A falta de llibre o pluja darrere de la finestra, quan un està en una sala d'espera no hi ha millor distracció que observar els altres. S'adquireixen així habilitats segurament inútils però eventualment profitoses. Sense anar més lluny, si estàs esperant que t'arranquen una dent o et criden per a embarcar en un avió a què li tens pànic. Serveixen per a oblidar-se d'un mateix i del seu immediat destí. Suposadament també serveixen per a llegir els signes que ens envia el món exterior, però això val més prendre-s’ho com a part d'una ficció. Dóna molt de si imaginar què espera aquest que duu assegut dues hores davant d'una tassa buida, quin assumpte relaciona els membres d'un grupet determinat, la història que hi ha darrere d'un rostre qualsevol o quin aspecte tindrà d'ací a vint anys. També pot resultar interessant imaginar no ja l'ofici real d'una persona, sinó el que encaixa amb el seu físic i el seu llenguatge gestual. I una vegada la imaginació s'ha escalfat podem passar a majors, com, per exemple, tractar d'endevinar qui et donaria un renyó en cas necessari i qui arrancaria a córrer al·legant haver-se deixat oberta l'aixeta.
En aquestes coses entropesses invariablement amb els clixés que Hollywood ha creat i que hem anat assumint a poc a poc. Cara amb marques de pigota i mirada de gaidó, malvat; dona sensual i segura de si mateixa, bandarra; permanent expressió embadocada i els genolls junts, bona persona; subjecte expansiu, entrat en carns, tipus feliç. I no ens costaria canviar tots aquests estereotips per determinades espècies si jugàrem a substituir la fauna humana per altres del regne animal: Disney fa temps que ens va proporcionar totes les pistes necessàries. La sobreexposició a la ficció ha fet que pensem com a directors de càsting de pel·lícules de gènere. Si imaginàrem estar dins d'una, sense dubtar massa adjudicaríem a un el paper de banquer, a una altra el de client pàmfil, al de més enllà el de delinqüent, a un altra el de policia, i a la que està al costat, el de qui rep un tir només perquè l'acció avance. I segurament ens equivocaríem, perquè el repartiment de papers en la vida real sol contravindre les convencions narratives, per molt que hi haja qui s'entesta a imitar a totes hores Keanu Reeves, Scarlett Johansson o Paco Martínez Soria.
Més difícil ho tindríem si imaginàrem que l’espai públic en què estem es transformara de sobte en un camp de concentració i tractàrem d'endevinar quins serien els botxins i quins les víctimes. En això anem prou despistats. Pareix com si tot estiguera disposat perquè no siguem capaços de reconéixer la maldat i la bondat a ull nu. Cal recordar l’habitual comentari que s'escolta quan apareix un assassí entre el veïnat: «Pareixia bona persona». I també la sorpresa que causa veure que l'heroi que ha rescatat a una velleta d'un balcó en flames és un subsaharià sense papers. En tots dos casos ens meravellem com si s'haguera produït un fet que contravé la lògica, i l'única cosa que contravé són els nostres prejudicis. També hi ha qui se sorprén quan veu que el votant d'ultradreta no respon a la idea que se n’havia fet. Igual que costa de veure els perillosos ultraesquerrans que, segons d'alguns, es propaguen com una plaga bíblica i amenacen de subvertir el sistema.
