Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

Dulce et decorum est pro patria mori

Soldat en una trinxera durant la Batalla de Flers-Courcelette, setembre de 1916.

En el seu deliri confinat, semiconfinat o reconfinable, un nota com va coent-se en la seua testa el que té tota la pinta de ser una empanada mental. Allò que ha vist, allò que ha llegit, allò que ha imaginat, el que tem… tot és bo per al farcit del pastís. Així, mentre un veia una vegada i una altra les imatges que els mitjans li servien amb una generositat que no creu meréixer, li venien a la ment les pel·lícules de romans que veia de xiquet. Segurament, la diversitat i l'extravagància de les armes que hi esgrimien els gladiadors tenia alguna raó de ser, però quan els veia eixir a l'arena, uns armats amb un trident i un tros de xàrcia, altres amb una llança, altres amb una espaseta i un escut, tocats amb un casc o amb les grenyes ondejant, amb una malla cobrint-los el muscle o amb un simple tapall, a mi em feia la impressió que cada u s'havia vestit i lluitava amb el que havia aconseguit rampinyar. Igual que aquests sanitaris que hem vist darrerament embolicats en sacs d’adob o en bosses de fem precintades amb cinta americana, coronats amb una gorra de dutxa, protegint-se les mans amb guants de fregar i els ulls amb unes ulleres de busseig o de motocròs.

De manera automàtica, tot això li remet a un la imatge de les masses vociferants que omplin les graderies dels espectacles multitudinaris, les que bramen i alcen o abaixen el polze mentre el ganivet penja sobre la gola del vençut, les que esbronquen i agiten els seus mocadors davant del bou agonitzant, les que udolen esmentant la mare de l'àrbitre o reclamant l'expulsió del jugador. El públic sempre està dividit, és un ens esquizofrènic que es debat entre la consigna i el revoltim de desitjos reprimits que nia en la massa. Recentment hem vist com uns aplaudeixen mentre altres, o els mateixos, pengen cartells amenaçadors en els ascensors o tiren àcid o pintura sobre els cotxes dels sanitaris. Quan aquests estan en l'hospital són herois; quan tornen a casa, empestats. En totes les guerres —i ara som en una, a jutjar per l'argot oficial i perquè un porrito juga a passar revista a les tropes de sanitaris, però no només per això— el populatxo sempre ha animat als que marxen a morir, els han fet desfilar i els han aclamat, han lloat el seu esperit de sacrifici i la seua generositat, els han enviat piadoses cartes d'amor a les trinxeres i els han entaulellat el pit amb medalles. Però quan la contesa acaba i els exèrcits es desmantellen, s'acaben les cerimònies i els víctors, i els soldats no solen tindre-ho fàcil per a reintegrar-se a la vida quotidiana.

Des del començament d’aquest daltabaix es parla del desgast físic i emocional i de l'atenció psicològica que necessitarà el personal d'urgències i de vigilància intensiva que ha estat vessant adrenalina les vint-i-quatre hores del dia i prenent decisions moralment crítiques sense parar. Qui crega que és una exageració, que els hi pregunte a la directora d'urgències de l'hospital New York-Presbyterian Allen de Manhattan i al paramèdic d'emergències d'aquella mateixa ciutat que es van suïcidar fa uns dies, coses que, si no caben en els tràilers, s'amaguen sota la catifa patriòtica. Com il·lustren molt bé algunes de les pel·lícules fetes immediatament després d'un període bèl·lic (n'hi ha a cabassats), els combatents, en convertir-se en un element d'interposició entre l'enemic i la pàtria, se situen en terreny de ningú, en no pocs sentits deixen de pertànyer a ella, i en tant que excombatents sempre acaben enfrontant-se a una realitat que no reconeixen perquè la seua perspectiva canvia arran del que han vist i viscut. Al seu torn, la realitat tampoc els accepta fàcilment, perquè la mirada distant d'aquests éssers ferits li torna una imatge vàcua, hipòcrita i sovint menyspreable.

Com no hauria de ser així? Si una bala no els forada abans el cap, tots els soldats descobreixen, més d’hora que tard, el gran sarcasme que amaga la divisa horaciana Dulce et decorum est pro patria mori. Com aquests sanitaris que van ser contractats en actitud de corre que em cague, es van contagiar a centenars, a milers, i ara, quan pareix que remet la pandèmia, en alguns llocs la mateixa gentalla que els homenatja els fot al carrer. Parlem d’aquests que han tractat i tracten de salvar vides a tota costa, tot i sabent que poden perdre la seua, mentre altres s'impacienten perquè no veuen el moment d'anar al bar a fer-se unes braves. Una experiència així reestructura inexorablement la seua escala de valors, la trastorna, no importa si per a bé o per a mal, mentre que la de la resta de la societat roman inalterada. De fet, és per a això per al que serveix el seu sacrifici, perquè el gruix de la humanitat continue ancorada al seu eix.

