Els de més edat, i els més cinèfils, segurament se’n recordaran d’un cert personatge que apareixia en totes les pel·lícules de Juan Antonio Bardem. Adoptava formes diferents, però en totes complia el mateix paper. En Muerte de un ciclista (1955) és el burgés cínic i amargat, que amb el seu ressentiment deixa en carn viva la doble moral dels de la seua classe. En Calle mayor (1956) és l'amic il·lustrat, que baixa des de la civilitzada metròpoli a l'ociosa ciutat de províncies amb el propòsit de fer que el seu amic allí atrapat torne al camí del trellat i la decència. En La venganza (1958) és el pelegrí que fa un alto per a conviure una nit amb els jornalers, i entorn d'una foguera els explica la política de la reconciliació nacional. En tots els casos es tractava del doble del cineasta que, en clau positiva o negativa, irrompia en l’obra —que fins llavors pareixia transcórrer d'una manera més o menys autònoma— per a alliçonar l'espectador, fer explícit l'implícit i dissipar ambigüitats. Perquè Bardem era un cineasta «de missatge». En aquella època tots buscàvem «el missatge», sempre ens demanàvem pels «missatges», i ell era pròdig a l'hora de proporcionar-nos-en.
En aquella època les produccions en harmonia amb el règim també anaven trufades de missatges, de consignes moralitzadores que s’hi introduïen sense pudor, fent servir qualsevol personatge, falsejant descaradament el món al qual simulaven pertànyer. Al que aspirava Bardem, precisament, era a denunciar això i fer un retrat fidedigne del món real per a desemmascarar aquell discurs mistificador. Però hi havia per la seua banda una notable desconfiança en la capacitat intel·lectiva dels espectadors. No estava segur que saberen racionalitzar allò que els estava mostrant, desconfiava que el llenguatge realista bastara per a fer visible l'estructura i el mecanisme dels problemes que volia posar de manifest, la qual cosa, siga dit de pas, denota també una notable malfiança en si mateix, en la seua capacitat per a crear una obra útil als seus propòsits revolucionaris. D'ací que recorreguera també al matusser recurs moralitzador, caient en el mateix vici que aquells als qui pretenia combatre. Narrativament tenia un efecte desastrós, anticlimàtic, vexatori, que ja llavors resultava irritant fins i tot per a l'espectador més identificat ideològicament amb el cineasta, ja que, en pretendre accelerar «la presa de consciència» del públic, el que feia era detindre l'acció per a revelar-li amb clau magistral tot el que se suposava que havia de deduir pel seu compte. Per sort, després de la seua digressió sempre tornava als fets, tornava als seus intents de retratar fidedignament una societat apallissada i envilida. Per això, a banda de per la seua excel·lent factura formal i a pesar dels defectes, les seues pel·lícules han quedat com un testimoni inqüestionablement valuós d'aquell moment històric, encara que en aquest sentit potser no siguen tan eficaces com les del seu amic Berlanga, el cineasta antimissatge per antonomàsia.
L'ombra d'aquest moralisme d'intencions progressistes, que Bardem personificava però no era l’únic a practicar, és allargada. Ara aquell personatge intrusiu s'ha apoderat de tota la maquinària narrativa. Les pel·lícules solen ser, amb escasses excepcions, la il·lustració mecànica d'un discurs moralista. Quasi totes són pur missatge. En general, se’ns ha fet l'ànima de catequistes i de catecúmens. En el cine, en la ficció en general i també en l'assaig (el que pretén fer-se passar per tal), el recurs al topos característic de l’argumentació banal s’ha universalitzat, s'ha trivialitzat fins al punt que els mateixos autors pareixen no adonar-se que l’estan utilitzant. Els clixés reduccionistes es repeteixen amb una naturalitat esbalaïdora, i tots creuen estar fent crònica de la realitat. Tant fa que es tracte de problemes de fons, reals o suposats (conflictes identitaris principalment), que d’assumptes d’actualitat (ara mateix la pandèmia i els problemes econòmics, mediambientals i socials, concrets, estructurals, que està deixant al descobert). La cultura oficial en els temps que corren s'assembla a la del vell règim més del que ella mateixa és capaç ja de percebre. Si no en els seus enunciats —això és evident—, en els seus mecanismes i en la pobresa intel·lectual que propicien. El discurs moralista impregna la crònica de la realitat fins a fer-la desaparéixer, fins a substituir-la per complet. I la ficció, que abasta fins i tot al que se suposa que no ho és, i que hauria de ser un element enriquidor de la realitat, es converteix en un fenomen paral·lel que poc o res té a veure amb ella.
