Cal discrepar. No és que no existisquen ja epígons dels recentment desapareguts Georgie Dann o Raffaela Carrá, és que n’hi ha tants que ni es noten. No és que no existisquen ja pensadors incòmodes com Sartre, per mencionar-ne un de suficientment destacat i conegut, o talents artístics indiscutibles com Picasso, és que és impossible distingir-los perquè tots formen part de la mateixa morralla que la resta dels mortals. Quasi mig segle després que Guy Debord publicara La societat de l'espectacle, les seues tesis han estat deglutides cínicament pel mateix mecanisme que denuncien —l'espectacularització—, i, convenientment deformades, han estat convertides en un enfilall de tòpics. El que ell vingué a dir (i després de dit se’n va anar) no és el que comunament s'entén, que cada vegada hi ha més circ i menys pa, sinó, seguint el símil, que hem arribat a un punt en què el circ ha substituït el pa. Tot és circ. No hi ha realitat d’una banda i espectacle per una altra, és impossible contrastar aquests dos conceptes perquè han esdevingut una sola cosa. La tergiversació de les tesis de Debord ens impedeix percebre el seu corol·lari, que és la societat del simulacre, la societat del frau, de la impostura, de la farsa… termes per a definir-la hi ha per a donar i vendre.
Són temps propicis per a aquells que es dediquen a fer productes ajustats al cànon consumista espectacular i per als simulacres culturals que triomfen mitjançant un dràstic procés mediàtic. I són temps molt desfavorables per a aquells que s'entesten a resistir-se a l'espectacularització, a la seua i a la d'allò que produeixen. Un mantra rubrica i lubrica la martingala: «Si ningú coneix el que fas, el que fas no val res», i per tant res vals tu. Ens volen fer creure que «el que apareix és bo, el que és bo apareix» (Debord). O, dit d'una altra manera: si una cosa no apareix, si una cosa no aconsegueix convertir-se en espectacle, és necessàriament dolenta i irrellevant; si no ho fóra, la mateixa sinergia social s'encarregaria de visibilitzar-la. I no és així, dol haver d'insistir sobre això. El trampós enunciat no és sinó una variació del mite de la mà invisible, un sofisma amb què es tracta d'inhibir —reeixidament, cal reconéixer— qualsevol intent d'anar més enllà del que és convencional, d'aventurar-se a qüestionar unes formes de producció i consum espectacularitzades per tots els mitjans. I ací la paraula «mitjans» és polisèmicament i inequívocament acusadora. L'èxit només significa ortodòxia. Sempre ha sigut així, però ara ha esdevingut una veritat axiomàtica.
Amb aquesta coartada («el que apareix és bo, el que és bo apareix») avança el simulacre i el frau en el procés de satisfacció de les necessitats humanes i en tots els fronts de la cultura. Frau en l'àmbit literari, jibaritzat fins a l'angoixa, reduït al best-seller d’anar per casa, a l'escriptura estandarditzada per tallers literaris i criteris editorials que només busquen públics massius, o envaït per la literatura simplista i altament ideologitzada que és incentivada pels diversos poders públics. Frau en el front musical, amb la imposició abusiva i assoladora d'uns ritmes narcotitzants que eclipsen amb la seua ubiqüitat i el seu estrèpit altres elaborades harmonies susceptibles de moure sentiments complexos. Frau en el món de les arts plàstiques, que fa temps va abandonar la senda de l'anàlisi de la percepció per a deixar-se caure en braços d'un mercat i unes institucions que es dediquen a vendre fum, a convertir-lo en un manoll de discursos confusos que emmascaren la més absoluta insubstancialitat. Frau en la resta de les arts narratives, començant per la cinematogràfica, que s'entesta a fer-nos creure que la ficció és o passatemps insubstancial o sermó alliçonador —llegiu «simulacre de pensament crític», el que fa quan vol posar-se «seriosa»—. Frau també per part de l'anomenat món acadèmic, on es refugia la inoperància, la prèdica momificada de l'ortodòxia per part d'una casta endogàmica a la defensiva, artròsica, incapaç de travessar els murs darrere dels quals es refugia i estendre el seu radi d'acció a la societat civil (caldria preguntar-se amb què).
Simulacre, fingiment, engany, especulació, frau a gran escala també i sobretot en l’àmbit de la política, amb les seues grans escenificacions, com la de la recent cimera del clima, la COP26, gran guinyol, desvergonyida performance protagonitzada per uns farsants endiumenjats i infatuats, per uns professionals del xarlatanisme que diuen allò que s'espera que diguen però que no té res a veure amb el que realment fan. Mentre la resta toquem palmes i organitzem joioses batucades, ells, els Georgie Dann i les Raffaela Carrá o les Leticia Sabater de la política ballen una pomposa dansa ritual que, en comptes d'invocar la pluja, se suposa que calma la ira de Manitú i evita l'hecatombe del planeta. És un irreverent acte sacramental que va per la vint-i-sisena representació, patrocinada descaradament pels servidors de Cthulhu —amb el sistema financer, les grans corporacions i les indústries expertes en greenwhashing al cap— i retransmesa urbi et orbi per a la gran massa de fidels que li han pres el gust a combregar amb rodes de molí, aquestes que s'acumulen en el seu estómac i faran que se'n vagen al fons ràpidament quan els arreplegue la riuada, i no em referisc només a les conseqüències del canvi climàtic.
Simulacre per tot arreu. Societat de l'espectacle, sí, d’acord, però espectacle de merda per a uns temps grotescos en què executants i públic es confonen i avancen cap a qui sap on a ritme de reggaeton —cançó de l'estiu per a tot l'any—, executant i contemplant nimietats en una infinitat de pantalles que actuen com a espills de la punyent mediocritat, inoperància i insignificança en què s'està sumint una cultura, una civilització, que pretenia, amb l'ajuda de la gaia ciència, anar més enllà del bé i del mal, conquistar l’inconegut, aconseguir l'autonomia moral, i que ha acabat, no sap com, fent el borinot a la vora de l'abisme. Les pretensions del superhome han acabat en no res, i ell ha acabat sent un cagandanes, un ninotet sense voluntat a mercé d'uns firaires que per a satisfer els seus capritxos no tenen inconvenient a emportar-se el món sencer per davant si cal, que sembla ser que sí.
0