La solitud nord-americana

Després de la Segona Guerra Mundial, el desencís consegüent a l’experiència bèl·lica i el desconcert davant del socialisme a causa de les purgues de Stalin, portà a alguns  escriptors nord-americans a conrear un to i una actitud pessimistes on el món subjectiu i individual prengué força, i els temes com ara la solitud, la incomunicació i la marginació, conseqüència de l’enfrontament entre l’individu i la societat, s’expressaren en una gran varietat de registres. Característiques d’aquesta tendència foren les veus narratives de Saul Bellow, J.D. Salinger, però també Carson McCullers, Flannery O'Connor, i Truman Capote, aquests tres últims típics del sud per la seua temàtica i el seu estil.

Carson McCullers i Flannery O'Connor havien nascut a Georgia (Alabama), la primera el 1917 i la segona el 1925, i totes dues van morir en la dècada dels seixanta, encara joves. Truman Capote va nàixer a Nova Orleans el 1924, però es va criar amb la seua àvia en un ambient molt rural al sud dels Estats Units, una vida solitària de grangers que des de ben jove va embolcallar amb històries, com ell mateix digué: “per a mitigar l’aïllament que havia sofert durant la infantesa”. Una vida íntima i minuciosa, en família, que va retratar esplèndidament en Tres contes de Nadal, tres joies de la literatura contemporània.

Aquesta pesantor de la vida del sud: el temps que no avança, la lentitud, la pols i la calor que s’arrapen a la gola i a la pell, la necessitat de prendre un bany a cada moment, l’abaltiment físic, la necessitat d’amagar-se en les hores més cruels, quan el sol brama, la solitud dels carrers quan l’estiu abrasa i arrasa, les begudes amb molt glaçons, els pastissos luxuriosament ensucrats... Però també la por a la diferència, l’odi i el menyspreu envers els negres. Tot això està present en la literatura de McCullers. Però també les estretors morals, els convencionalismes que ofeguen, les vides que marcaven els pastors i les congregacions religioses: tota aquesta pesantor, un clima moral dens i feixuc, una societat petita, curta de mires, enmig d’un país tan immens. Tot això està en aquestes històries.

En un text anomenat “El país de la Dickinson”, Natalia Ginzburg escriu les seues impressions sobre Amèrica del Nord després d’una visita a la cosa est dels Estats Units, en particular a Amherst (Massachusetts), poble natal d’Emily Dickinson: “L’espectre de l’avorriment deu haver-hi estat sempre. Recordo haver pensat què trista i cruel és l’Amèrica en les seves grans ciutats, i on no és trista i cruel, està sotmesa a un avorriment sense fi”. Aquest avorriment sense fi traspua els relats i les novel·les de Flannery O’cconor, Truman Capote en menor grau, i, en particular, de Carson McCullers, en qui ara em centraré, i a qui l’escriptor Tennessee Williams considerava “la millor escriptora que ha donat el sud dels Estats Units”.

Carson McCullers, una autora a qui l’Altra editorial ha recuperat en els darrers anys amb traduccions excel·lents d’Alba Dedeu i una versió de Yannick Garcia, fou una narradora precoç que s’obrí pas en la literatura amb la seua opera prima El cor es un caçador solitari, una de les novel·les més remarcables de la literatura nord-americana del segle XX, quan tenia 23 anys, el 1940. Onze anys després, veié la llum La balada del cafè trist i altres relats, una novel·la breu que dona títol al volum, seguida de sis contes, com ara “Wunderkind”, la història on una nena protagonista s’adona de colp que no serà mai una gran pianista. Aquest dolor, que no cabia en una ànima tan jove, McCullers l’immortalitzà en un retrat literari sensible i cru, quan a penes tenia dèsset anys. Deu anys després, el 1961, sis anys abans de morir, publicà la seua darrera novel·la: Rellotge sense agulles, recentment publicada en català.

Aquestes tres obres esmentades recullen contes i novel·les que transcorren lentament, històries bastides amb personatges febles, solitaris, alguns marginals, altres somiadors, altres d’aparença feble, personatges malaltissos, però de ferro, alguns molt prepotents, però amb somnis de durada curta, persones que en la seua solitud es busquen i es necessiten. Em referisc a John Singer, el sordmut solitari de la seua primera novel·la, però també al propietari del cafè, a l’adolescent que vol créixer ràpidament, i com no, a la senyoreta Amelia, inoblidable i fascinant, ànima que regenta el cafè on es gesta La balada del cafè trist, punt de trobada d’aquest poble menut dels Estats Units. Els cafès són en totes dues històries, centres neuràlgics, escenaris d’acció o de la poca acció. Junt amb les botigues, llocs de reunió per als habitants que passegen sense esma pels carrers empolsegats d’uns pobles o unes ciutats petites on la vida “està sotmesa a un avorriment sense fi”, com va percebre i escriure Ginzburg.

McCullers creà un món poètic a partir de la pobresa, la solitud i la tristor. Tenia un do especial per retratar l’amor i la malenconia i una capacitat esfereïdora per facilitar als lectors penetrar en la intimitat silenciosa, secreta i sagrada dels seus personatges: les seues frustracions, pors, desitjos, contradiccions, mentides i secrets inconfessables. És el cas del senyor Malone, propietari de la farmàcia, i les farmàcies nord-americanes venen de tot un poc, a qui acudeix tothom en busca d’aixopluc, conversa o suport moral. Ell precisament, una ànima moribunda que s’apaga i se’n va en secret.

 Les històries que escriu Carson McCullers són commovedors, sensibles i profundes. En elles explora la solitud, la necessitat per ser compresos i la recerca de l'amor, i a través d’elles dona veu als oblidats i als maltractats: als pobres, als sordmuts, als negres, a moltes ànimes solitàries.

Les convencions rígides i la incomunicació de la societat nord-americana de mitjans del segle XX envolten aquestes vides i l’atmosfera en la qual es forgen. També el sentiment patriòtic, ridiculitzat en algunes ocasions a través de personatges que el duen a l’extrem. Són aspectes de la seua societat d’aquell moment que la inquietaren i als quals buscà lloc en la ficció, però també en la no-ficció. És el cas el volum Entre la solitud i el somni, un llibre que recull diversos assaigs literaris, publicats de manera dispersa al llarg dels temps. Hi ha records d’infantesa deliciosament narrats —diria que Natalia Ginzburg, Truman Capote i Carson McCullers són tres dels grans mestres a l’hora d’abocar i evocar la infantesa en la literatura— retalls de la vida a Brooklyn, històries sobre la guerra que prenen sovint forma de novel·les curtes, i reflexions molt sorprenents sobre altres escriptors i sobre l’art d’escriure.

Fou el primer llibre que vaig llegir de Carson McCullers, i em va deixar fascinada, en ell ens obri les portes a les seues passions vitals i literàries, i ens deixa observar per una escletxa la seua manera de treballar i de viure el món de l’escriptura.