Neus Real: “Si no ets local, no pots ser universal”

Neus Real Mercadal (Barcelona,1968) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El 1994 va obtenir el títol de Master of Philosophy (Arts) en teoria de la literatura per la Universitat de Birmingham (Anglaterra), on va fer una estada de docència i investigació de dos anys. Des del 2004 és doctora en Filologia Catalana per la UAB.

Parlar de Neus Real és parlar de literatura en tots els àmbits: en l’àmbit de l’ensenyament, de la recerca, de l’estudi crític, de la producció i de la difusió. És conversar de literatura com una manifestació i producció artística que naix i creix en societat, en una societat i un context determinats pels condicionants concrets del moment històric. Conversar, sobretot, amb una de les persones que millor coneix la trajectòria i la producció literària de les escriptores catalanes d’abans de la guerra civil.

Neus Real és una investigadora que cal prendre molt en compte. La seua tesi Dona i literatura en els anys trenta: la narrativa de les escriptores catalanes fins a la guerra civil (editada a Publicacions de l’Abadia de Montserrat en tres llibres que tracten, respectivament, l’aportació de les autores als diversos gèneres literaris, l’obra de les novel·listes destacades i la figura singular de Mercè Rodoreda dins d’aquest conjunt) és un treball que cal consultar si parlem de la literatura d’autora en llengua catalana. Tanmateix, no és una investigadora de les que es reclou en el seu tema i els seus papers. Neus Real creu en la democratització de la cultura i, sobretot, en les pràctiques per a aconseguir-la.

Al llarg de molts anys de treball i recerca ha desempolsat quantitat de noms d’escriptores, obres i articles publicats a la premsa; un corpus d’investigació immens, sempre presentant les tribunes periodístiques, els textos i els noms contextualitzats cultural i socialment. Ha indagat i aprofundit en la relació entre les autores i els autors de l’època i el paper de la crítica. Tot això li ha permès oferir un panorama, en el seu moment inèdit, de la literatura i la cultura catalanes dels anys vint i trenta amb noms de dona. Sense dubte, una visió enriquida, enriquidora i molt matisada del que fins aleshores s’havia dit i escrit, perquè d’aquella època s’havia parlat sobretot en clau masculina.

Quan fem una ullada a la seua trajectòria, veiem que des del 1991 Neus Real s’ha dedicat tant a l’ensenyament de la llengua i la literatura com a la divulgació literària en diferents àmbits docents i culturals. Del 1999 a l’any 2008 va ser professora associada del Departament de Filologia Catalana de la UAB, i el 2008 es va incorporar com a professora agregada al Departament de Didàctica de la Llengua i la Literatura i de les Ciències Socials de la Facultat de Ciències de l’Educació de la mateixa universitat, on ha treballat a temps complet fins al setembre del 2020. A més, hi ha estat professora del Máster en Libros y Literatura Infantil y Juvenil entre 2008 i 2018, i coordinadora del Màster de Biblioteca Escolar i Promoció de la Lectura entre el 2015 i el 2020. Ara es troba en excedència temporal de la UAB i treballa com a professional freelance, però segueix sent responsable del Seminari de Coordinació de les Biblioteques Escolars de Salt, del Seminari de Biblioteques Escolars de la Llera del Ter i del Seminari de Literatura Infantil i Juvenil i Biblioteques Escolars de la Selva Interior (tres formacions del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya), que estan tenint una repercussió social i educativa de pes per la creació i reorganització de les biblioteques escolars dels diferents municipis participants.

Ja fa anys que Neus Real treballa colze a colze amb les escoles i les biblioteques de Salt, on ella viu. “És una feina de trinxera”, li escoltarem dir. I no li falta raó. El ben cert és que aquesta acadèmica és una lluitadora, una persona que creu en el poder de l’educació i de la democratització de la cultura, per a qui la universitat i el seu professorat han d’estar en contacte amb la societat, amb el carrer. Per això en condemna la mercantilització i no té pèls en la llengua quan parla de la política cultural catalana, de les seues mancances o falles i de les perspectives i oportunitats perdudes. Aquesta mirada crítica, que no pessimista, no és sinó la d’una persona que procura ser coherent i actuar seguint uns principis i una manera d’entendre el món, la societat i la cultura.

Són les nou del matí d’un diumenge de febrer de 2020 a Girona. A Barcelona, quan anava a buscar l’AVE per venir fins ací, els carrers estaven ja poblats de turistes matiners (quan n’hi havia). En canvi, a Girona estan deserts i el matí és gelat, tot i que després farà calor. Faig una passejada ràpida i torne a la cafeteria de l’estació on he quedat amb Neus, un lloc poc glamurós però resolutiu per trobar-nos a la primera i conversar, en un principi, d’escriptores catalanes. Neus Real, però, és una caixa de sorpreses i acabem parlant de molts aspectes rellevants per a la cultura i l’educació. Li agraesc el seu temps i em quede admirada per la seua vitalitat i lucidesa. Després, com que a partir del març passarien tantes coses, ens tornem a comunicar a distància per acabar de completar la conversa. Un goig poder compartir-la.

Deu anys escrivint una tesi, que ha sortit en tres llibres editats per Publicacions de l’Abadia de Montserrat. ¿Com va començar tot?

Puc dir que vaig començar el meu camí com a investigadora al final de la carrera, quan el curs 1989-1990 en Jordi Castellanos em va donar feina al Servei d’Informació Bibliogràfica del Departament de Filologia Catalana de la UAB, l’origen de l’actual Traces, base de dades en línia de llengua i literatura catalanes de la UAB (https://traces.uab.cat/). Era abans d’internet, i ell contractava alumnes de segon cicle per fer buidatges de premsa i elaborar-ne fitxes. Després, en llicenciar-me en Filologia el 1991, vaig marxar de lectora per dos anys a Anglaterra, on vaig cursar un màster que em va permetre aprofundir en els meus coneixements de crítica literària. Al tornar el 1993 en Jordi Castellanos em va donar feina al Servei altra vegada i vaig començar el doctorat sota la seva direcció. Ell va ser qui em va descobrir les autores catalanes d’abans de la guerra; primer durant la llicenciatura, i després, més a fons, en el doctorat. Va ser en bona part gràcies a ell que avui existeix el fons Aurora Bertrana a la Universitat de Girona. Sense en Jordi Castellanos jo no seria qui soc, professionalment parlant. Ell va ser el meu mestre i el meu mentor.

