Comunidad Valenciana Blogs y opinión

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

El panteó buit

'Di Pieta', escultura de Anna Chromý.

«En mi disputen/ l'entusiasme per la pomera en flor/ i l'horror pels discursos del pintor de parets,/ però només la segona cosa/ m'empeny a escriure» deia Bertolt Brecht en aquell poema seu de finals dels anys trenta titulat Temps dolents per a la lírica. Una de les característiques del mal en aquells temps —com ací durant aquells mateixos anys i quaranta més, si fa no fa— era la seua aparatosa escenificació, la seua gesticulació grandiloqüent, la seua extrema visibilitat. Els discursos no eren sinó part d'aquesta hiperbòlica posada en escena. Per això era fàcil caure en el deliri de creure que al mal se'l podia véncer només d'assenyalar-ho. I més ingenu encara, creure que es podia dialogar amb els que utilitzaven aquella oratòria plena d’exhortacions. Així, a penes li produíem a l'enemic algun arrap a costa de delatar-nos i fer que s'anara enfortint. Avui ningú, excepte els xarlatans que es dediquen a escriure llibres d'autoajuda, creu que la paraula —la paraula nua i honesta— tinga algun poder per a canviar res. La lírica fa temps que es va estavellar contra els límits dels mots, contra la seua ineficàcia enfront de la força bruta, l'extorsió, la por i la mentida mil vegades repetida.

No sols la poesia, també la filosofia ha vist com minvava dràsticament el seu radi d'acció. Ni el discurs banal que emana incessantment dels mitjans, ni tan sols l’erradicació total de les humanitats de l'ensenyament, res no importaria si realment sentírem amb força la necessitat definir la realitat en comptes de deixar-nos-hi arrossegar laxament. Però no la sentim, perquè tot està disposat perquè ens resistim a reconéixer la nostra indefugible finitud. I és la mort —la consciència de la seua inevitabilitat— el que determina el valor de les coses, inclosa la nostra vida, i també el que defineix l'àmbit de la nostra responsabilitat moral. Independentment de la conclusió a què ha arribat cada escola de pensament i cada autor en particular, el tema central de la filosofia sempre ha sigut aquest. Només quan hem incorporat la idea de caducitat a la nostra consciència, assumint-la plenament, podem afrontar amb una certa competència els problemes a què ens enfrontem en el «mentrestant» que anomenem viure.

Com més intentem fugir de la mort, més ens allunyem de nosaltres mateixos, suggereixen els epicuris. Però en això hi som. Res no convé més als qui, o a allò que té interés en què visquem en una por constant i incerta, dissociats de la nostra condició, ofuscats per un afany impossible d'immortalitat. Així se'ns pot orientar cap a on convinga segons les circumstàncies, siga mirant a la Meca o a Portugal. Bé que ho sap l’Església, que ha anat cedint terreny en la gestió del negoci a favor d'uns competidors adaptats als temps que corren. Venim d'una cultura caracteritzada per un sentit tràgic de l'existència del qual a penes queden traces. A poc a poc se’ns han anat escamotejant els cadàvers, aquests testimonis majestuosos i lacònics, eternament muts i infinitament eloqüents. No fa molt, als xiquets, no importava com foren de petits, se'ls obligava a contemplar les fredes despulles dels que se n'anaven al canyet. Als morts els vestien els seus parents i se'ls exhibia en la saleta d'estar. Ara se'ls extirpa amb celeritat de la vida quotidiana i se'ls despatxa a través d'un ritual asèptic i banal, amb una posada en escena sense a penes variacions, que estandarditza i trivialitza el dol i impedeix interioritzar el fenomen de la desaparició.

