Tres dies lliures a la setmana. I això a quin sant? Que ja no troben plaer a maltractar-nos? Potser ja no ens volen? Des de quan la llibertat es regala? On està el truc? ¿Com es conjumina la setmana laboral de quatre dies amb la fal·lera d’apujar l’edat de jubilació, la manca de mesures efectives per a redistribuir la riquesa o l’establiment d’un salari mínim sempre en el límit de la indigència? Sospitós, si més no. En principi, estar obligats a treballar només quatre dies de cada set sona a música celestial. Si haguera sorgit del carrer, d'una exigència social clamorosa, no hi hauria res a dir. Muts i a la gàbia i a celebrar l'èxit. Però no és així. Potser als avalistes de la mesura els isquen a compte les contraprestacions de la seua implantació, que són moltes i diverses. Segons diuen, van des de la millora de la conciliació familiar —siga el que siga que imaginen que és això— a l'augment de la productivitat, de la motivació o de la qualificació dels llocs de treball, que seran per als més capacitats; els altres, a donar menjar als coloms. La cosa fa olor de socarrim de lluny, però clar, a veure qui s'oposa. L'articulista punyeter intueix que ací hi ha poc on rascar. Com a màxim, per a no perdre el costum, es permet fer algunes consideracions a repel.
A molts, aquest sistema productiu fa temps que no ens necessita com a força de treball, ni activa ni de reserva. Una obsolescència que creix a cada minut amb les sorpreses sense fi que ens està oferint l'expansió de l’enfadosa intel·ligència artificial. I mentre es pensen quan i com ens sacrifiquen, ens han de donar un altre ús. El que està clar és que no ens deixaran solts, no ens enganyem. Així que, potser, la solució siga fer-nos canviar d'ofici cada quatre dies. Es tracta que rendim en quatre dies el que ara rendim en cinc, i que gastem en tres dies el que hem guanyat en quatre. L'expressió temps lliure designa un espai minat, dissenyat perquè enyorem el temps ocupat. En cap cas és sinònim de llibertat. La majoria dels que ara mateix estan pensant en el cap de setmana, en el pont o en les vacances, estan pensant, en realitat, en com fer-los front. La mol·lície és un verí letal per a molts dels suposadament alliberats del treball. Els deixa inermes davant del buit i no saben què fer. És qüestió de temps que comencen a pensar en el suïcidi. La seua única eixida és servir-se del mecanisme que ha estat dissenyat perquè s'alliberen de si mateixos sense arribar a tan dràstica solució, és a dir, lliurar-se a l'oci programat, aquesta flama que ens consumeix per l'altre extrem, el que en teoria serveix per a agafar el ciri.
Hi ha ací un gran negoci. No és casualitat que les indústries de l'entreteniment s'estiguen preparant per a adequar la seua oferta als jubilats, que dins d'un parell de dècades seran quasi la meitat de la població. Pretenen fer d'ells consumidors full time. Estem atrapats en la dualitat productor-consumidor. O som una cosa o som l'altra, són dues cares de la mateixa moneda. Aquests tres dies de festa no són perquè fem el gos. Són perquè gastem més de pressa i millor els diners que ens donen, de què ens deixen disposar, més aviat, perquè els diners fa temps que no són nostres, i si ens els guardem, per a ells és com si els els robàrem. Exigeixen que els fem circular tan ràpid com els obtenim, i a qui ho fa bé li’n donen més del que aparentment s'han guanyat, li’n deixen, perquè som deutors abans que cap altra cosa. I a qui no els sap gastar els els trauen d'una forma o d’una altra. És d'aquesta circulació dinerària d'on ells trauen profit en forma de plusvàlua, d'interessos, de comissions o d'impostos. Treballem movent els diners per a ells.
Al pas que anem, acabaran per donar-nos-en una certa quantitat als matins (a cada u segons les seues possibilitats, ara sí) perquè els anem gastant al llarg del dia, amb l'obligació de tornar o declarar els que ens han sobrat en arribar la nit. En això consistirà el nostre treball. En el cas dels jubilats, aturats i altres prestataris fa molt que és així. El salari universal, combinat amb la jornada laboral de quatre dies, o de cap, pot arribar a ser un gran negoci. Quan tinguen controlats tots els forats de la conillera, veuràs. No ens ajuden perquè sobrevisquem, perquè ens emancipem, sinó per a tindre'ns enganxats per on més mal fa amb un fil que deixen anar o rebobinen a conveniència. Si volgueren això, que ens emancipàrem, ens donarien ferramenta, mitjans de producció, ens ensenyarien a pescar seguint els savis consells del Nou Testament. Però, com i per què ensenyar a pescar a uns besucs enganxats a l'ham? Es limiten a donar-nos el passiu just, a prestar-nos-el, més aviat. Ens ajuden perquè continuem treballant com semovents de capital. Ho fan a través de l'Estat, que a hores d'ara és poc més que un organisme regulador del torrent dinerari al servei dels amos de la mercaderia sagrada, de la pasta. La resta del que fa o diu fer és, més que més, impartir retòrica i repartir àrnica.
0