¿Podríem dir que Castellanos va fer escola?

I tant! En Castellanos i en Joaquim Molas (amb qui ell s’havia format) van marcar la diferència en els estudis de literatura catalana contemporània amb una mirada molt rica, tenint en compte els corrents europeus. En Molas i en Castellanos, i en Josep Murgades, en Josep Maria Balaguer, la Maria Campillo, la Marina Gustà, etc., van desenvolupar una manera de treballar que després hem seguit molts investigadors (Margarida Casacuberta, Eulàlia Pérez-Vallverdú, Núria Santamaria, Víctor Martínez-Gil, Teresa Iribarren, Just Arévalo, Jordi Marrugat, Olívia Gassol, Toni Isarch, jo mateixa... i em descuido molta gent, la llista és llarga!). En el cas de la literatura d’autora, en concret, jo trobava -i trobo- que la mirada feminista és limitada quan s’instal·la només en la queixa basada en el discurs exclusiu sobre l’oblit i la marginació. S’han de tenir en compte el patriarcat i els seus efectes en la trajectòria de les escriptores, però també s’han d’admetre els èxits i els reconeixements quan hi son, quan les dades els demostren. Com en el cas d’Aurora Bertrana, ja que te l’esmentava abans. Bertrana és una autora força reeditada des dels anys vuitanta i estudiada des dels noranta, i a Girona s’ha fet molt bona feina per difondre’n l’obra. Però el 2016, per exemple, surt un estudi guanyador del Premio de Monografía Crítica Victoria Urbano 2015 (un premi que concedeix la Asociación Internacional de Literatura y Cultura Femenina Hispánica) que prescindeix d’aquests fets i afirma l’oblit i la poca valoració de Bertrana. Això, a parer meu, va en detriment de la pròpia crítica feminista perquè dona arguments als qui en qüestionen la fiabilitat acadèmica i la consideren poc rigorosa. El fet de ser dona no implica haver estat menystinguda i marginada sempre. Si ha estat així cal aportar les evidències que ho demostrin, i no ignorar les que apunten en una altra direcció. Ser dona escriptora tampoc equival necessàriament a màxima qualitat literària: igual que hi ha nivells diferents entre els homes escriptors, hi ha autores boníssimes i altres que no ho son tant. La reivindicació de les escriptores com a figures injustament oblidades, marginades i amb gran valor és més espectacular, té més predicament en determinats espais, és més ben rebuda socialment, proporciona millors titulars periodístics i té més èxit mediàtic, però fa un flac favor als estudis literaris. I quan has estat molt de temps fent feina sobre aquestes escriptores i una nova investigació diu que han estat ignorades o mal considerades amb aquests arguments, resulta frustrant. Aquesta frustració ha fet que, de vegades, jo hagi estat molt crítica amb altres treballs. Però no és una qüestió personal, sinó professional; vaig ser molt dura amb la tesi sobre Rodoreda de Carles Cortès, per exemple, amb qui per sort vaig acabar tenint una relació cordial i compartint molts bons moments. Vull deixar ben clar que dins dels estudis de gènere i la crítica feminista hi ha molta gent que fa molt bona feina. Però insisteixo: si la recerca no s’assenta en el treball rigorós, les que hi perden més son les escriptores que estudiem, que es mereixen una consideració seriosa, fonamentada i aprofundida.

Ara que esmenta Carles Cortés ¿quina relació té vosté amb la Universitat d’Alacant i com valora la feina que hi està fent el Departament de Filologia?

A Alacant fan una feina admirable, quasi heroica. Hi vaig estar el 2007 i hi vaig constatar una situació sociolingüística extrema. Allò semblava un poblet de l’Astèrix i l’Obèlix enmig de la Gàl·lia. Vaig veure quin mèrit té treballar sota certes condicions, realment...

Vosté ha dedicat temps a la docència, però també molt d’esforç a la recerca i a la divulgació. ¿Amb què es troba més a gust?

La docència m’agrada, però la recerca m’apassiona i la divulgació em fa molt feliç perquè permet traspassar a la societat la feina que fem des de l’acadèmia. Avui la universitat s’ha mercantilitzat i hem perdut el model d’educació superior que responia a la idea de servei públic. Això en Jordi Castellanos ho tenia molt clar: no he vist mai ningú que treballés com ell, entenent la feina acadèmica com a mitjà de millora social. De vegades no era fàcil comprendre’l, però el seu sentit del deure i el que hi havia al darrere de tot el que feia eren exemplars. Li vaig dedicar un dels llibres que van sortir de la tesi justament per això, per tot el que en vaig aprendre més enllà dels coneixements sobre literatura catalana. Vaig tenir la sort de sintonitzar-hi i de treballar amb ell durant més de vint anys, des del 1989 fins al 2012, en què va morir. M’alegra d’haver-li reconegut el mestratge abans que ens deixés.

I també agraïda amb Publicacions de l’Abadia de Montserrat, imagine.

