La millor escola de periodisme és llegir bon periodisme

Montserrat Roig, per Pilar Aymerich.

¿Què succeeix si fem una ullada a la premsa diària generalista d’avui en busca d’entrevistes bones i d’altres en profunditat? Que no en trobem quasi, i diria que és per una qüestió de ritme i de temps que condiciona els periodistes d’avui, de vegades, a parlar d’un llibre sense haver-lo pogut llegir, a fer entrevistes sense haver aprofundit en el tema sobre el qual parlen o sense haver-se’n documentat. De fet, tret d’excepcions, com ara les entrevistes diàries de contracoberta de La Vanguardia, o les que de manera puntual publiquen els diaris Ara, Vilaweb, eldiario.es, El Nacional o Valencia Plaza, les entrevistes documentades o en profunditat solen publicar-se exclusivament en revistes especialitzades, bé en setmanaris de temàtica general o en revistes de cultura, com ara El Temps, L’Avenç, Caràcters, L’Espill, etc. La raó n’és una de molt senzilla: els condicionaments que graven a hores d’ara la professió: falta de temps, escàs interès, precarietat de formació i ofici...

Només contaré una anècdota: quan el 1985 Julià Guillamon començà amb vint-i-dos anys a treballar com a periodista al diari Avui, Agustí Pons, llavors cap de cultura, el tenia a la redacció hores i hores llegint novel·les, buscant retalls a l’arxiu i pensant en un bon qüestionari, mentre els companys de redacció tancaven les pàgines del dia. Estranyat al principi, Guillamon aviat ho va entendre: “Pons em preservava”, i així era: el diari invertia en ell com a futur entrevistador i s’assegurava unes peces de bon periodisme per a la coberta del suplement Avui de diumenge. La bona cuina demana cocció lenta, el bon periodisme, també.

L’entrevista-retrat en profunditat, l’entrevista pregunta-resposta, o l’entrevista en retrospectiva, són al cap i a la fi una conversa entre dues persones on almenys una s’interessa per allò que l’altra pensa i fa i busca que s’explique. Ara bé: ¿com arribar a fer una bona entrevista? Potser no té cap més secret que anar preparats amb bones lectures i referents, i saber bé qui tens davant. En tot cas, és un aprenentatge, un instint, un desig d’escoltar, de fer parlar i de transmetre-ho. Hi ha llibres de periodisme que tracten de donar-hi pistes, tècniques i propostes, però no existeix cap fórmula. Al capdavall, a entrevistar s’aprén llegint moltes entrevistes i entrevistant -com a traduir s’aprén traduint o a editar editant.

Els lectors amants del bon periodisme, trobaran ara dos llibres claus dedicats al gènere de l’entrevista i del retrat literari: Retrats paral·lels. Una antologia de les seues millors entrevistes (Edicions 62) de Montserrat Roig i, Deu entrevistes (Comanegra), una selecció del treball de Julià Guillamon a l’Avui. En el primer descobriran una Montserrat Roig de vint i pocs anys que traçava perfils literaris amb mà ferma, dibuixats amb agudesa i sensibilitat, que ensumava les atmosferes d’alguns moments intensos i les reflectia en el paper, entre el va i ve de les converses. En el segon, hi ha el treball d’un també joveníssim Julià Guillamon, amb la precisió del pensament i el llenguatge a la butxaca, com un dard que apunta al bell mig de la diana, amb els quals esbossa el retrat de pinzellada justa, on amb unes poques línies situa l’ambient i el personatge, i sobretot el gran encert a l’hora de preguntar i enllaçar la conversa. En unes entrevistes profundes, però no llarguíssimes, fa que els entrevistats, la majoria escriptors, i una escriptora, gosen dir i dibuixar una radiografia d’època molt valuosa.

Tots dos, Roig i Guillamon havien entés que tenir coneixements sobre allò de què volien parlar els donava seguretat i desimboltura, i sovint, els permetia anar més enllà del que ja s’havia dit prèviament en la premsa, i matisar, ampliar, arrodonir. I sabien que a l’hora de parlar de literatura i autors, l’entrevista els donava potència i llibertat creativa. L’entrevista els duia a dialogar, a captar un ambient, a retratar un rostre, a interpretar una personalitat, a buscar orígens i raons, a generar controvèrsia, i sobretot, transmetre el goig de la conversa, en definitiva: a aprofundir en la persona i en l’obra.

L’entrevista –com l’entenien i les escrivien Roig i Guillamon- és un gènere obert, flexible i generós que es gesta amb temps, humor seducció professional i ofici. Una altra cosa és el periodista a jornal d’avui -sotmés sovint a la maquinària de l’actualitat i la immediatesa- que no pot donar-se el gust de llegir-se un llibre abans d’una entrevista, i si poguera, potser tampoc ni li abelliria. Potser per això hi ha sovint una desconfiança ja d’entrada davant del bloc de notes o de la gravadora.

La seducció sàvia de Montserrat Roig i la precisió periodística de Julià Guillamon

Durant els anys setanta Montserrat Roig va recórrer els territoris de parla catalana a la recerca d’entrevistes que publicaria en Serra d’Or, Oriflama, Jano i Destino. Acompanyada sovint de la fotògrafa Pilar Aymerich, totes dues van fer quilòmetres per a penetrar en la quotidianitat i en la llar de «persones creadores, artistes, pensadors, escriptores, silenciades per pertànyer a una cultura i una llengua amagades» en paraules d’Aymerich, per tal de retratar-les, visualment i literària. La darrera intenció de Montserrat Roig era donar visibilitat a tantes persones que ella considerava -i molt encertadament- que la mereixien.

