Sempre hem anat al cine per a evadir-nos. Però no sempre ho hem fet per a submergir-nos conscientment en l'engany. Fins fa poc ho féiem per a descobrir altres realitats. Entre el que véiem en la pantalla i el que hi havia a fora, en el nostre entorn immediat, existia una gran distància, segurament més que la que hi ha ara, i, no obstant això, tot resultava versemblant. Aquelles pel·lícules, vistes ara, fan la impressió de ser verídiques, els vestigis d'una realitat llunyana, perduda per sempre, coses que han sigut, que han existit, tant les pel·lícules en si mateixes com el món que reflectien.
Veure cine antic, fins i tot el més fantasiador i irrellevant, desvela el caràcter irreal del món present i la puerilitat de les seues ficcions. Potser per això televisions i plataformes solen escamotejar tot el que es va filmar en blanc i negre i en un color granulós que deixava entreveure la seua tangibilitat, la química de les emulsions, la física de les cintes, la mecànica de càmeres i projectors. Imagine que en açò que dic alguns veuran guaitar la nostàlgia, tan desprestigiada ella, però té més a veure amb l’atròfia irreversible de la innocència, una qualitat humana que abans impregnava la vida individual i col·lectiva, i ara està en procés d’aniquilació.
Cal reconéixer que les coses no ens han anat molt bé en eixir de la caverna aquella en què estàvem immobilitzats, mirant permanentment ombres xineses sobre la paret. Unes ombres que ja Plató, el pare de l’al·legoria, ens avisava que no eren les de la realitat, sinó les d'uns arquetips ideats per uns intermediaris entre ella i nosaltres. Vam tardar segles a alliberar-nos dels lligams, sortejar els titellaires que ens feien veure garsa per perdiu i escapar de la cova. Ho vam fer titubejant, lluitant contra les nostres pors i contra els que s'esforçaven a perpetuar-les perquè seguírem allí dins, veient únicament les imatges que ells projectaven.
Però sembla que la realitat ens destrueix com la kriptonita a Superman. Quan les amfetamíniques idees de Darwin, Marx, Freud, Nietzsche i tots els pares de la modernitat ens impulsaren a eixir de la cova, la nostra raó va començar a delirar. Una vegada emancipats, assolida la condició d'esclaus manumesos que suposadament anhelàvem, no hem sabut què fer. Hem viscut permanentment espantats, demanant per activa i per passiva que ens tornaren a tancar.
Segurament no és casualitat que just mentre aquells heterodoxos estaven demolint el món platònic, apareguera i es desenvolupara la fotografia. Quan aquesta va sorgir, uns pocs van veure en ella una eina per al coneixement, però el que va atraure l'atenció de la majoria va ser la seua capacitat mistificadora. Ràpidament ens vam adonar que la fotografia tornava inofensiva aquella realitat que ens espantava, ens permetia mirar-la de front. Encara que, és clar, era a costa de matar-la, de «congelar-la», de falsejar-la, de suplantar-la. La fotografia ens permetia creure que continuàvem veient la realitat, tot i que tornàvem a veure únicament la seua imatge.
Aviat es va fer palés que res del que la fotografia ens mostra existeix de veres, bé perquè quan t'hi acostes descobreixes que ja ha desaparegut, que les fotos només mostren la mort —un fet que dissimula molt bé la fotografia digital amb la seua immediatesa—, bé perquè t’adones de la gran quantitat de coses que amaga el marc. Però això no ens feu renegar de la fotografia, ben al contrari. Ens vam fer addictes a ella, uns autèntics ionquis. Era la realitat allò que no estava a l'altura, el que era decebedor, incert i, a més, perillós. I després vingué el cine en totes les seues formes per a acabar de convéncer-nos que unes ombres en la paret són mil vegades preferibles a la realitat.
Pel que sembla, estem fets per a viure en la caverna. En el món digital ens sentim a gust. Ací tot és de bon manejar, i no pareix importar-nos com ens fa això de vulnerables. Rivalitzem per establir qui veu millor les fantasmagories que ens són subministrades. Els més joves es riuen dels vells perquè aquests estan a mercé d’un arcaic televisor que els dóna ranxo, mentre que ells creuen que consumint una programació a la carta són més lliures, ja que hi ha pel mig un acte que sembla volitiu. Però l'elecció és una pantomima. Són els algoritmes els que guien la nostra voluntat. No hi ha cap diferència entre mirar nit i dia les hipnòtiques imatges d'un volcà, o una sèrie de moda darrere d'una altra fins que ens fa mal el cul.
Fa temps que ja no veiem sinó ombres una altra vegada, i com més obrim els ulls, més cecs ens tornem. Ens alimentem d'ombres i nosaltres mateixos ens estem convertint en una. Només cal veure com ens estan ficant, a poc a poc, dins d'un trasto complex que anacrònicament anomenem telèfon mòbil. Qui ha passat per l'experiència de perdre'l sap que és com perdre l'ànima. La possibilitat que algú hi furgue la sentim com una violació. És alguna cosa més que una fe de vida, és el que ens fa visibles i viables. Ens està començant a resultar impensable comunicar-nos amb algú si no és a través d'ell. I si no és a través d’ell, molt aviat ens serà impossible disposar de diners, això que ens fa corporis en el món capitalista (quin, si no).
Com no podia ser d'una altra manera, el DNI europeu l'acaben d'integrar en el mòbil a través de l'anomenat Programa d'Identitat Digital. Ja no cal que la nostra acreditació siga tangible. La nostra virtualització acabarà per ser completa, de manera que aquest jo incorpori serà qui done carta de naturalesa al jo real, a això que fins ara enteníem per tal. Virtualitzat el món i virtualitzats tots, veient espectres tot el dia dins de la cova, fins i tot quan ens mirem a l'espill. De tornada al punt zero, al punt a partir del qual poden començar a dissenyar un ésser humà completament diferent del que hem sigut fins ara, a partir del qual alguns estan reiniciant la història.
0