És clar, moltíssim. En Josep Massot, amb qui som amics des de fa més de vint anys, em va ajudar des que va saber que volia publicar el treball de recerca sobre el Club Femení i d’Esports de Barcelona. La Isabel Graña (una companya investigadora, escriptora i directora de l’Espai Betúlia de Badalona) me’l va presentar, i en Massot va editar-me la tesina el 1998. Després, entre el 2005 i el 2006, va donar sortida als tres llibres en què es va convertir la tesi. Les Publicacions de l’Abadia de Montserrat haurien d’estar en el top ten de les editorials acadèmiques. En les seves col·leccions s’han publicat els principals estudis de literatura, lingüística i cultura catalana de les darreres dècades, i és lamentable que ni tan sols surtin en el rànquing internacional d’editorials que compten en el sistema d’avaluació universitari actual. Aquesta és una mostra claríssima de la perversió que l’afecta.

El seu recorregut ha tingut anades i tornades a la Universitat.

Sí, la història és una mica llarga... Després de quatre anys de buidatge exhaustiu de la premsa d’entre 1925 i 1936, que vaig poder fer entre 1994 i 1997 gràcies a una Beca de Formació de Personal Investigador (una FPI), obtinguda en el marc del grup de recerca que dirigia en Jordi Castellanos (el GELCC, Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània), vaig haver de treballar fora de la universitat i vaig haver d’aparcar la tesi un any. El curs 1999-2000 en Jordi Castellanos em va oferir un contracte d’associada al Departament de Filologia Catalana, i aleshores sí que vaig poder començar a redactar els resultats del treball de buidatge. La tesi era un projecte vital, una de les poques coses que tenia clar que volia fer, a la vida. El 2004, quan la vaig presentar, vaig sentir que tancava una etapa, i que volia allunyar-me de la universitat i fer altres coses. Així que vaig marxar. Però el temps a fora de la universitat em va fer veure que sense treballar-hi era molt difícil fer investigació, perquè hi ha poques vies alternatives de finançament, i quan el 2005 vaig guanyar el Premi Fundació Mercè Rodoreda amb la part central de la tesi, vaig anar a veure en Jordi Castellanos per si hi havia opció de tornar. Va resultar que una professora associada de literatura, la Isabel Moll (una altra deixebla seva), havia aprovat oposicions i plegava del Departament de Filologia Catalana. Vaig tenir sort, doncs. Aquell contracte, però, tenia data de caducitat, perquè els recursos amb què es cobria s’acabaven el setembre del 2008. Per sort, la professora Teresa Colomer em va proposar de treballar a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB fent un canvi de rumb professional cap a l’educació literària i la literatura infantil i juvenil, i vaig guanyar una plaça d’agregada el novembre d’aquell any mateix. Fins aquest darrer setembre he estat fent docència, gestió i recerca amb el grup GRETEL, que ella va crear (Grup de Recerca en Literatura Infantil i Juvenil i Educació Literària). Però han estat dotze anys molt durs personalment i professionalment, en bona part a causa de l’empitjorament progressiu de les condicions laborals per les retallades creixents de recursos i la política universitària. Tot recau sobre el professorat, i amb la COVID hem arribat a uns límits que em semblen intolerables. Així que he necessitat distanciar-me’n altra vegada, i he demanat una excedència. La idea és tornar-hi d’aquí a uns dos anys, però almenys poder dedicar un temps a seguir fent recerca pel meu compte (la que em vingui de gust) i treballar com a freelance en la divulgació literària, la promoció lectora i la formació dels docents en actiu. La investigació la vaig haver de deixar des que vaig entrar a la Facultat d’Educació i gairebé fins al 2015 perquè no tenia ni temps ni espai mental per fer-ne, amb el canvi de rumb professional, la maternitat (vaig tenir un nen el 2009), la gestió a la Unitat de Llengua i Literatura (en vaig ser cap entre 2010 i 2013) i la docència, augmentada entre el 2013 i el 2016 perquè el 2012 em van denegar els dos trams de recerca que vaig sol·licita, i quan no tens un tram de recerca viu, obtingut en els darrers sis anys, a la universitat has de fer més hores de docència. Sembla mentida, oi? Fer més classe s’entén com un càstig...

Justament el 2015 va agafar la coordinació del Màster de Biblioteca Escolar i Promoció de la Lectura (UAB) i va començar el Seminari de Coordinació de les Biblioteques Escolars de Salt.

Sí, el màster és molt important, i n’aplico moltes coses a Salt, on fem feina amb les educadores de les escoles gràcies a haver constatat com allò que s’hi ensenya pot marcar la diferència. Lara Reyes, que és mestra a Terrassa i va ser alumna de la primera edició del màster, ho ha demostrat amb escreix. Les biblioteques escolars són clau, i quan funcionen tenen efectes de primer ordre en els centres. La tasca de divulgació (de transferència, que se’n diu ara), el treball amb les biblioteques escolars, amb els clubs de lectura de les biblioteques públiques (que és un dels aspectes que també es toquen al màster), amb les persones dels diferents àmbits educatius, etc., són molt satisfactoris i enriquidors. Impliquen un contacte constant amb la realitat. I sents que realment contribueixes a fomentar la lectura i a conèixer més els textos literaris perquè et trobes directament amb les persones que després treballen amb els infants i els joves i amb la gent del carrer.

És democratitzar la cultura, fer-la més accessible.