Ningú com els morts ens parla millor de la vida, d'ací aquest interés a escamotejar-los. Així s'obtenen individus immadurs i fràgils, i també societats desarticulades i governables, cal entendre manipulables. En alguns llocs, el mort en el vestíbul encara té la seua prolongació en el panteó il·lustrat, laic i republicà, aquest espai públic, en un principi dedicat als déus, on es va acabar allotjant als filòsofs, als literats, als artistes i als bufons. No se'ls soterra, se'ls exhibeix permanentment en l'indret més emblemàtic de la metròpoli. Com diu Lucreci en De rerum natura: «[…] res no hi ha més grat que ser amo/ dels temples excelsos, guarnits/ pel saber tranquil dels savis». D’aquesta manera, a través dels morts, a través de la mort, i obviant la necrofília patriotera, que no hi ha manera d'evitar que s'enrosque sobre els taüts, tal societat pren consciència de si mateixa, exactament igual que tants van començar a tindre-la enfront del cadàver del seu avi en la sala on veien junts la televisió.

Però avui, en general, la societat no té gens d’interés a reconéixer els seus morts ni a reconéixer-s’hi. Els soterra precipitadament, amb un cert embaràs i mala consciència, i els oblida el més ràpidament que pot, perquè el seu romanent fantasmal ens remet a la nostra pròpia extinció, i com no hi ha res com això perquè ens qüestionem la realitat que ens envolta, cal evitar-ho. De vegades, la memòria dels morts és tan persistent que es fa necessari algun acte simbòlic, com la instal·lació d'una placa, una exposició o l'emissió per la televisió pública d'un documental elegíac. Però no és per a invocar-los, sinó per a acabar-los de soterrar. No són homenatges, sinó rituals fúnebres amb què s'intenta rematar el difunt que es resisteix a desaparéixer: uns enèrgics colps de pala sobre la seua tomba. L'assumpte sol ser més grotesc del que sembla, perquè és bastant freqüent que el finat no haja rebut mai un reconeixement en vida, i que més d'un oficiant haja ignorat la seua existència fins al moment mateix de les exèquies.

Sempre hi ha hagut societats que van per davant dels temps. A València, des d'on escric, rastrejant l'obituari de l'última dècada no és difícil trobar una desena d'homes i dones, l'obra i el record dels quals bé mereixerien ser preservats. I si ens remuntem unes quantes dècades enrere, trobem un bon grapat de pròcers dels quals un esperaria trobar l'empremta en la memòria col·lectiva. Però el nostre imaginari és un abisme ple de desdeny. En ell només hi ha ninots de porexpan amerats de gasolina. La consideració general cap als vius no és molt diferent. El que és menystingut ja ho sap; el conjunturalment llorejat potser no: quan arribe el moment tots dos aniran a parar instantàniament a aquest mausoleu desatés. Allí se sent xiular el vent que passa entre els pedestals buits o regolfa en les fornícules desocupades, mentre des de la llunyania arriba el soroll dels petards que fa explotar una tropa de tararots. Estem en Falles, i el temor que ens produeixen les incertes amenaces dels nous temps nosaltres l’espantem gloriosament òrfens, indiferents al que hem sigut o podríem ser, dansant sobre el solar del panteó que no hem construït ni construirem mai.

Sobre este blog

‘En legítima defensa’ és un espai de distanciament crític o d'implicació serena amb les coses de la vida, que s’imposa com a objectiu primordial la defensa del dèbil davant d’això que anomenen actualitat, que no és el que passa, sinó el que volen que creguem que passa, o això ens sembla. La nostra arma preferida és el floret, però no renunciem a fer ús de l'estoc si cal, encara que això puga restar-nos una mica de prestància.

* * * * * *

‘En legítima defensa’ es un espacio de distanciamiento crítico o de implicación serena con las cosas de la vida, que se impone como objetivo primordial la defensa del débil ante eso que llaman actualidad, que no es lo que pasa, sino lo que quieren que creamos que pasa, o eso nos parece. Nuestra arma preferida es el florete, pero no renunciamos a emplear el estoque si hace falta, a pesar de que eso pueda restarnos un poco de prestancia.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
10 de marzo de 2020 - 17:56 h

Descubre nuestras apps

stats