Horitzons perduts

És ben sabut que l'horitzó s'allunya a mesura que ens hi anem acostant, però el fet és que sense horitzó no sabem cap a on anar, i trobar-ne un cap al qual valga la pena enfilar no és cosa fàcil en els temps que corren. Mirant cap enrere, segons l'època, se’n troben alguns que pareixien prometedors. Els qui van tindre la sort d'ataüllar-los sempre podran comptar amb això, però són irrecuperables, ja podem pegar-li voltes. I mirant cap endavant no es veu un bou a tres passes, aquesta és la qüestió. El futur és cada vegada més opac, i sobre ell s'estenen, imparables, quantitats ingents d’incertesa, desànim i pessimisme. De manera que u, quan posa els peus en terra cada matí, se sorprén i es consola en veure que la llei de la gravetat continua vigent, que encara es queda enganxat al pis i no ix disparat a surar en l'infinit com un astronauta a la deriva.

Ja sabíem que el passat estava trucat, i també ens hem anat acostumant a la tergiversació del present, però el que en molts aspectes resulta nou és la descarada manipulació del futur. Ens l’estan donant ja embolicat i amb un llacet. Volen que creguem que el futur ja ha sigut, que està consumat, una bona manera de fer que ens desinteressem pel present. Volen abolir el temps i amb ell, les possibilitats de canviar l'espai. Abolint el temps, la nostra voluntat esdevé un apèndix inútil; res no es pot fer si tot està ja escrit. I en l'horitzó que ens pinten no hi ha opcions, tot és dat i beneït: els diners físics no existiran, els robots dominaran el món, portarem una gorra que ens llegirà el pensament, un xip sota la pell i un telèfon estacat en el cul, i els caps de setmana els passarem a Mart. Tot això, amb permís del canvi climàtic i si l'hivern nuclear no se li anticipa.

Les dificultats per a trobar, i fins i tot creure en l'existència d'un Shangri-La, augmenten amb el dràstic encongiment que ha patit el planeta en els últims temps. No queda un racó per desvirgar. Ni tampoc on amagar-se. El món ha perdut tot el seu exotisme. Les fronteres que ens separaven dels paradisos amagats han sigut desmantellades, per obsoletes. Tot és previsible, tot està a la vista, no hi ha lloc per al misteri, ni per a la sorpresa, ni per a la imaginació. El d'explorador és ara mateix un ofici tan passat de moda com el de sereno, i Tarzán es va enganxar un dia a Internet i allí s’ha quedat. Tant ell com nosaltres som territori a cartografiar, matèria d’una nova geografia. Terra i terrícoles estem sent colonitzats de cap a cap.

Un món així és terreny propici per a una certa mena de turoperadors que prometen dur-nos a Ítaca o descobrir-nos el Dorado, quan el que fan, en realitat, és pasturar-nos en un latifundi encerclat amb uns fils d'aram que passen desapercebuts, fins que ensopegues amb un i sents una desagradable descàrrega en forma de decepció. Una cosa és no albirar res de bo, i una altra veure només miratges que fan de nosaltres, literalment, uns il·lusos. S'imposa mirar bé on posem el peu cada volta que fem un pas, i assegurar-nos que el que sembla haver-hi en l'horitzó és de veres una porta oberta que ens permet escapar d’aquesta emboscada, no una enganyifa grollerament pintada en un teló de fons.