Sí, efectivament, perquè la literatura et dona un bagatge, una perspectiva i unes eines increïbles. És lamentable que la formació literària dels mestres avui sigui tan poca i tan pobra. A la UAB tenen uns nou crèdits de literatura en tot el grau com a màxim, i això si agafen una optativa de literatura infantil o de biblioteca escolar a 4t curs. Si no, són tres crèdits per a l’alumnat que farà docència a Primària, i tres i mig per a l’alumnat que farà Infantil. Surten de la facultat sense haver vist gaire res, és clar; i després sovint recorren a la literatura com a mitjà, no com a fi en ella mateixa. Tot plegat fa que la formació lectora moltes vegades vagi quedant coixa en les etapes successives del sistema educatiu. Els informes PISA demostren, any rere any, que falla la comprensió lectora, i per això l’alumnat de secundària pot arribar a la universitat, sorprenentment, sense saber llegir i escriure bé (vull dir amb la capacitat per comprendre a fons allò que llegeixen i per expressar-se per escrit de manera clara, precisa i correcta). Si hi sumem el menyspreu creixent, socialment, de les humanitats... En fi, aquesta és la dinàmica, així que val la pena apostar per allò que contribueixi a remar contra corrent. A Salt –a penes a tres quilòmetres de Girona- hi ha un entorn econòmicament i socioculturalment molt castigat. Totes les escoles son d’alta complexitat, i una part important de la població viu per sota del llindar de la pobresa. Hi treballem amb molt gent per contrarestar les desigualtats socials, que han augmentat amb les crisis econòmiques. En els anys vuitanta i noranta hi va haver una democratització de la cultura, i persones com jo, de classe treballadora, vam poder accedir a la universitat. En aquells anys es van desplegar iniciatives i projectes que confirmaven que la cultura podia ser un motor de transformació del país. La crisi de principis del segle XXI, però, va venir a “recol·locar-ho” tot al seu lloc. I va imposar el discurs de la por: “dona gràcies per tenir feina i mira per tu”, amb un individualisme extrem com a reacció. En resposta a aquesta problemàtica, però, s’ha fet i es fa molta feina de base. Per aconseguir baixar el tant per cent de fracàs escolar entre els alumnes marroquins, per exemple, que en el cas de Salt es dona molt més entre els nois que entre les noies. Els infants i els joves que viuen en ambients econòmicament castigats i amb una cultura mínima mereixen una oportunitat, però això suposa una amenaça per a l’statu quo... Convé més condemnar-los al gueto i que no surten d’on estan. Jo entenc que treballar per al futur és treballar des de la mirada i el compromís polític amb la cultura i la literatura més enllà del que associem avui amb la paraula política, en el seu sentit genuí i autèntic. És transformar les coses en un sentit comunitari. Així ho veien Mercè Rodoreda i les autores d’abans de la guerra, que van fer tant per la divulgació i la democratització culturals des de les associacions, la premsa i la pròpia producció.

Vosté va centrar la seua tesi en l’estudi de l’obra narrativa i la recepció crítica de sis de les set principals novel·listes del període d’abans de la Guerra Civil, dels anys vint i trenta, així com en el repàs de la trajectòria completa de la setena i més important, Mercè Rodoreda.

Sí, en efecte. Ara bé, com et deia abans, sempre hi ha qui diu, quan parla d’alguna d’aquestes novel·listes, que han estat marginades i oblidades. El problema principal no és tan aquest, en realitat, com els canals de difusió d’aquesta justícia acadèmica que fem a la tradició literària i l’absència d’una política cultural efectiva que valori aquesta tasca, i no només allò que té una sovint mal entesa projecció internacional. Els anglesos no tenen problemes en treballar aspectes i temes locals. Si no ets local, no pots ser universal. Ens cal una política cultural nostrada i ben plantejada, amb mecanismes per fer la tradició viva i activa partint d’una realitat social plural i diversa. Vull dir, si no fas que els referents culturals compartits siguin els d’acollida, llavors, què fas? I això implica pensar i plantejar-se quina política cultural estem fent, si un tant per cent prou elevat de la població no sap ni qui és Mercè Rodoreda, que és la més coneguda de totes aquestes novel·listes. I el mateix ocorre amb el desconeixement d’historiadores, músiques, artistes, científiques... I la política cultural que tenim no resol res en aquest aspecte. Necessitem una política cultural amb cara i ulls, i un periodisme cultural profund i d’anàlisi, que no hagi de ser sempre immediat i de grans titulars.

En aquells anys anteriors a la guerra civil descobrim un sector puixant del públic femení que demana cultura i un nombre considerable d’escriptores, l’activitat de les quals resulta impactant: més de sis centenars de dones conreen tots els àmbits genèrics (poesia, traducció, literatura infantil, teatre i prosa). Són, a més, autores que, en alguns casos, estenen la seua activitat cap als espais del periodisme, les conferències, les associacions i entitats, l’acció social o la militància política.

Els anys vint i trenta són una etapa fascinant. És la darrera fase d’un procés de modernització que venia de la Renaixença, del Modernisme i del Noucentisme per posar la cultura catalana al nivell d’Europa. Perquè hi ha la visió que la cultura ha de ser el motor de renovació de la societat i en aquestes dècades, durant la II República i amb la Generalitat, sembla que això és possible. Però és una època convulsa, hi ha problemes estructurals importantíssims, la República és un règim que no passa dels primers anys de vida i la situació a Europa tampoc és favorable. Per tant, hi hagué poc temps i moltes dificultats per dur endavant aquell projecte de país, amb una feina que buscava organitzar-lo des de la cultura. Ara, tot el que tenim des de principi de segle XX i funciona en aquests anys és espectacular: l’Institut d’Estudis Catalans, la xarxa de biblioteques públiques, darrere de les quals està l’Escola de Bibliotecàries, amb Jordi Rubió, Carles Riba, etc. (on estudia, per exemple, Rosa Leveroni), Edicions Proa, que es crea el 1928 i és la primera editorial moderna amb objectius culturals i comercials... De fet, en els anys vint, com que no es pot fer política a causa de la Dictadura de Primo de Rivera, que aboleix la Mancomunitat de Catalunya, la cultura és el camí substitutori. En els anys trenta les coses es compliquen, i la guerra ho devasta tot. En el cas de les dones, el drama és doble: només cal recordar la Sección Femenina i els valors del franquisme... El feixisme es carrega la dinàmica creixent de l’entrada femenina en el món de la cultura dins de la dinàmica general d’impuls cultural, en les xarxes d’ateneus i en les nombroses associacions culturals que havien sorgit durant els anys vint i trenta, que tants efectes positius havien tingut. Només cal recordar, com a prova, que el 1900 l’índex d’analfabetisme entre les dones de Barcelona superava el 70%, i el 1930 no arribava al 30%. Un canvi espectacular, no?, en trenta anys... Hi ha figures inoblidables en aquest sentit, també, com Josep Maria Folch i Torres. Quanta gent va aprendre a llegir en català gràcies a En Patufet... I les dones burgeses i de classe mitjana, en el marc de la modernitat, descobreixen que poden tenir un altre futur que no sigui el matrimoni o el convent. Són anys en què les noies comencen a treballar com a secretàries, recepcionistes, bibliotecàries... I en l’àmbit obrer, les treballadores de les fàbriques van a formar-se als ateneus després de la feina. Centres com l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, creat per Francesca Bonnemaison a principis de segle, tenen un paper clau. I a poc a poc hi ha més dones amb carrera. Se’ls van obrint les portes arreu. El 1933 voten per primera vegada i deixen de ser ciutadanes de segona. Cada vegada hi ha més dones produeixen i consumeixen cultura, usuàries de biblioteques, membres de les entitats que elles mateixes van creant, com el Club Femení i d’Esports o el Lyceum Club de Barcelona.

