La vida s’explica en tot allò que ens sobta

Mesurat, precís, delicat, intens i íntim, Francesc Parcerisas (Barcelona, 1944) és, a més de traductor i crític, poeta i dietarista, heus aquí de nou un binomi que sol coincidiren la nostra literatura. En un marge de nou anys l’autor ha publicat tres dietaris: La primavera a Pequín. Un dietari (2013), centrat en un viatge d’estudis a la Xina el 2011 i on l’escriptor cedia amb ironia espai als somnis, al desassossec que produeixen els viatges i a l’absurd provocat pel contrast cultural. Un estiu (2018), el meu favorit, un relat fet de textos i entrades breus, on unes vacances estivals a Vilanova, amb anades i tornades a Barcelona, són l’escenari d’un viatge sensual al passat i l’aterratge en un present no sempre agradós... I darrerament, La tardor em sobta (2022), un llibre d’evocacions, sorpreses, reflexions i troballes mentals que assalten l’autor en la senectut al bell mig d’aquesta “mena d’espontaneïtat insospitada dels records– uns records que emergeixen, lents, manyacs, fràgils, de les golfes polsoses on, sense adonar-nos-en, atresorem bona part de tot allò que hem viscut–”.

Tres dietaris breus, menys de dues-centes pàgines cadascun, que acullen sovint entrades també breus, sense datació, i amb uns motius temàtics que de vegades reapareixen en tots tres: la infantesa, les reunions familiars, la literatura i la vida dels llibres, el pas del temps i els seus estralls, els pares, els fills, els objectes i els paisatges de la quotidianitat, la fugacitat de la felicitat...

El temps i les paraules ens duen a avançar en la vida. Com escrigué Kierkegaard: “Hem de viure la vida mirant endavant però només la podem comprendre mirant enrere”. Aquesta podria ser l’essència de La tardor em sobta, del deler quasi obsessiu del seu autor per les “històries que s’esfilagarsen”, i aquesta capacitat seua  –a partir de fragments, en principi inconnexos– de fer que la vida, “la vida que fuig”,  recupere certa unitat i sentit.

Francesc Parcerisas és l’etern observador: assegut en un cafè a Hamburg, a la sala d’embarcament de l’aeroport, dins dels lavabos d’un centre comercial, al metro de Pequin, a una botiga xinesa de barri, llegint vora mar, a una pastisseria llegendària de Barcelona, ran de mar observant la xicalla o un cranc, s’estima i mira la gent, especula i es llança a reflexions: “Un interès més vulgar, terrenal, per inventar històries. Cada parella que passa em suggereix la història –o les històries– d’una vida. Les persones soles em desperten una gran curiositat, però és en el els matrimonis, en les famílies, on trobo les llavors per a una especulació més despietada. ¿Com es van conèixer i per què s’aguanten? Vet aquí els dos grans interrogants que obren i tanquen tota narració. Almenys en aparença [...]”.

Observador constant i pacient, tant d’exteriors com d’interiors, Parcerisas escorcolla sovint cap a dins seu a partir de les troballes que el sobten: papers, anotacions, fotografies, una carta, un talonari bancari, no sap com ni perquè, aquests objectes, fragments isolats de vida, gairebé oblidats, el duen vertiginosament al passat, a fets llunyans que rescata a través de la paraula, i la gràcia que té és que ens inclou en el viatge, nosaltres lectors, com a passatgers de primera classe, i com si no res, ens fa ballar la festa amb ell, amb la seua prosa i la música que se’n desprèn. Parcerisas en els seus dietaris, també en la seua poesia, ens du a “aïllar-nos del món” per entrar de nou al món, per una altra porta, d’una altra manera. Què és si no la literatura?

La “vulgaritat”, la quotidianitat, la deixadesa humana, tot allò que passa desapercebut, és matèria literària: una troballa de llibres al costat d’un contenidor el durà a una metàfora de la vida a través d’una biblioteca abandonada, la descoberta de la pastisseria El Ideal, una conversa evocada, el primer llibre publicat, provoquen pensament i literatura. Parcerisas escriu sabent que la vida no s’explica a través de grans gestes ni reflexions, sinó a partir d’esdeveniments menuts i “insignificants”, d’un paper guardat entre els llibres, com ara aquell rebut del sou de la Teresa, la xica que feia de cangur dels seus fills, i que dona pas a un fragment tendre i commovedor del dietari: “Les dades sòrdides, i interessants per tot el que revelen, de l’economia domèstica han esdevingut, doncs, per a mi, fites de la memòria familiar perquè també m’evoquen mort i naixença, encara que només reflecteixin uns pagaments en pessetes”. 

L’autor posa llum en tots aquests retalls de vida que sovint rebutgem, ataconats en un calaix, una caixa, o en un racó del cervell. Fa la impressió que agafa la memòria com si fos una bovina de fil, l’estira i la desfà i li dona una visibilitat especial i memorable a tot allò que de sobte apareix mentre tira del fil.