Les entrevistes de Roig van tenir un ressò important en aquell moment. Avui, quatre dècades després, són peces del millor periodisme català, i una radiografia brillant i aguda de l’exili, la resistència interior, i com diu la mateixa Aymerich, «de la nostra generació, els joves, la represa». Aquell diàleg entre la Barcelona d’abans de la guerra, la devastada per la postguerra i la ciutat incerta dels anys setanta es reflecteix en aquestes converses -publicades en el seu dia en els tres volums de Retrats paral·lels- i continua sent de total actualitat i encert quaranta anys després. Per això, i pel seu valor humà i literari, Edicions 62 acaba de publicar-ne una antologia.

La tria, a càrrec de Gemma Ruiz i Albert Fons, i amb una selecció de les fotografies de Pilar Aymerich, va encapçalada per un pròleg lúcid i atractiu de Gemma Ruiz. Una tria que -vista la combinació de personalitats i la visió que els lectors podem fer-nos d’unes èpoques i un país- és molt encertada. Entre les personalitats entrevistades hi ha: Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Clementina Arderiu, Joan Brossa, Pau Riba, Avel·lí Artís Gener, Llorenç Villalonga, Maria del Mar Bonet, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés.

De l’art d’entrevistar de Montserrat Roig m’admiren moltes coses: la manera com s’apropava a cada personatge, les anècdotes i les profunditats que coneixia sobre ells, la seua admiració dosificada, i en especial, la sensibilitat que desplegava per a captar-los i encisar-los. Però sobretot, el que més m’atrau és el sentit de l’humor que mostra per a desfer qualsevol malentés i espantar la boira, si n’hi ha; la delicadesa amb què entra en els terrenys més personals o fràgils, amb tacte, saviesa i decisió, i la seua capacitat camaleònica d’adaptar-se a cada personalitat i context, a cada moment i circumstància.

De fet, cada personatge que entrevista li dicta un ritme diferent, una forma i un estil. Segons amb qui parle, Montserrat s’esplaia en la recreació de l’ambient, o en la composició d’una personalitat que s’escapa a les paraules, però que ella atrapa amb el gest i la mirada. En altres ocasions, és un estira i arronsa entre preguntes i respostes, amb una negociació del llenguatge, verbal i no verbal. En les seues entrevistes -escriu Gemma Ruiz- Roig «respirava les converses», en part perquè era «una periodista amb un cabal de lectures desbordant, culta sense un bri de pedanteria, amb consciència política, de classe i de gènere, que toca de peus a terra, que para les orelles a totes les finestres, i que té la capacitat gloriosa per escoltar sense jutjar i per preguntar sense acoquinar-se ni fer el préssec».

Montserrat Roig la vaig descobrir quan era estudiant de periodisme, però tal i com conta Gemma Ruiz en el seu pròleg, la vaig llegir -junt amb Pla, Xammar, Barnils, Gaziel, Sagarra i altres noms- a pesar i al marge de la Facultat de Periodisme tan nefasta on vaig estudiar. Em va seduir des d’un començament la força de la seua forma de d’observar, mentre escoltava i dirigia les converses amb aquell art invisible que li permetia guiar sense que els altres se sentiren guiats. En una paraula, se’ls duia al seu terreny, i amb molta estima i molt d’ofici aconseguia que la conversa transcorregués amb una naturalitat envejable, sense eludir la discussió intel·ligent ni la controvèrsia, si venia al cas.

Això és el que trobaran els lectors en aquesta tria d’entrevistes on les seus comparacions provoquen reflexions ben profundes, i on de sobte Roig es treu de la mànega una citació escaient i revifadora, per no parlar d’un to burxeta i elegant que dosifica al ritme que vol o una referència culta, de les que sembla que no se li acaben mai, com una enciclopèdia d’actualitat, però també d’història i literatura. És en aquesta senzillesa on rau la seua sublimitat, i en la naturalitat d’una periodista que, sense ventar-se’n i amb tacte, trepitjava fort.

Per la seua banda, Julià Guillamon, aquell jove que va saltar de la Facultat de Filologia a la redacció del diari Avui, es llançava sense por ni complexos als vint-i-dos anys a entrevistar Jorge Luis Borges, Giorgo Bassini, Pere Calders o Joan de Sagarra, entre altres, i de tots ells treia moments sublims, intel·ligents i àcids. “L’entrevista en profunditat que no ve a tomb de res és un gènere que pràcticament ha desaparegut dels mitjans, lligats a la roda de l’actualitat literària”, escriu Guillamon en un pròleg confessional on contextualitza el gènere de l’entrevista. I potser no li falta raó quan diu: “una de les raons per les quals els escriptors catalans de les últimes dècades no són més coneguts i valorats és la desaparició d’aquesta mena d’entrevistes”.

Aquelles entrevistes que en els anys setanta escrivien Montserrat Roig i Baltasar Porcel a Serra d’Or, que després va reprendre Jordi Coca, o la sèrie de converses amb escriptors que va publicar Joan Redé i Masdeu a l’Avui, on despés hi arribà un Julià Guillamon tendre però agut i espavilat com ell a soles, són peces davant de les quals només podem treure’ns el barret i llegir-les amb humilitat i agraïment, pel que tenen de lliçó de vida i periodisme.

Sobre este blog

Secció de cultura de l'edició valenciana d'eldiario.es

    Autores

Etiquetas
Publicado el
20 de enero de 2020 - 12:46 h

Descubre nuestras apps

stats