I què seria de qualsevol guerra sense els artistes, sempre prestos a apujar la moral de les tropes, vagen vestides de caqui o de groc-contenidor-de-plàstic. Marlene Dietrich anà a ensenyar les cuixes al front europeu de la II Guerra Mundial, Marilyn Monroe a la de Corea, Nancy Sinatra a la de Vietnam, Marta Sánchez a la del Golf, i Bob Hope hi va anar a quasi totes. En 1943 Popeye va aconseguir travessar l'Atlàntic infestat de submarins alemanys i portar un carregament d'espinacs fins a la mateixa porta 10 de Downing Street, i el desvergonyit Bugs Bunny li va prendre el pèl a Hermann Göring en la Selva Negra. Fins i tot Walt Disney, tan reticent a parlar malament dels nazis, acabà fent que l'Ànec Donald li llançara una tomaca a Hitler. Eren pel·lícules curtetes que es projectaven en els fronts sobre un llençol arrugat per a animar als que probablement moririen l'endemà, no veges tu quin fart de riure. I ara i ací? Doncs tenim els artistes de balcó, una mutació que esperem que no prospere, i, més específicament, al paio que totes les vesprades es posa a bufar aquest instrument de tortura anomenat dolçaina, que no sé molt bé darrere de quina finestra s'amaga.

I també tenim, ai, els artistes de l'era digital. La carregosa beateria de tot el que ens ha estat servit aquests dies pels mitjans i a través de les xarxes socials contrasta amb les sàtires despietades i els lemes coratjosos d'aquelles pel·lícules propagandístiques. Ni tan sols arriba a assemblar-se —en la intenció, ja sabem que els rodatges estan parats— a aquelles altres pel·lícules que es feien per a mantindre alta la moral de la població en la rereguarda. Eren menys bel·licoses que les destinades al front, però també exhibien una energia que avui ha desaparegut sota una espessa capa de merenga. Les peces audiovisuals que han circulat aquests dies animant-nos a aguantar estan totes tallades pel mateix patró, van atibacades d'imatges alentides, veus lànguides, música defallida, consignes flegmàtiques i sentimentalisme flàccid. Productes edulcorats que s’esmicolen només de mirar-los.

Tots giren la vista cap a rere, anhelant tornar a un món idealitzat del qual no es qüestiona res d’essencial. A aquesta gent caldria ensenyar-los la diferència entre l'esperit de resistència i el de resignació. El sentit crític, l’anàlisi i la dissidència estan absents de tota aquesta morralla cultural, que ni com a art de propaganda val un pet de conill, ni serveix tampoc per a contrarestar la desinformació de quintacolumnistes i sabotejadors, siguen de l’alt-right o de la underworld-right. Potser tot això es deu al fet que contra els virus no serveix gaire posar-se gallet, potser es deu a una liqüefacció generalitzada del caràcter, o potser serà perquè no acabem de veure que la pandèmia, si bé és un problema, també és una oportunitat, com no en tindrem altra, de netejar el fangar que ha quedat al descobert.

Apel·le a aquesta oportunitat —repetint-me—, però no me la crec massa ni puc demanar-li al lector que se la crega. Totes les generacions han tingut la sensació d'estar vivint fets inèdits en la història. Però, per peculiar que pot paréixer qualsevol situació, sempre afloren els vells i reeixits patrons amb què s'elabora la comèdia humana. Per què hauria de ser aquesta pandèmia una excepció? En les guerres, en les crisis, enmig dels desastres, siguen de l'índole que siguen, les víctimes, els herois, i la voluntariosa i sovint ingènua tasca dels bards —ingènua o clamorosament còmplice—, fan de pantalla als esforços de l’statu quo per a mantindre's incòlume, i també de parapet als espavilats, als desaprensius i oportunistes de tota condició. En general, la mecànica sobrevinguda del que es presenta com a excepcional camufla les pautes de comportament habituals, tant dels individus com dels grups socials, que són unes i les mateixes al llarg de la història, temperades o intensificades segons les circumstàncies, patrons seculars que poden manifestar-se com a comèdia, com a tragèdia, com a bufonada o com tot això al mateix temps.

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
5 de mayo de 2020 - 11:27 h

Descubre nuestras apps

stats