèixer i apropar-me al patiment humà perquè trobe que ens apropa a la veritat i per això me’n faig ressò. I des del programa hi estem al costat, sobretot hem estat molt a prop de la gent que treballa per evitar desnonaments, perquè n’hi ha cada dia i són drames terribles. Puc dir-te que durant aquests cinc anys de programa m’he fet més persona, més poeta, i més feminista que mai.

I de tot això es nodreix també la seua poesia?

En part sí, la periodista i la poeta van juntes, sempre. De fet, enguany he encetat una llibreta on anote una cosa del programa cada dia, una frase, una anècdota o pensament. De vegades m’han fet plorar en directe, i jo pensava: “sigues un poc més professional”. Però després vaig pensar que en aquest programa no soc una presentadora sòbria i imparcial d’informatius, que també ho he sigut en el passat i m’agradava i ho sabia fer, però som ments canviants i jo no em veig ja com una imatge de nina russa.

Com la va pillar el moment de l’ERO a Canal 9, el 2014?

Doncs estava visitant la Sagrada Família quan vaig rebre la notícia per telèfon. I en aquell moment la primera reacció fou una sensació d’alliberament perquè era difícil exercir un periodisme bonic i lliure en aquells temps i en unes circumstàncies en què l’ambient era irrespirable i jo en els darrers anys tenia un espai de cultura i societat. Trobe que aquell moment em va ajudar a trobar un equilibri. Havia fet de tot a la casa, havia treballant en les notícies del matí, entrava a treballar a les 5 de la matinada i m’alçava a les tres, i m’agradava aquesta figura de locutora sòbria, sense artificis, i també havia treballat al carrer com a reportera, tot m’agradava, però ara estic més fer un altre tipus de periodisme. Aquell ERO va significar un moment de temps i de repensar, de retrobar l’equilibri.

Tanmateix, no sempre és fàcil quedar-se sense feina.

Per descomptat, però com que estava a l’atur vaig aprofitar per formar-me en altres aspectes, com ara l’oratòria perquè la paraula m’apassiona, està en l’origen del debat, l’oratòria i la filosofia, i vaig veure que la filosofia i la poesia també estaven molt a prop l’una de l’altra. Vaig llegir molt Maria Zambrano, i el que diu sobre la raó poètica, i ho vaig trobar molt inspirador. Em sent més poeta que periodista. El filòsof busca i pregunta i la poeta fa la troballa, ensopega amb la resposta, diu Zambrano. I per això crec que el periodisme també hauria d’estar centrat en la filosofia, en visions diferents, jo no soc una periodista de rasa, però m’agrada el fet comunicatiu. Zambrano diu que no hi ha una educació si no hi ha un vincle entre el professor i l’alumne. I jo crec que en la vida no hi pot haver relacions sense una escolta i el silenci. El silenci i l’escolta van lligats.

I després d’aquell parèntesi reprèn el micròfon el 2018.

Quan em van cridar estava travessant un moment difícil de salut a causa d’un carcinoma, però aquella telefonada em va obrir a un món, al qual no estaré mai prou agraïda perquè aquest programa m’ha ensenyat molt, moltes lliçons morals i físiques. Veure i escoltar el patiment des d’altres angles, no només des del meu, he aprés a estimar la fragilitat, ha estat un viatge paral·lel a la meua vida, i he entés que darrere de la fragilitat hi ha força i que totes dues no s’entenen si no van juntes. Només aquesta combinació ens du al jo primitiu i a poder entendre les persones que passen per nosaltres.

El millor programa que recorde Susanna Lliberós.

N’hi ha hagut molts. Molts dies me’n vaig a casa amb la sensació que pel programa passa gent a qui he ajudat. Hi ha dies que ric molt i altres que plore, però et puc dir que, en general, ho gaudíem i riem molt. Fent informatius era ben diferent, m’havia de controlar, però ací el poder del somriure i del riure obert és molt fort.  

Algun moment especialment emotiu viscut al programa.

El dia que vam entrevistar un senyor que vivia al carrer, sense sostre. Primer vam parlar amb ell per telèfon i després ens va visitar al programa. Allò va ser molt emotiu i especial. Una gran lliçó de vida, algú que no tenia res i cada dia donava les gràcies en despertar per continuar vivint.