Fent una ullada a l’obra i l’activitat d’algunes escriptores i periodistes compromeses, com ara Aurora Bertrana, Rosa Maria Arquimbau o Irene Polo, ens sorprèn la valentia i modernitat de les seus vides i de la seua obra. Bertrana va ser un cas excepcional: periodista, cronista, viatgera, activista cultural i feminista, conferenciant i Irene Polo, tot i la seua curta vida, va deixar un llegat periodístic brillant, intrèpid, compromés i modern. ¿Podem dir que les dones escriptores d’aquell moment van ser un element modernitzador de la cultura catalana? ¿Estava la societat catalana preparada per a assimilar-ho i reconèixer-ho anys després?

Són anys en què dones com elles dues entren a formar part de la cultura i la literatura com a integrants d’un col·lectiu més ampli que aposta per la modernitat i tot el que aquesta comporta en relació amb un projecte de país obert i progressista. El mon està canviant, i Aurora Bertrana o Irene Polo en són exponent. Una de les raons per les quals les dones van entrant arreu és que la societat moderna no s’explica sense elles, prescindir d’elles ja no és possible. D’aquí el seu accés més generalitzat que mai a la cultura. I aquestes dones del segle XX que comencen a escriure ho fan des de la consciència de la seua sexualitat i de la possibilitat de fer una vida no limitada a la casa i al marit, i tracten la condició femenina, en la literatura, de manera diferent a com ho havien fet els autors fins llavors. Fins aquell moment la sexualitat de les dones havia estat tractada amb el subterfugi del recurs al districte cinquè, com és el cas de la novel·la Fanny, de Carles Soldevila. Mai no s’havia explicat, per exemple, la història d’una noia que anés a la universitat i que tingués relacions sexuals sense estar casada i després no es volgués casar, i escriptores com Maria Teresa Vernet ho fan. Tot i que sense desfer-se del pes del pecat i la culpa, perquè els canvis d’aquesta mena van molt a poc a poc... Però ja hi ha un principi de canvi, un matís diferencial de tractament i una consciència de gènere que són molt interessants. Rosa Maria Arquimbau també ho fa en clau de Jazz Age, amb una posició diferent que se situa intencionadament en la frivolitat característica de molts fenòmens de l’època (una de les formes de la modernitat). Aquestes escriptores contribueixen a trencar amb la dicotomia entre la dona àngel i la dona dimoni (la verge i la vampiressa), imposades també pel cinema i per l’art. Són autores que intenten anar més enllà dels estereotips i parlar d’un món on les dones tenen opcions vitals diferents i formen part de la vida pública. No qüestionen el sistema de valors del patriarcat, encara, però sí que comença una transformació cultural, de bracet del canvi social real, que el franquisme es va carregar dràsticament per tornar a posar les dones “al seu lloc”. Les conseqüències del franquisme van ser tràgiques a tots nivells. I des d’aquesta perspectiva, nefastes.

Per tant, el pes i l’impacte que van tenir aquestes dones per a modernitzar la societat catalana en un moment donat va ser gran.

Van tenir un pes innegable en el moviment general de modernització, sí. El seu paper va ser parcial perquè no eren les úniques que treballaven en aquest sentit i perquè eren una minoria (les que anaven a l’avantguarda, diguem-ne), però constitueixen un dels fenòmens més representatius dels canvis que s’estaven produint, que elles mateixes duien a terme i demostraven. No era l’únic canvi, aquest de les dones, ni exclusiu, però sí especialment significatiu. La dictadura de Franco no ho va atacar tan directament perquè sí...

Quan vosté va triar aquestes escriptores dones d’un període històric tan concret com a tema d’investigació de la seua tesi: ¿no li va dir ningú per què es dedicava a això en lloc de triar un tema de més de pes? ¿Convindrà amb mi que els estudis sobre literatura d’autora estan fets majorment per dones?

