Nick Naylor és el portaveu d'una suposada Acadèmia d'Estudis sobre el Tabac dels EUA. Quan està a punt de parlar en un simposi de la també suposada organització Pulmons Nets 2000, el presenten com algú que es guanya la vida matant 1.200 persones al dia. Això no l'acovardeix, perquè està convençut que els que l'escolten no són més innocents que ell. Quan una dona de l'auditori li recrimina que el seu oncle Harry morí a causa d'un càncer de pulmó, Naylor li replica que, si estiguera allí, l’oncle Harry es mostraria d'acord a dir que «si manipulem els principis fonamentals que van establir els nostres Pares Fundadors, molts dels quals eren cultivadors de tabac, estaríem posant en perill no sols les nostres llibertats, sinó les dels nostres fills, i les dels fills dels nostres fills». I seguidament porta a col·lació el cas del sultà turc Murad IV, que en el segle XVII va prohibir el café, l'alcohol i el tabac, substàncies a les quals, casualment, era addicte. Eixia a les nits vestit com un turc qualsevol, fingint ser un alcohòlic o una víctima de la nicotina, i a qui s'apiadava d'ell i li proporcionava alguna de les substàncies prohibides, el feia decapitar. «A mi m'agrada pensar —acabava dient el cínic Nick— que hem progressat des dels dies en què érem executats sumàriament per perseguir la nostra pròpia idea de felicitat». Així és com comença la novel·la Thank You for Smoking, de Christopher Buckley. No crec que la troben fàcilment; es va publicar en castellà fa vint-i-cinc anys, l'edició es va saldar i no s'ha tornat a imprimir. Més tard van fer una pel·lícula bastant bona, basada en el llibre, que segurament els resultarà més a mà.
L'acció de la novel·la transcorre als anys 90, en ple apogeu —això creia ingènuament l'autor— del neopuritanisme i del neoprohibicionisme als EUA. Nick és dialècticament indestructible, però a pesar d'això és considerat un empestat social, i busca consol reunint-se periòdicament amb altres dos del seu mateix ofici i condició, un home i una dona, el portaveu de la indústria armamentística —que va perdre un braç en la guerra— i la de la indústria de begudes alcohòliques, amb qui acabarà casant-se. Tots tres tenen la consciència tranquil·la perquè, al cap i a la fi, es limiten a exercir el seu ofici amb la màxima eficàcia possible a canvi d'un sou que els permet pagar la hipoteca, com tothom. Però a més dels que fingeixen no entendre-ho així, hi ha els qui no acaben d'entendre-ho de veritat, i al llarg de la història ho passen malament, especialment Nick, que està a punt de dinyar-la. Al final, quan ix de la presó es posa a treballar per a l'organització Pulmons Nets 2000, amb la mateixa professionalitat i convicció amb què li va fer front en el passat, i escriu un llibre, que li proporciona abundants beneficis, contra la indústria del tabac que tan generosament havia retribuït els seus serveis. Naturalment, ho fa perquè, com declara en una entrevista: «La meua dona, Polly, i jo estem esperant un fill i, bo, ja saps, la matrícula i tot això…».
En general, l'argument de la hipoteca funciona molt bé, cada vegada millor. Tothom acaba utilitzant-lo perquè satisfà tant als que han de justificar una activitat innoble —o passar per alt les ignomínies que comporta—, com als que en trauen rèdits. La relació entre els elements antagònics d'això que de manera cada vegada més imprecisa anomenem sistema, que en algun temps el dotava de tensió interna, li aportava elasticitat i capacitat d'evolució —de vegades fins i tot de revolució—, ha esdevingut una simbiosi indestructible. Senyors i vassalls, patrons i empleats, explotadors i explotats s'han acabat solidificant en un sol organisme artrític. Atrofiades les seues articulacions, privat de tota ductilitat, el sistema tendeix a moure's a l'uníson, en bloc, amb una rigidesa senil, com si totes les seues parts, amb perdó, estigueren d'acord o resignades a compartir un mateix destí. I ningú pareix que hi té res a dir, per molt que cada vegada està més clar que aquest destí comú ens espera en el fons d'un abisme. Pocs exercim un ofici tan obertament deshonrós com el d'ocultar a la població els efectes nocius del tabac o de l'alcohol perquè alguns s'òmpliguen les butxaques, però no estem tan lluny d'això com ens agrada pensar.