I cada persona és un món

Ocorre que quan entra algú per la porta notes de seguida l’energia i sents: aquesta entrevista no anirà bé, o ara gaudiré de valent. I de vegades hi ha una sincronia, els cors se sincronitzen, és una qüestió també neurològica, científica. I de vegades ocorre que algú que en principi no somreia , va i se’n va content. I a voltes ens equivoquem i jutgem abans d’hora, tots tenim prejudicis i m’agrada molt quan ens equivoquem i ix molt bé, és un aprenentatge també, eixe dia he aprés una lliçó. Hi ha més gent bonica i bona de la que pensem.

Treballar en equip no sempre és fàcil, com ho duen vostès?

Només li veig avantatges. Amb algunes persones tens més afinitats que amb altres, és clar. Estic molt contenta amb l’equip que tinc, treballar amb Joan Espinosa és un goig, però també he treballat molt bé amb Gemma Juan. És un equip que em dona seguretat, perquè hi ha dies que has de fer malabarismes per tal que tot isca bé al programa, però saps que a sota tens una xarxa de gent jove i no tan jove, molt responsable i preparada, amb vitalitat, sensibilitat i versatilitat, i això val molt. A més, amb els anys vas fent taules i ara m’ho prenc tot amb molta naturalitat perquè vull traure el millor de la gent que passa pel programa. Si a això li sumes que tinc un equip de persones que escriuen molt bé, que es documenta molt, que intenta fer la presentació més bonica, les millors preguntes, doncs imagina. I per mi és un plaer transmetre tot això. Allà sí que tinc periodistes de rasa. Ells burxen i pregunten, i entre tots tractem de fer un programa amable, social, intel·ligent, empàtic i feminista.

Cal molta coordinació aleshores.

I la tenim, la coordinació és importantíssima, Cristina Molina és la nostra coordinadora. Jo soc de mena més caòtica, a mi el que se’m dona bé és contar i explicar, i entre això i els altres ens complementem. Cadascú té una funció concreta i sap què fer, hi ha bones sinèrgies, comunicació i harmonia, i alhora guardem autonomia. Som un bon equip amb una bona sintonia. [Susanna riu pel joc de paraules espontani].

Mai millor dit, Susanna, una bona sintonia radiofònica, però, amb tot, no és fàcil estar al cent per cent dia rere dia.

Per descomptat, i tots tenim dies en què estem més desconnectats i aleshores has de reconduir-te i escoltar-te. Tenim en general un gran problema d’atenció i escolta activa, i és vital escoltar les persones, al programa és el mínim que puc fer, i per això treballe molt el mindfullness. Amb tot, però, hi ha dies que per segons se me’n va el cap a un altre lloc...

I aleshores què fa?

El reconduisc com puc, em reconduisc i torne al lloc. Ens pot passar a tots. Tantes hores davant del micròfon demanen força, i no sempre la tens igual i hi ha dies que se’m nota que estic cansada o menys centrada, però això és ben humà. I el que té de bo un magazine és que té el teu aire i to personal, és com si els convidats passaren per la saleta de ma casa, i els parles i ho expresses amb naturalitat. No m’agrada que siga un programa encotillat. Trobe que la naturalitat i l’espontaneïtat fas més pròxim l’oient i passes a formar part d’ells durant eixes hores que compartim. I quan fas una entrevista, hi poses la teua empremta i el teu bagatge. Zambrano deia que escrivia, no a partir de les seues idees, sinó a partir de les seues experiència, i jo tracte de fer-hi igual, faig periodisme a partir de les experiències. No soc bona per retindre dades, però retinc una erudició humana feta d’experiències. Les dades les pots traure d’un buscador per internet, però la resta no. I això que abans em feia vergonya, ara ho reconec obertament, i cap problema.

Susanna, què és la poesia per a vostè?