No, ningú no em va qüestionar la tria del tema, al contrari. Era un tema pendent d’estudiar i, almenys al grup de la UAB, tothom el va veure clar. Ocorre, a més, que quan tries un tema de recerca t’ha d’agradar i t’hi has d’apassionar, a banda de treballar amb rigor, perquè hi dediques molt de temps i molt d’esforç. En el meu cas no és que preferís les dones escriptores, tot i que la literatura d’autora sempre m’ha interessat especialment, sinó que l’atzar m’hi va portar. A Gran Bretanya vaig començar a treballar sobre Montserrat Roig perquè em permetia aprofundir en la crítica feminista. Quan vaig decidir fer la tesi a Catalunya vaig començar amb un projecte sobre un crític literari perquè la crítica era un dels meus temes preferents, però en el curs de doctorat en què vam treballar amb detall aquestes autores amb en Jordi Castellanos em van entusiasmar les lectures i vaig decidir canviar de tema. Hi va haver cap problema. Les dones hem de poder arribar a la recerca i triar el que ens ve de gust de fer, però per a això necessitem unes condicions que no es donen (la conciliació de la vida familiar i laboral, per exemple, a la universitat és inexistent a la pràctica, i la carrera acadèmica és molt exigent...). La recerca no hauria de ser la cursa d’obstacles que sovint és, hauria de ser més fàcil; i per a tothom, no només per a les dones. I sí, és cert que els estudis sobre la literatura d’autora hem tendit a fer-los sobretot nosaltres, les dones, suposo que per una qüestió d’afinitat i gustos personals. En una societat igualitària no hauria de ser així. Però no la tenim, aquesta societat, encara. I entre les dones hi ha unes complicitats socials, culturals, històriques i polítiques, i sovint unes afinitats personals i intel·lectuals. No és el mateix ser una dona que un home, en aquest món, en cap àmbit; ni en el personal, ni el cultural, ni en el laboral.

En els seus estudis les dades quantitatives es combinen amb la reflexió sobre aspectes especialment rellevants (el concepte de feminisme ben entès, la creació d’una tradició femenina, el debat entorn de l’art i la moral, etc.) en aquella època. Tot plegat un fenomen complex, poc estudiant fins ara. Li diré que jo he sentit dir en alguna ocasió que vosté ha sigut inspiradora per a altres investigadores més joves. ¿Potser ha creat una miqueta d’escola?

No considero que haja fet escola, això ho va fer Jordi Castellanos. Però sí que voldria pensar que he fet una feina ben feta que ha obert vies perquè vingui gent a continuar investigant. Si serveixo d’estímul a investigadors i investigadores joves, me n’alegro molt, perquè aquesta era una de les intencions. No he vist mai la meva aportació com una feina acabada, sinó com una part de la restitució històrica pendent, en el sentit de recuperar el nostre passat cultural i literari, a la qual han de seguir noves recerques que la completin, l’ampliïn, la matisin, la corregeixin... Hem de saber d’on venim, per saber qui som. I ser conscients que la investigació sempre ha d’anar endavant.

De fet, moltes d’aquestes autores, passada la guerra, i en ocasions, retornades de l’exili, van ser silenciades i oblidades, o almenys, marginades. ¿Creu que ja els hem fet justícia?

Som moltes persones, les que hem fet i fem aquesta feina de recuperació del propi passat cultural i literari, reteixint la memòria i els fils de tot allò que havia esborrat el franquisme. Així és com hi fem justícia, estudiant-lo i fent-lo visible. Aquest treball col·lectiu, focalitzat en un tema o altre, sempre estimula noves recerques en aquesta línia per anar completant les peces, que són incomptables. I permet anar sempre més enllà. L’assignatura pendent, com t’he comentat, és l’impacte social posterior de tot això. Però en aquest punt les coses es compliquen, perquè aquest impacte no depèn de la recerca, sinó dels mitjans de divulgació que s’hi apliquen. I aquí hi intervenen molts altres agents i factors.

¿Com percep que ha estat rebuda la seua recerca en el món acadèmic i en la societat?

Em considere acadèmicament reconeguda. Socialment, diria que se’m reconeix allà on parlo de les escriptores catalanes dels anys vint i trenta (biblioteques, centres culturals, etc.). N’he tingut mostres de moltes menes i maneres: m’ho han dit en persona, em convoquen a participar en congressos i jornades, em demanen articles, em conviden a parlar de les escriptores en contextos i espais molt diversos... A les conferències que faig, als clubs de lectura que dinamitzo, a les col·laboracions amb entitats com la Fundació Mercè Rodoreda, la gent sol quedar contenta, perquè solen tornar a comptar amb mi. Sí que diria, però, que la meva no ha estat una investigació prou tinguda en compte o valorada, de vegades, fora dels cercles de la història de la literatura. Alguns articles o treballs sobre les autores dels anys vint i trenta, t’ho deia a propòsit d’Aurora Bertrana, m’ho fan plantejar. Potser hi tinc part de responsabilitat per com he estat de crítica amb certes aproximacions. El que compta al final, però, és l’obra que deixes feta, la teva contribució al conjunt dels estudis literaris. I la meva crec que es reconeix, en general.

Vosté ha aprofundit en els contes i les novel·les de Maria Teresa Vernet, Carme Monturiol, Rosa Maria Arquimbau, Anna Murià, Elvira Augusta Lewi i Aurora Bertrana, posant per eix central la qüestió de la condició femenina, però també deixant clar que els casos d’Elvira Augusta Lewi i Aurora Bertrana van ser punt i a banda. ¿En quin sentit ho van ser?

Bertrana i Lewi feien una literatura diferent per motius bàsicament biogràfics. Tingueren unes vides ben distintes. En el cas d’Aurora Bertrana, els viatges, i les experiències vitals que li van suposar, són clau per a la seua escriptura. A Bertrana, els viatges li van fornir la pedrera literària per als seus articles, llibres, conferències... Lewi venia d’una família jueva, amb bagatge de tradició germànica, cosa insòlita en el moment, i per això els seus llibres parteixen d’unes coordenades molt diferents. Així que Aurora Bertrana fa literatura del jo a partir de les vivències a la Polinèsia o a Suïssa, i Lewi fa narrativa psicològica des de la tradició i la cultura alemanyes. La resta d’autores fan bàsicament novel·la psicològica en totes les seves versions. Arquimbau, per exemple, escriu una literatura més propera a la tradició francesa i anglosaxona, i s’inscriu en uns models literaris que lliguen amb la seva personalitat i la seva projecció pública com a escriptora, adscrit al model de la dona frívola i sexi però moderna, independent i crítica. Totes elles tenen imatges literàries i perspectives culturals variades, així que van per camins diferents dins d’un mateix corrent de modernitat.

