La publicitat que circula per uns altres mitjans la vas esquivant amb un cert èxit, però d'aquella que vomita el televisor al qual estan els teus pares ancians enganxats com un ionqui al seu camell, no sempre pots fugir. Ancians i televisor, connectats pel comandament a distància al qual ells s’aferren, formen un sol animal cibernètic, un cíborg. A mesura que la sordesa augmenta, ho fa el volum de l’aparell. La part electrònica de la bèstia va apoderant-se de la humana. Les converses són curtes; el televisor, inclement. Estàs atrapat. Cada deu minuts de sèrie turca, deu minuts d’anuncis i torna a començar, sense solució de continuïtat. La telenovel·la es talla bruscament i apareix un cotxe que circula per uns carrers solitaris i al seu pas converteix la ciutat en Disneylandia. Una entitat bancària pretén convéncer-te que l’ésser humà que hi ha en tu és l'única cosa que els importa, en cap cas els teus diners, la medul·la del seu sinistre espinàs. Una empresa d'energia jura pel més sagrat que per a ells el primer és el planeta, i si trauen alguna cosa, doncs ja els hi va bé. Una companyia de seguretat te la lleva tota fent-te creure que una horda de delinqüents fa cua per a assaltar ta casa. La desfilada de farsants de tots els colors és interminable. Ni un sol aspecte de la vida humana queda fora de la distorsió mercantilista. Esperes que aparega un tros d'inconfusible realitat, una imatge pulcra, honesta, però no. Torna a eixir el cotxe, que de nou circula sol, aquesta vegada per un paisatge que pareix un descart d’El màgic d'Oz, i t’entren unes ganes irresistibles de tornar a la teua granja de Kansas.
I això tot el sant dia tota la setmana. En comptes de temperar la seua tendència a la mistificació, o fins i tot desaparéixer, com somniàvem fa algunes dècades alguns il·lusos adoradors de la deessa raó, el fraudulent discurs publicitari s'ha tornat ubic i permanent. Sense la nostra connivència no ho hauria pogut aconseguir mai. En comptes de desemmascarar-lo hem augmentat la seua demanda. Més que tolerants a aquesta permanent deformació de la realitat, ens n’hem fet addictes. Què ens dóna la publicitat? Quin mecanisme gratificant posa en marxa, quina poció viciosa ens subministra? Vivim amerats en ficcions enganyoses elaborades per gent que fingeix estimar-nos molt mentre furga en el nostre cervell i fica la mà en la nostra butxaca, o a l’inrevés. Això fa que el món semble molt més amable del que realment és, crea una dissociació entre el que el sistema ens transmet a través dels seus portaveus i com ens tracta realment. I tot indica que aquesta hipocresia estructural ens ajuda a suportar la vida, a gaudir, fins i tot, d’allò que ben sovint és un infern d'incomoditats, esforç inútil i expectatives frustrades.
Ni la família, ni l'escola, ni la universitat, ni el carrer, ni la mili. Res com la publicitat ha contribuït tant a modelar-nos. A poc a poc ens ha anat prenent la mida i ha descobert que som un saquet de desitjos insatisfets. O ens ha convertit en això, tant es val. Aquests desitjos els crea o els descobreix, i els transforma en combustible per a assolir els seus propòsits. No és que els publicistes ens prenguen per tontos. La seua habilitat és la de fer que ens creguem molt espavilats, que és molt pitjor. Tan espavilats com aquests que creuen ser-ho més que el tractant que els ven la burra, o com aquests sobrats que li vacil·len al subsaharià que ofereix requincalla per les terrasses. La publicitat ens diverteix amb el seu enginy i ens fa sentir immunes a les seues descarades mentides mentre ens les endinya. Ha fet de la mentida un art entretingut que no sembla menyscabar el nostre poder de decisió, que fingeix acréixer-lo, fins al punt que només ven aquell que sap mentir amb encert en l'espectre visible de la nostra neciesa. No importa què està en venda. Ací tenim el món de la política. El correlat és indiscutible. No tots els polítics són iguals, però s'assemblen en algunes coses. El seu discurs ha evolucionat en paral·lel al de la publicitat. Tampoc hi ha cap professional del ram que ens diga sense embuts: no hi ha més cera que la que crema i fins ací arriba el meu principi de realitat.
En aquest context, en què la mentida banal tot ho impregna —banal en el sentit que Hannah Arendt donava al terme quan es referia a la maldat—, ¿com se les arregla la premsa que encara no ha renunciat —com tants han fet ja— a complir la seua missió, tantes vegades proclamada, de servir a la veritat? Resulta paradoxal, però segurament no hi ha millor manera d'afavorir la mentida que informar sota l'advocació d'una inflexible neutralitat. Pretenent ser «tan objectiu com un espill pla», com manifestà Cela en el seu celebrat dodecàleg de deures del periodista, se'ls fa el joc a aquells que oculten o tergiversen els fets, perquè en aquest espill pla aquests fets o bé no apareixen o apareixen tergiversats. Sempre ha sigut així. Però en un moment com aquest, ficats com estem en una guerra global en què hi ha més mentides i més mentiders que obusos —i no em referisc únicament al que succeeix a Ucraïna—, l'única premsa lleial als lectors —a tots, no únicament als seus, que aquesta és una altra qüestió— és o seria aquella capaç de qüestionar l’inqüestionable, mostrar el que alguns pretenen que siga in(de)mostrable —diguem-li veritat— i proporcionar al lector els elements necessaris per a restituir-li la seua capacitat reflexiva, sense escatimar-li incomoditats. Fa ja cent vuitanta anys Balzac, en Les il·lusions perdudes, va posar en boca del seu personatge Claude Vignon: «Un periòdic ja no està fet per a il·lustrar, sinó per a afalagar opinions. Per això, temps a venir, tots els periòdics seran covards, hipòcrites, infames, mentiders, assassins; mataran les idees, les filosofies, els homes, i per això mateix floriran». Tota redempció i tota esperança passen per desmentir aquesta predicció.
0