Com el bloquejat i desficiós Jack Torrance, hi ha dies que me'n vaig a la sala de ball de l'hotel Overlook a fer-la petar amb els meus fantasmes, als que, per raons òbvies, els hi dóna tot igual i solen ser més fluixos de llengua que jo. Allí em trobe sovint a un amb ganes d’estralejar, a qui pareix que li fota que la gent congenie. Quan veu que hi ha consens en alguna cosa, es posa fet un basilisc, s'allunya de tot el que li resulta familiar i s'interna en territori enemic, en territori desconegut si més no, disposat a donar i rebre unes quantes bocinades. Dialèctiques, s'entén. Després torna reconfortat, en pau amb si mateix, com aquells paios cantelluts de les pel·lícules de John Ford que per a desfogar-se s'embrancaven en una tumultuosa baralla de la qual eixien amb un ull a la funerala, però encantats de la vida i amb un parell de noves amistats.
Es justifica argüint que ha desenvolupat una aversió incontenible a l'apriorisme i a la contemporització. Els afins l'avorreixen sobiranament. L'endogàmia intel·lectual, assegura, mata l'esperit, i quan sent que està a punt de caure-hi li entra una ansietat irrefrenable. Diu que en els últims temps tots ens hem anat replegant més i més a la nostra zona de confort, aquesta en què un se sent segur, i així s'han anat creant eixams d’individus consemblants, o que pretenen ser-ho, incapaços de bregar amb el dissens i la diferència. Aquesta última l'accepten, o això diuen, però d'una forma passiva, per principi, sense tractar d'entendre-la, el que, segons ell, no suposa acceptar res, tan sols és condescendència. Diu que ja ningú discuteix, que enraonar s'està tornant una cosa purament formal, aparent, un intercanvi de sil·logismes que comencen amb premisses revelades i acaben mossegant-se la cua.
I això, segons ell, ens va convertint a poc a poc en uns carallots. Quan alguna cosa no ens agrada, diu, fem escarafalls, ens instal·lem en la indignació i la prolonguem tot el que podem sense atrevir-nos a fer el pas següent, que seria el de definir bé el que ens indigna, analitzar-ho sense prejudicis i, si de cas, combatre-ho dialècticament. Ho ignorem, ens hi desentenem i amb això creiem haver-ho vençut. Aquesta pràctica repugnant —és ell qui ho diu— s’ha generalitzat i mena a l’estultícia universal, com ho prova el fet que ara mateix ja s’estila indignar-se amb els indignats. Troba a faltar la melé, l'olor promíscua de la discrepància, del diàleg a pit descobert i, sobretot, el neguit estimulant del dubte. Diu que sobren conviccions i falten incerteses, que sobren opinions i falten arguments, i que tot intentant blindar les nostres posicions d'aquesta manera, esdevenim cada vegada més febles, més ineficaços, més vulnerables, més manipulables, més borinots, més covards… Ací es posa francament insolent.
Entre glop i glop, m'insisteix en la idea que cal rebutjar tot el que entra amb sospitosa suavitat i de manera plaent a través dels nostres esfínters mentals. Està convençut que cal recelar dels entusiasmes col·lectius, posar-se alerta davant d'ells, no adherir-se a cap causa sense haver-la considerat degudament —prevenció que depén sobretot de la nostra capacitat de discerniment i no tant del temps que li dediquem—, fugir de les modes i deixar passar un temps prudencial abans de llegir tal llibre o veure tal pel·lícula, fins que pugues jutjar si val la pena tant com diuen. Així és com ha arribat fins avui sense veure encara Avatar, Ágora, Cuéntame o Juego de Tronos. Almenys això diu, i he de reconéixer que no li note cap tara, sembla un paio assenyat i inofensiu. Així que m’acabe tranquil·lament la copa amb ell, m’hi mostre de tant en tant en desacord, que és el que espera de mi, deixe que es desfogue i torne al paper en blanc, a veure què se m'acut mentre Wendy acaba de preparar el sopar.
0