No deixa de sorprendre, per dir-ho amb un eufemisme, que en la Història de la literatura catalana contemporània (Martí de Riquer et al.) Aurora Bertrana entrés dins el capítol “Els joves: els marginats”. Aquestes visions estereotipades, sens dubte, no han fet molt de bé a la memòria de certes veus que, des de fa uns anys, han ressorgit de les cendres, i amb força. El 2000 va ser Columna, amb El Marroc sensual i fanàtic, el 2006 Club Editor treu Entre dos silencis, i el 2019 una reedició de la novel·la sense la censura que havia patit en casos anteriors, el 2013 la Diputació de Girona reedita les Memòries, el 2017 l’any Bertrana, i recentment Paradisos oceànics de la mà de l’editorial Rata, o La ciutat dels joves, amb Males herbes.

Bertrana ja es reedita des dels anys vuitanta, tot i que certament calia fer aquesta feina de recuperació i actualització editorial més recent. L’Any Bertrana ha anat molt bé en aquest sentit, com sempre que hi ha una gran celebració literària. La història de la literatura a què et refereixes va ser fundacional però es va acabar de publicar fa trenta anys, i d’aleshores ençà s’ha fet molta feina. També s’ha de tenir en compte qui la fa i com, és clar. Ara se n’està publicant una altra, d’història de la literatura (un projecte que va iniciar Jordi Castellanos i que ara coordina Jordi Marrugat), que resituarà moltes coses, quan surti el volum corresponent, tot i que els límits d’extensió dels capítols obliguen a síntesis de vegades molt sumàries. Els estudis literaris catalans han hagut d’anar construint-se a poc a poc i ho han fet amb més dificultats que altres per raons polítiques. I després cal un temps perquè el coneixement que es genera penetri socialment i es generalitzi, com et deia. En una cultura com la catalana, en la situació actual de minorització que tenim, aquesta penetració topa amb obstacles considerables.

Maria Teresa Vernet, Carme Monturiol, Rosa Maria Arquimbau, Anna Murià, Elvira Augusta Lewi i Aurora Bertrana, i Mercè Rodoreda en un capítol a banda, les autores ja esmentades, són responsables de la producció incipient d’una novel·la femenina moderna, en el sentit d’encarada a la nova problemàtica de les dones catalanes del segle XX.

Sens dubte. És el que et comentava a propòsit de Maria Teresa Vernet. És molt llarg de resumir, vaig necessitar dos llibres per explicar-ho: Les novel·listes dels anys trenta: obra narrativa i recepció crítica (2006) i Mercè Rodoreda: l’obra de preguerra (2005). Després, però, han aparegut nous articles i monografies (sobre Arquimbau, Lewi, Bertrana, Rodoreda...) amb els quals s’han de contrastar els meus llibres. Tenen anys, ja, i la recerca, per sort, continua.

Parlant d’Aurora Bertrana. Maria Bohigas resumia fa poc amb aquesta frase “en un país que era una porqueria, hi havia accidents” allò que passava amb la cultura i la literatura catalana durant el franquisme. Un d’aquests accidents va ser la peripècia que va viure la novel·la Entre dos silencis d’Aurora Bertrana. Afortunadament ara veu la llum en una edició de nova planta, traduïda del castellà al català per Núria Sales, amb edició de Bohigas i Georgina Solà. ¿Ja tocava fer coses així?

Ja tocava en el sentit que toca que tinguem a l’abast les obres dels nostres autors i autores. La reedició s’hauria de fer permanentment amb tots els escriptors i escriptores que volem que continuïn vius entre nosaltres. És una feina editorial, d’entrada, sí. Però aquesta feina, especialment en una cultura com la nostra, necessita el recolzament d’una política cultural de reedicions i de mitjans de renovació de l’accés als textos. En el cas de la literatura catalana no tenim una tradició activa perquè tenim una situació molt complexa i precària. I per a tenir una tradició activa necessites certes condicions; si no, els autors i autores moren en l’oblit. Una petita part del problema és que els seus llibres no son a les biblioteques i, en canvi, tenim un mercat editorial que ens inunda de novetats. En lloc de poc i bé, molt i vinga! Un mercat immers en una política de consum permanent i ràpida, efímera i fungible. Però la recerca, la cultura i l’educació no són una cursa de velocitat, sinó un trajecte de fons que s’ha de fer amb objectius definits i amb paciència. Independentment del signe polític, a la cultura, l’educació i la sanitat se’ls ha de donar un tractament especial i unes prioritats.

Malauradament, no tenim uns polítics que semblin estar pensant en el conjunt de la societat des d’aquesta vocació de servei. El fer i desfer polític segons qui hi ha al govern és insensat. Necessitem una continuïtat, un acord de mínims en termes de cultura, educació i salut, una voluntat política que vagi en contra de determinats interessos econòmics a escala global. Cal un projecte de país que posi la gent en primer terme de veritat, de debò. La independència perquè continuï passant el mateix no serveix de res; es tracta de construir un país capaç de garantir una feina de fons que doti els infants i els joves d’unes eines, d’una formació, que eviti que als quinze anys ja se’ls pengi l’etiqueta de “cas perdut”.

Vist així, hi ha feina a fer a les escoles, a les biblioteques escolars i a les biblioteques d’aula, a les biblioteques públiques i a la universitat, però també en tots els altres àmbits. Hem d’anar tots alhora. Entenc que els canvis de govern marquin matisos diferencials, però caldria mantenir un fons que garantís que la feina que es fa va cap a un lloc definit, prou important per ser compartit, i no es torna a començar de cap i de nou cada vegada. Pensem en els plans nacionals de lectura, per exemple... Potser és una utopia pensar en una política decent que vagi a favor del conjunt de la ciutadania, enlloc de posar-se al servei de cada partit.