Em definisc com a poeta i aprenent humà. Una poeta de sempre. Escric des dels anys d’institut. Vaig començar a escriure des de l’enamorament. Em vaig quedar atrapada des d’una manera de veure el món, junt amb la filosofia, i la meua manera de ser. Em mire el món d’una manera poètica, que no vol dir amb lirisme, vull dir, veient la bellesa en la vida, en un moment concret, en el color d’una pell, en el silenci, en el nus a la gola, en una conversa... És una bellesa que se’m fa necessària, i així ho veig també en la literatura i el periodisme. Em vaig quedar en eixa manera de mirar el món. Simone Weil deia que l’única manera de fugir de la monotonia era observar la bellesa. Ella parlava també del silenci, de la justícia social.

No debades vostés fan un programa on posen el focus en les desigualtat i en les violències masclistes.

No sé ni vull passar pel costat de tot això i no parlar-ne.

A quins poetes torna sovint?

M’agrada molt Joan Salvat Papasseit i Joan Margarit. Margarit té un poemari on parla del dolor i de la senectut, on parla de la mort de la seua filla amb acceptació de la mort i de l’absència.

Precisament, la mort i l’absència estan molt presents en el seu darrer llibre, El Crit. Cite ara els primers i darrers versos del poema El Crit, que obre el llibre: No cal remenar mots entre la boira./ Només bastarà el Crit, / que no és un Crit/, ni [.. ] un esgarrall sonor, / ni una cridòria./ El fil que maté tens/ el pont que uneix/ cada vida amb la mort.

En la meua poesia està present l’absència i el dolor i de fet, vaig escriure el Cel·les després de la mort del meu germà, quan jo estudiava a Barcelona, i el vaig escriure de bar en bar i de cafè en cafè. I escriure em va ajudar a acceptar les emocions del moment, i ara pense en el que feia Frida Kalo amb la pintura. M’agrada molt bussejar en la música humana i en la part més profunda del cervell, i pense en escriptores que ho han fet, com ara Alejandra Pizarnik, Virginia Wolf, Sylvia Plath, Alfonsina Storni o Anne Sexton. Llegint Plath vaig entendre que en els sediments de tot hi ha l’amor, allò que et manté o no amb vida. La supervivència és un acte d’amor. Simone Weil deia que tot acte d’amor és un acte d’atenció. Aquestes escriptores van intentar sanar-se per la paraula, van ancorar-se a la via per la paraula, i tot i així...

El poder de la paraula i de la literatura.

El poder moral de la literatura, que en parlava George Steiner. Ell cada matí llegia un poema i intentava retenir-lo per mantenir viva la seua memòria.

Justament d’això parla un llibre que estic llegint ara, George Steiner, l’hoste incòmode, són les converses entre Nuccio Ordine i Steiner, un llibre petit que obri molts horitzons mentals.

Susanna, vostè és una rapsoda que sedueix amb la seua veu. Li agrada més llegir poemes seus o dels altre?

Pense de nou en Joan Margarit quan diu “quan la mort em prenga en sa casa estaré llegint un poema teu i dirà soc jo, el poema soc jo”. Lector i poeta són aleshores la mateixa persona. Si jo millore amb els poemes el xicotet món d’algú, amb xicotets bons moments, tot això se suma al concepte d’un tot, d’una harmonia global. Haig de dir que quan algú em recita em sembla estrany. M’agrada contar-me el meu poema, dir poesia, contar-la. Dir el poema en comptes de recitar-lo. M’agrada dir-te’l jo perquè me’l sé bé i crec que és com més connecte amb mi mateixa, en el moment de dir el poema. Recorde l’última vegada que vaig dir un poema de Manel Garcia Grau, em vaig sentir jo a soles escoltant-me a mi i a ell alhora, i fou molt màgic. M’agrada molt interpretar damunt dels escenari i poder comunicar.

Així és com veu Susanna Lliberós la vida, a través de la paraula contada i escoltada. Assegura que les màscares i les mentides (mínimes) se’ns fan sovint necessàries per viure en societat i que vivim la vida com un joc, però insisteix en què l’hem de viure com un acte d’amor, amb atenció. Així és com ella condueix, de dilluns a divendres, el magazine radiofònic Pròxima parada. Amb una atenció i una estima plena.