Tinc un amic que ha deixat de veure les notícies, de llegir-les i d'escoltar-les. Segons sembla, va haver-hi alguna que el va saturar, no m'ha volgut dir quina. Diu que va ser com aquell mos que es nega ja a passar per la gola i et fa apartar el plat per no haver de bossar. Ha desendollat el televisor, si veu un diari en la barra del bar se'n va a l'altra punta, quasi no entra en Internet —la bateria del mòbil li dura ara setmanes—, i si a algú se li acut parlar de l'actualitat, el deixa amb la paraula en la boca. Ja ho va fer alguna altra vegada, encara que no d'una manera tan radical. En una època en què per a anar a l'oficina havia de recórrer un grapat de quilòmetres, acostumava a encendre la ràdio tot just posar en marxa el cotxe. Arribava al treball galvanitzat pels noticiaris, arrebossat en bilis, enemistat amb el món i amb la vida en general. Llavors va fer una primera prova. Va començar a fer el trajecte en silenci, capficat en els seus pensaments, que en aquelles hores del matí, si no havia tingut una mala nit, eren clars i diàfans, com traçats amb escaire i cartabó. Recorda que va començar a pensar en assumptes que abans li eren indiferents, i a veure coses que li passaven desapercebudes. L'experiment no va durar molt. Al cap de poques setmanes va recaure, i de seguida va perdre la calma que li havia procurat aquell exercici d'abstinència.
Ara diu que és definitiu. Que no vol seguir pendent d'assumptes que, o no són reals, o no li importen, o estan fora de la seua capacitat de control. Ens convencen, diu, que la tenim, aquesta capacitat, però és mentida, una il·lusió. Com el copilot que no es fia del conductor, anem xafant amb força uns pedals imaginaris que no fan res, o com el que va cagat de por dalt de l'avió, tractem de mantindre'l en l'aire subjectant-lo dels braços del seient. Esforços inútils que es perden en el buit. Els que ens venen l'enganyifa tampoc no controlen res, assegura. Viuen dins del conte que ells mateixos conten, que sempre és fals en major o menor mesura, selectiu i trampós. S’han especialitzat a jivaritzar certs aspectes de la realitat o a l’inrevés, a «fer suflés amb un gram de merda», diu. I no distingeix entre els que actuen conscientment al servei del seu amo i els que actuen de bona fe. Creu que la poció que fabriquen és la mateixa. «Informació s'ha convertit en sinònim d'uniformització», sentencia. Per sort, pensa ell, la seua influència no és tan gran com imaginen. Hi ha una massa immensa —a la qual s'ha sumat— que viu feliç fora del seu abast.
Quan estic a punt d'insinuar-li que està fent una apologia de la ignorància, em diu, mentre em dirigeix una mirada preventiva, que «això que anomenen estar informat no és saviesa, sinó simple alineació amb el pensament dominant. L'imbècil no deixarà de ser-ho per llegir més periòdics, simplement serà un imbècil que està al dia». Confesse que he sentit una certa suspicàcia en escoltar això. «Els mitjans no produeixen més que soroll que cega i ensordeix als que hi viuen pendents», prossegueix el seu raonament. «Són com la contaminació lumínica que ens aïlla del cosmos i no ens deixa copsar la vertadera dimensió de la nostra existència, perquè ens impedeix veure el buit immens que ens envolta. Quan deixes de parar-los atenció, de sobte entens al que mirava per la finestra mentre tu escrutaves ansiosament el periòdic que a ell li era indiferent. Entens per què tot el que el creies saber gràcies a aquelles lectures obsessives no t'aportava cap avantatge en el maneig de la vida quotidiana, ni t'alliberava dels perills que la sotgen, ni et posava a estalvi de les forces que la governen. De fet, aquell altre sovint et passava al davant, perquè, mentre tu estaves mirant la realitat en un espill deformant, ell l'estava mirant de fit a fit», conclou.
El meu amic continua llegint, però només li interessen els gèneres literaris. Res de monografies que pretenen explicar el present i menys encara dels que tracten d'explicar el futur. Als que van de profetes els té una quimera especial, perquè «tanquen l'eixida a un present que altres ja s'encarreguen de convertir en una ratera». I, sobretot, escolta molta música. Diu haver descobert que en qualsevol cantata de Bach o bolero d'Agustín Lara, o en qualsevol dels contes de Txékhov, Kafka o Buzzati hi ha més veritat que en els mitjans que suposadament s'encarreguen de contar-nos-la. «El que he fet ha sigut com ficar un geni trapatroles en la botella i tapar-la…, com escapar d'una multitud que t'arrossega amunt i avall, atrapat en un carnestoltes tumultuós que mai no acaba», zigzagueja tot tractant de trobar una metàfora adient. Quan prove de contradir-lo, s'enroca, diu que no es perd res, sinó tot el contrari, i que si li interessa aprofundir en algun tema específic, per a això ja hi ha els llibres o, com a últim recurs, els mitjans especialitzats. Els periòdics generalistes, el que queda d'ells, em diu, només serveixen ja per a calfar el testet al personal. Si insistisc, em clava que sóc tan burro com un tal Ievgueni Fiodorovitx, i que encara sort que ja no hi ha manicomis, perquè si no, té clar que jo acabaria recloent-lo a ell en el pavelló número sis. No sé de què em parla.
Crec que està perdent la xaveta, però la seua expressió beatífica em desconcerta, i el ben cert és que m'ha fet sospitar que el periodisme té greus problemes que no se solucionen amb el mur de pagament. A banda d'això, estic preocupat pel meu amic, i espere que açò siga una bogeria passatgera, perquè sempre ha estat far i guia de tots els que gaudim de la seua amistat, un paio amb trellat, amb criteris sòlids sobre tot el que sembla ser rellevant. Tan bon punt passen aquestes festes interminables aniré a veure com li va.
0