A nazis i feixistes els van desdibuixar meticulosament els mitjans de comunicació de masses al llarg del segle XX. Particularment amb els nazis, Hollywood va dur a terme un acurat rentat d'imatge fent creure que feia just el contrari. Tot pretenent injuriar-los, pel·lícula a pel·lícula van anar creant una caricatura improbable. Improbable no perquè no responguera al que van ser i van fer, sinó perquè ocultava el seu vertader aspecte i la manera com cada un d'ells arribava a assumir l'ideari nacionalsocialista i a contribuir a la seua materialització. La indústria mediàtica va fer açò, en primer lloc, per a distanciar-se del leviatan amb què l'establishment nord-americà havia coquetejat fins a principis dels quaranta. Anglaterra també havia fet manetes amb el nazisme fins a 1939, i per això Chaplin, britànic, no ho va tindre fàcil quan en 1938 va posar en marxa el seu projecte d'El gran dictador i prematurament i involuntàriament va inaugurar el gènere. Les democràcies occidentals, i especialment el país que va eixir hegemònic d'aquell tràngol, va esborrar les seues empremtes com un indi en una pel·lícula de l’Oest. En el moment en què els nazis van ser declarats enemics, van començar a dibuixar-los amb un traç cada vegada més gruixut, com a monstres d'una sola peça, com el revés dels estat Units i els seus valors liberals. I ho van fer també perquè aquella cortina de fum permetia que passara desapercebut el botí de guerra batejat com Operation Paperclip. Es van emportar a l'altre costat de l'Atlàntic tots els científics que van poder, més de 1600, molts dels quals havien format part de la cúpula del Partit Nazi. Els van concedir la ciutadania i els van posar a treballar per al govern. Van viure l'estil de vida americà en ple auge polític i militar d'aquell país sense alçar polseguera, integrats entre els seus veïns, homenatjats de vegades públicament, com en el cas de Wernher Von Braun —l’inventor dels V-2, ni més ni menys—, i sense assemblar-se, ni per un moment, a aquelles paròdies que Hollywood no ha cessat de recrear fins ara mateix. Aquelles paròdies els van tornar invisibles. A ells i als que vivien a Argentina, a Brasil, o ací mateix, plàcidament protegits per Franco.
Va haver-hi una altra cinematografia, molt més modesta, que va intentar abordar el tema amb honestedat, per molt que fóra amb un inevitable caire ideològic. Les pel·lícules que sobre el nazisme va fer la DEFA en la República Democràtica Alemanya aporten un contrapunt valuós a la visió hollywoodiana, entre altres coses perquè es va fer des de dins, tractant de comprendre amb sinceritat un fenomen que els afectava íntimament. Els assassins estan entre nosaltres, El pa nostre de cada dia, Rotació o El consell dels déus, rodades entre 1946 i 1950, són algunes de les obres que s'ocupen de l'assumpte en calent i des d'una perspectiva genuïnament alemanya, i que resulten totalment recomanables per a entendre com el feixisme arriba a niar dins d'una societat i quin és el seu veritable aspecte. Projecten una imatge del fenomen molt més completa i matisada que el retrat grosser que ens han servit insistentment, dècada rere dècada, i que de tant mirar-lo ens ha deixat cecs. Per descomptat, la majoria d'aquestes pel·lícules no va arribar fins a nosaltres en el seu moment, i ara només són accessibles a través d'un cert tipus de webs gràcies a l'esforç de «pirates» abnegats.
El mite del nazi com a monstre monolític va paréixer que s’afonava de sobte quan en 1960 es va celebrar el judici d'Eichmann. A redós de la faula, el fiscal israelià va arremetre contra un esperpent que no es corresponia amb el tipus d'assassí que hi havia a la banqueta. Va ser quan Hannah Arendt va posar en relleu que el mal formava part de la mecànica que fa funcionar el conjunt de la societat, una cosa que després van certificar els experiments de Stanley Milgram i altres. Però encara hi ha qui es resisteix a acceptar que en aquest cas la vida no imite a l'art i tant les conclusions d'Arendt com les de Milgram continuen sent qüestionades. La paròdia maniquea va seguir perfeccionant-se i els seus efectes perniciosos continuen fent el seu efecte. No hi ha dubte que, donat el cas, hi ha entre nosaltres gent disposada a atendre totes les necessitats que un estat totalitari requeriria. En un supòsit així, apareixerien al nostre voltant Lagerkommandants, supervisors i Kapos en quantitats més que suficients, i sorgirien del nostre entorn com els bolets a la tardor. Però ni ho són tots els que ho semblen ni tots els que ho són ho semblen, d'ací la dificultat d'anticipar-nos a aquest hipotètic escenari fent un càsting imaginari amb parents, amics, coneguts, saludats i observats. El que ens converteix en uns comparses particularment vulnerables.
0