El proselitista polimorf de Bardem era un cos estrany en aquelles pel·lícules de vocació realista i testimonial, i l'analogia mística salta a la vista. Impossible no associar la seua figura a la d'un messies, a la d'un àngel o a la del mateix Déu que descendeix generosament sobre les testes ofuscades d'aquesta vall de llàgrimes per a assenyalar-nos el camí de la salvació. Aquest redentorisme es troba instal·lat ara d’un cap a l’altre de la societat digital. Hi ha una línia que enllaça sense solució de continuïtat la tasca dels publicistes, dels creadors de continguts audiovisuals, dels periodistes, dels polítics, de certs pretesos assagistes. Tots, amb els seus púlpits, sermons, ritus i oficis conformen una nova Església, la del conglomerat cada vegada més centralitzat i monopolístic de la comunicació sistèmica. La realitat (la factual o la recreada, tant es val) serveix per a il·lustrar models preconcebuts, regles, preceptes, idearis. L’«ha de ser» s'imposa al que és, la idea preval davant de la percepció. Els motles ja estan preparats, només cal aconseguir que els fets, millor o pitjor, hi encaixen. Si se segueixen les instruccions, la majoria es poden convertir fàcilment en una faula exemplificadora. Si algun fet determinat es resisteix, s’ignora. I qui pretén furgar allí es fica en un embolic.
Encara que no ho siga en les seues intencions, el moralisme és profundament pervers en els seus efectes. Quan l'actitud moral es passa de frenada esdevé el contrari, una tirania que priva l'individu del seu criteri ètic, que infantilitza i acoquina. Adoctrinar, alliçonar més enllà de donar llum a l'enteniment, implica inocular por. L'adoctrinament funciona creant espais de confort, que són aquells en què circulen les idees dominants, i espais incòmodes i minoritaris, que és on va a parar tot el que centrifuga aquesta ideologia. No voldràs acabar allí, clar, per això el següent pas és l'autocensura. Ens mantenim en l'àmbit de l'ortodòxia més absoluta i ens movem en cercles, repetint mantres i felicitant-nos els uns als altres cada vegada que ho fem. En les parets on s'exhibeix art contemporani o es dota de nova significació a l'art del passat, en les columnes d'opinió, en les pel·lícules o en les novel·les de consum massiu pretesament compromeses només hi ha opinions sobre el que ja ha estat opinat. Costa trobar en elles un gram de risc.
A tots els passa —ens passa— com a Cartman, aquell personatge de South Park: Més gran més llarg i sense talls, a qui cada vegada que intentava dir una paraulota, un xip que sa mare havia ordenat que li implantaren li soltava una descàrrega. És un temor que assoleix de ple la vida quotidiana, on no tenim el recurs, que sí que tenen els artistes i els escriptors, encara que no l'empren, de crear tants alter ego con calga perquè diguen i facen el que cada un desitjaria dir i fer. Anem molt alerta per si darrere de cada paraula, de cada gest, de cada acudit, de cada interacció amb els altres, i fins i tot de cada idea —perquè ha ressuscitat també el pecat de pensament— aguaita la criminal enrampada. Cada vegada que obrim la boca, pel cul no ens cap un bigot de gamba. No cal ser un dissident per a experimentar aquesta por, més aviat al contrari, es fa més present quan hi ha el perill de ser expulsat del paradís benpensant. Sempre que hi ha repressió hi ha hipocresia, falsedat, pensament i comportament clandestí, i un es pregunta amb no poca curiositat què ocultarà aquest enorme abscés moralista. Quan rebente, quina classe de pus eixirà d'allí.
0