La tardor em sobta és un llibre construït a partir de la fragmentació on l’autor reflexiona sobre el temps real i el literari: “Els apunts d’un dietari són sempre seqüencials i ens permeten veure pel forat del pany les impressions del dia a dia, o de la setmana, o els fets que es van produint. Un recull de fragments, però, ha d’enfrontar-se a aquesta idea del temps, perquè espigola ací i allà, recull restes desballestades de tot arreu i barreja, al fons del sac, sense gaire ordre i concert, moment diversos. Tanmateix cal confessar que aquest repte no em desplau”. No només no li desplau, sinó que se’n surt.

La prosa de Parcerisas és clara, rítmica i precisa. És un enamorat del llenguatge que anota paraules, versos i expressions perdudes. La seua escriptura és plena de detalls que donen consistència al record – aquesta “ màquina automàtica que treballa sola i, a gran velocitat, tomba i gira, cerca i escorcolla fins a entaforar-se en memòries molt i molt llunyanes” – a través de les descripcions i la recreació d’un noment, d’una atmosfera sensorial, d’unes emocions reviscudes.

En aquest darrer dietari –semblant als anteriors, però amb majors dosis d’intimitat, moltes entrades ocorren al recer de casa i en espais privats– el dietarista escorcolla constantment entre llibres i  papers, llegeix en pijama i en sabatilles, reflexiona sobre els moeurs, la pornografia, la política, llegeix biografies i altres dietaris, copia poemes, sempre ho fa, i s’escolta el batec de vides passades. Però també quan surt, escolta el batec dels carrers i de la gent: “m’agrada escoltar les anècdotes i les passions dels altres; perquè sempre n’hi ha d’esforçades, de generoses, de gratuïtes, algunes plenes de fortuna, d’altres més aviat de malanança”. Simon Leys va escriure, a propòsit de l’èxit vulgar, que “qualsevol que, al final del seu camí tingui la impressió d’haver tingut èxit a la via, és que en el punt de partida no devia aspirar a ser gran cosa”.

Una sentència que em dibuixa un somriure i que em fa reflexionar sobre les aspiracions, tan individuals com col·lectives. A què aspirem nosaltres, com a nació cultural i lingüística? Em crida l’atenció que un escriptor com Parcerisas, tan sensible a tantes qüestions, i que va viure a Eivissa durant uns quants anys, se sorprenga encara avui, quan llegeix un autor valencià o illenc, del desconeixement que hi ha envers els autors catalans de la perifèria i les petites editorials valencianes o mallorquines. Ramon Ramon, el complau molt gratament, i amb raó, i Guillem Simó, a qui no he llegit, el deixa una mica més indiferent. Però el que més em sobta és la reflexió que hi fa Parcerisas: “M’adono que els últims quaranta anys, o més, les forces de l’espanyolisme han aconseguit trencar el teixit cultural –en aquest cas xarxa editorial– dels Països Catalans. Ni de Guillem Simó, mallorquí, ni de Ramon Ramon, valencià, no n’havia llegit mai es, ni segurament n’havia sentit a parlar fins que, per les circumstància que fos (veure’ls ciats en algun article o en algun text), em van encuriosir i vaig demanar-me els llibres per correu. El colonialisme emmascarat  –continua escrivint– però prepotent, de la Transició espanyola ha produït aquesta enorme pobresa dels contactes dins de la nostra cultura, i va aconseguint que es faci bocins, com un pa granellut i sec que s’esmicola quan en volem tallar una llesca”. En rellegir aquest fragment em demane si deixar-ne caure la responsabilitat en els espanyols no és, en certa manera, externalitzar responsabilitats. ¿Per ventura durant la Transició no compartíem més projectes, il·lusions i expectatives comunes tots els catalans que no pas ara? Només cal fer una ullada a la correspondència de Joan Fuster, a alguns dels seus articles, i a altres documents i testimonis de l’època.

És l’enorme pobresa de contactes responsabilitat del colonialisme espanyol emmascarat? O és que potser una part del país no veu ni vol veure l’altra? Mirar fora de la teua zona de confort, eixir-te’n, demana fer certs reajustaments, i ja se sap que els humans som animals còmodes de costums i habituds.

On són els responsables d’aquesta situació de desconnexió, incomunicació i aïllament social, cultural i literari? On rau aquesta absència de normalitat i reciprocitat en la mesura del possible? És una impossibilitat d’abraçar més o potser simplement una falta de mires, de ganes, una inèrcia, una comoditat, un desinterès fossilitzat, un “així ja estem bé”? 

En tot cas, un possible tema per arrencar un dietari d’hivern, ara que estem de ple en aquesta estació, i anar lligant caps. Mentrestant, ací teniu La tardor em sobta, un munt de fragments de vida fixats a través de la memòria i del llenguatge, als quals Parcerisas  dona forma i els fa volar. La seua prosa, rica en matisos, ritme i detalls, sensual i pregona alhora, juga amb el lector: es mostra espontània, juganera, feta de deixalles, de retalls, com un passatemps, un divertimento, però el lector intel·ligent intuirà que sovint és en la “simplicitat” del fragment, la brevetat i la naturalitat on assolim la plenitud i la consciència de viure i haver viscut.