Diu Margarida Casacuberta –autora de Víctor Català, l’escriptora emmascarada, una obra adreçada a un públic ample que vulgui conèixer el recorregut literari de Víctor Català– que els dos grans autors de la literatura catalana del segle XX són dones: Víctor Català i Mercè Rodoreda. I afegeix: “Com a pionera, Català va ser una autora revolucionària, que escriu per exemple Una cambra pròpia molt abans que Virginia Woolf”. “Van intentar tallar-la per tots costats, però va continuar escrivint i es va mantenir fidel a sí mateixa amb aquesta màscara que no es treia”. ¿Què en diria vosté?

Hi estic d’acord, és clar. El llibre de Margarida Casacuberta és un exemple magnífic de divulgació feta amb rigor, de qualitat, una lectura fantàstica que passa molt bé, però que al darrere té una documentació espectacular que, precisament, sustenta la gràcia de l’aproximació a l’autora. Un model a seguir, vaja. I el cas de Víctor Català, que és una escriptora de bandera (com Rodoreda), demostra que les dones són capaces de tot, quan s’ho proposen i tenen les qualitats per tirar endavant els seus projectes, siguin literaris o de la mena que siguin. Fins i tot quan les condicions no els van a favor poden assolir els seus objectius i acabar sent molt valorades.

El mateix Joan Fuster menystenia l’obra de Víctor Català en Literatura catalana contemporània i ja no cal recordar quina opinió li mereixia Mercè Rodoreda a Josep Pla. ¿Què era això, falta de visió literària i històrica, misogínia, d’altra banda gens dissimulada?

Em parles d’un altre llibre de fa dècades i de dos autors molt concrets... El temps sempre posa les coses al seu lloc, d’una manera o d’una altra, però quan hi ha valoracions divergents sobre els escriptors o les escriptores cal tenir en compte les concepcions culturals, literàries i estètiques i els aspectes que expliquen cada posició. S’han de tenir presents els contextos (el moment, etc.) i els factors (gustos, interessos, etc.) que intervenen en les declaracions que fan els autors i els estudiosos. Víctor Català i Rodoreda mereixen tots els respectes, però Fuster i Pla també, no? Una altra cosa és el que opinés i opini cadascú, tant ells com nosaltres... Les sintonies ideològiques, culturals i literàries no es produeixen sempre i amb tothom, com és lògic. Parlar de falta de visió literària i històrica o de misogínia pot resultar taxatiu, tot i que de vegades no hi ha dubte que es donen. És complicat i cal tenir moltes coses en compte. En tot cas, ja fa anys que hi ha consens sobre el lloc que ocupen Víctor Català i Mercè Rodoreda en la literatura catalana del segle XX: la primera fila. No sé si té gaire sentit recordar què en van dir Fuster i Pla després que hagi plogut tant.

Vosté s’ha centrat en l’etapa inicial de la carrera de Rodoreda i demostra que les bases de la seva literatura es perfilen i s’assenten en aquests anys. ¿Sense Aloma, acabada el 1936 i altres treballs iniciàtics, contes, articles, s’explicaria el que vindria després?

El que vindria després no s’explica sense Aloma ni sense el que la precedeix, perquè, com ha explicat molt bé la professora Maria Campillo, l’obra de Mercè Rodoreda és d’una coherència absoluta, i totes les peces hi encaixen perfectament. La seva evolució com a escriptora és brutal, però, i això tampoc no es pot perdre de vista. La comparació entre les dues versions d’Aloma (la dels anys trenta i la que es publica el 1969) ho fa evident, així que s’entén que Rodoreda no volgués saber res de les novel·les anteriors o que quan va rellegir els contes infantils que havia publicat al diari La Publicitat abans de la guerra decidís no recuperar-los. Un ofici s’aprèn i es millora amb l’experiència, l’ofici literari també.

¿Significa Rodoreda un camí des de l’enllaç amb la tradició fins a la modernitat en la literatura catalana?

Rodoreda es vincula amb la tradició igual que fan molts altres autors. En el seu cas, però, aquest vincle és especialment rellevant en la construcció de la seva obra perquè n’esdevé el cor mateix. I aquesta obra seva contribueix a la modernitat de la literatura catalana perquè entronca amb les tendències del seu temps i hi fa una aportació de primera línia, literàriament magnífica. Rodoreda, de fet, és una de les grans autores de la literatura occidental del segle XX, no només de la catalana. Que sigui l’autora més traduïda que tenim (i la quantitat de llengües a què ha estat traduïda) prou que ho demostra.

¿A què s’està dedicant ara, quins són els seus projectes actuals i immediats?

Amb l’excedència de la universitat faig més feina de formació continuada i de divulgació, perquè, a més de seguir amb els seminaris per a mestres tinc temps per participar en més jornades sobre biblioteca escolar, fer conferències sobre formació lectora, dinamitzar clubs de lectura o acceptar encàrrecs puntuals. És fantàstic, aquest contacte constant amb la quotidianitat de la vida educativa, cultural i literària: veus quantes coses s’estan fent i l’interès que hi ha per seguir endavant, per llegir i formar-se, malgrat uns moments tan complicats com els que estem vivint, amb la pandèmia i la situació política. També puc dedicar-me més a la recerca i a escriure amb calma, cosa que trobava molt a faltar. Ara estic acabant l’actualització fins al 2020 de la història de la segona la Institució de les Lletres Catalanes. De projectes per a després, de moment, tinc segur un article sobre la participació de les escriptores al PEN català amb motiu de la pròxima celebració del centenari de l’entitat. I si puc m’agradaria fer un estudi sobre Mercè Rodoreda i la literatura infantil i una edició de textos d’una de les novel·listes dels anys trenta (segurament, Carme Montoriol, però encara ho he d’acabar de decidir). De vegades una cosa porta a una altra, però aniré pensant què més em ve de gust de fer sobre literatura catalana d’autora i sobre educació literària en general, que són els camps en què em moc actualment.