Qui treballa directament o subsidiàriament en la indústria de l'automoció, o qui simplement en fa ús, es considera exempt de tota culpa pel que fa als seus efectes acumulats. Qui treballa en una d'aquestes centrals tèrmiques que provoquen pluja àcida, o en una d’aquestes nuclears que de vegades exploten, tampoc se sent concernit per aquestes eventualitats. S'assabenta d'elles per les notícies, i, si s’escau, no dubta a posar el crit en el cel recolzat en la barra del bar. Per descomptat, qui treballa en la indústria turística i contribueix al trasllat massiu de personal amunt i avall no se sent concernit pels efectes erosius d’aquest tràfic. I qui va dues o tres vegades l’any a fer-se selfies allà on Cristo va perdre la mistera no veu què té a veure amb ell l’empremta ecològica dels vols low cost o els creuers vull-i-no-puc pel Mediterrani. Aquell que compra per Internet un retolador i fa que li'l porten de la Xina també es declara innocent. El periodista que difon fake news, actuant com un somnàmbul, o servint dòcilment a una determinada estratègia política, o als interessos d'un patrocinador més o menys encobert, tampoc se sent concernit per la galopant destrucció de la consciència crítica dels seus conciutadans. Tampoc ho fan els que posen en joc el seu enginy i les seues habilitats per a refregar pels nassos de la gent els béns més absurds i despertar en ella els delers més estúpids, amb tot el que això comporta. No es detecta el més mínim rastre de culpabilitat entre l’exèrcit ingent d'artistes i creatius que s'encarreguen que no cesse el subministrament d'estupefaents audiovisuals entre la població. I de cap manera se senten concernits pel repartiment desigual de la riquesa aquests sicaris de la banca que recapten tot el que poden per a posar-ho en mans dels acaparadors a qui serveixen, exhibint davant de les seues víctimes una antipatia creixent, que amaga el seu temor, no menys creixent, de ser acomiadats, l’únic que els preocupa a hores d'ara.
Són només uns exemples. Arribat el cas, tots presentem una coartada indestructible que sempre sona més o menys igual: «La meua dona, Polly, i jo estem esperant un fill i, bo, ja saps, la matrícula i tot això…». O bé fem això, o bé invoquem algun dret suposadament inalienable que sempre és a la mà. L’excusa de la hipoteca funciona més i millor que mai, encara que ara, en la major part dels casos, s'ha reduït a la trista necessitat de conservar la faena, només a això. Necessitat o dret, segons es mire. Les consignes de patrons i assalariats coincideixen d'una manera mai vista. «Açò és el que hi ha», amenacen uns. «El lloc de treball, primer de tot», clamen els altres. Pragmatisme i fatalisme es fusionen en un sol argument: «Total, si no ho faig jo, ho farà un altre». Tal situació no sols consagra el treball precari; també elimina tot d'una i per sempre qualsevol escrúpol moral en la ment de l'assalariat. Només alguns, des de certs sectors ideològics cada vegada més minvats, més il·lusos i potser més hipòcrites, s'atreveixen a posar en dubte la pertinència del fet que les drassanes gaditanes construïsquen corbetes per a Aràbia Saudita. I no solen ser els que, gràcies a les corbetes, conserven el seu lloc de treball. Els escassos puretes que s’atreveixen a suggerir que aquests es busquen la pataqueta en un altre lloc, farien bé de cerciorar-se primer que ells pixen colònia, com segurament pensen.
La consciència social i el gel de l'Àrtic es fonen a l'uníson i en la mateixa mesura en què no ha parat d'apujar el nivell d'aquell conservadorisme beat i prohibicionista que pareixia estar al seu zenit en els anys 90, i que només serveix per a emmudir consciències culpables, els laments dels quals s'estavellen contra els fets, cauen a trossos davant d'una realitat cada vegada més salvatge, més sarcàstica, com es va estavellar el sentimental relat de la neboda de l’oncle Harry, el que va morir de càncer de pulmó, contra el cínic i demagògic discurs de Nick Naylor, el loquaç portaveu de la indústria tabaquera. Les llibertats, els drets, que volen que defensem Naylor i tots els que es dediquen a convéncer-nos de les bondats del sistema, agitant espantalls com el malvat Murad IV, s'han convertit en les nostres servituds. Sempre hi ha una finalitat suficientment elevada per a justificar la cosa més baixa que cada un de nosaltres pot, necessita, l’obliguen o li abelleix fer. Així que, enmig d'una completa confusió ideològica, ningú no qüestiona ja com, de què i per a què vivim; tots els esforços es concentren en com podem seguir vivint així, lluitant contra l'evidència que el que fem provoca un dany que, amb independència que es mostre com a puntual —i ja procuren que, si no hi ha més remei que ho vegem, ho vegem així—, a la llarga ens porta a tots a pastar fang.
0