L’Horta Teatre transforma el seu escenari en un hort urbà per a xiquets de 3 a 6 anys

Uns 350 quilos de terra traslladen, literalment, el món del camp a l’escenari en Horta, la nova proposta d’Horta Teatre. Després de passar per FIET (Fira de Teatre Infantil i Juvenil de les Illes Balears), el proper 2 de desembre s’estrena oficialment aquesta peca, indicada per a espectadors entre 3 i 6 anys, que recupera els arrels d’una societat agrícola cada volta més oblidada. Diumenge, a les 12h i 18h, i el 16 de desembre amb els mateixos horaris, estan programades funcions obertes al públic general, mentre que les escolars seran del 26 de novembre al 21 desembre i del 7 al 25 de gener.

La Sala Horta, centre gestionat per la companyia valenciana i envoltat per camps a la pedania de València de l'Oliveral-Castellar, acull questa proposta íntima, sensitiva i experièncial, que es representa per a un aforament reduït, amb un màxim de 80 persones per funció. Pau Pons és la creadora i directora de l’espectacle, el segon que realitza amb Horta Teatre, després de Martina i el Bosc de Paper. Un dels seus darrers treballs creatius, Les Set Diferències, ha obtingut el Premi de Les Arts Escèniques 2018 al ‘Millor Espectacle per a Xiquets i Xiquetes’.

En la seua opinió, crear una peca familiar és un repte tan important o més que fer-la per a adults. “T’has de posar als ulls i a la pell d’uns espectadors que tan sols han viscut 3, 4 ó 5 anys, mentre que tu ja en tens quaranta. L’esforç és major perquè la seua experiència vital, els seus referents i interessos, la seua capacitat de sorpresa és totalment diferent”, assenyala l’autora, per a qui la clau és anar a l’essència.“Per això contem la història a través de la matèria, palpant la terra, de manera que el públic eix del teatre amb les mans brutes, el cap bullint d’històries i el cabàs ple de verdures”, comenta l’autora.

Una història de vida vinculada al camp

L’espectacle naix de l’experiència personal de Pons, ja que els seus iaios eren llauradors. “De menuda vinculava la vida al camp amb els meus iaios de manera natural perquè estava sempre present, en el menjar, en el paisatge, en la manera de parlar, de cantar... en tot”. L’autora comenta que, a mesura que es va fer gran, va perdre el lligam amb eixe tipus de vida. “Anaren faltant els iaios, es varen vendre les terres... L'únic enllaç que em queda són els records de mon pare i els meus per a contar-los-els als meus fills, que ja no viuran eixe tipus de vida”, conta

Per això la peça es planteja com un homenatge als aspectes humans i positius d’estar en contacte amb la natura. “Amb Horta volia plantar una llavoreta en cada espectador, adults i xiquets, per a que no es perda la cultura vinculada a la terra, a allò que ens dona de menjar i que ha alimentat la nostra herència cultural”, afirma la dramaturga. “L’obra té una component sensorial molt important, el públic ajuda a les actrius a llaurar, a plantar, a arruixar… És meravellós el silenci que es crea quan grans i menuts es queden mirant l’aigua caure. Hi ha certa màgia en els processos naturals que molts descobreixen o redescobreixen”, assegura la directora d’un espectacle que enllaça amb una línia d’investigació escènica de la companyia, “arriscada però, al mateix temps, molt responsable perquè respecta el mode d’aprendre dels xiquets: l’experiència”, matisa Pons.

Les actrius Joana Alfonso i Esther López condueixen una funció que es planteja com un recorregut. Comença al trosset d’horta traslladada a l’escenari, on el públic aprèn a preparar i treballar el camp. Després travessen una cebera -la reproducció d’aquesta construcció agrícola tradicional- on van descobrint tresors i records dels iaios de les protagonistes que, com els de l’autora, eren llauradors.