A soles amb la realitat

A finals de l'any passat, Woody Allen va poder exhibir, per fi, encara que de moment només fora dels EUA, Dia de pluja a Nova York, la pel·lícula que Amazon li havia bloquejat. Aparentment es tracta de la mateixa història banal que ens ha contat desenes de vegades. En ella, com sempre, els seus personatges es mouen entre dubtes existencials que mesclen el transcendent —o el que sembla ser-ho— amb allò que reclama atenció immediata. Però aquesta vegada, més que mai, està impregnada d'un halo d'irrealitat. Als que no han seguit la seua llarga trajectòria, sobretot, els pot semblar el fruit d'una ment abstreta i desubicada que repapieja. Però no. En un moment donat, Allen posa en boca d'un dels seus personatges —un doble seu, clarament—, unes paraules que donen a entendre que és molt conscient del que està fent. És una frase que travessa de la pantalla i interpel·la directament als espectadors: «La vida real està bé per a qui no pot aspirar a res millor».

Amb independència de quan va ser escrita aquesta línia de diàleg, costa oblidar que, mentre rodava aquesta pel·lícula, estava sent sotmés a un linxament mediàtic per un suposat delicte de pederàstia que es remuntava a diverses dècades arrere, airejat de nou a redós del cas Harvey Weinstein, sense que importara gens ni mica el fet que la justícia l’haguera exculpat ja en un parell d'ocasions i que ningú l’haguera tornat a acusar mai de res paregut. O també que, arran d'això, la productora per a la qual estava treballant en aquells moments li havia retirat la seua confiança, i que un bon grapat d'actors, que havien treballat amb ell en un aparent estat de beatitud, de sobte havien començat a escopir públicament a la seua efígie, inclosos els protagonistes d'aquesta mateixa pel·lícula, que només acabar-la, a tall de penitència, van manifestar el propòsit de donar els seus beneficis d'explotació a un grup de pressió creat aquells mateixos dies amb la finalitat de combatre la desigualtat i l'acaçament sexual en el lloc de treball, crims que no consten en l'historial delictiu d'Allen. La precipitació i la falta d'arguments amb què actuaven quasi tots feia intuir el pànic a la turba, aquest monstre que, com tots els monstres, s'alimenta de la por que inspira, es nodreix de les seues víctimes potencials, que no veuen una altra via de salvació que integrar-se en ella. Linxar per a evitar ser linxat, aquesta és per a alguns la qüestió. Com a mínim, córrer en el mateix sentit que la multitud.

I, last but not least, un recorda també que en un racó llunyà de la galàxia anomenat Oviedo, alguns esperits sensibles que havien conviscut amb un monument a Franco fins al 2015 sense sentir-se excessivament torbats, exigien la retirada immediata d'una estàtua dedicada a l’adés benvolgut Woody, celebrat Premi Príncep d’Astúries 2003. «La vida real» estava esdevenint per a ell en un infern. Qualsevol que no haja tingut totes les seues facultats ocupades a buscar una corda per a penjar al depravat pel·liculer jueu, s'haurà preguntat com algú de més de vuitanta anys podia continuar treballant sota una pressió com aquesta. En aquest context, la seua frase no pot deixar d'interpretar-se com un sarcasme dirigit als que havien convertit la realitat en una quilla davall la qual fer-li passar.

«La vida real està bé per a qui no pot aspirar a res millor». «I jo fa temps que ho tinc», li faltava afegir. Encara que tampoc era necessari, perquè ho estava deixant ben clar delectant-se en l'univers personal que ha anat creant al llarg de més de seixanta anys de treball escrivint, actuant i dirigint pel·lícules. Una cosa que, en aquesta que ens ocupa, fa amb un notable desvergonyiment a l'hora de transgredir les convencions que imprimeixen versemblança, «realisme», a la narració cinematogràfica. Tampoc no es preocupa de la construcció dels seus personatges. Aquests no sorgeixen de la realitat que el circumda i molt menys de l'actualitat, encara que les referències a ella són constants i sempre mordaces, sinó que ja vénen de fàbrica i són estranyament anacrònics, arquetips que li serveixen per a exposar la seua particular filosofia, part d'un imaginari que li pertany, a ell i a un bon nombre d'espectadors que l'han incorporat al seu patrimoni cultural.

Al fil de tot açò, a un li pareix una bona idea, ara que la indústria cinematogràfica n’està tan mancada, que algú faça un remake actualitzat de la pel·lícula El testaferro, la revenja contra el maccarthisme que el mateix Allen va protagonitzar als anys setanta (les revenges sempre arriben), en què el personatge que ell interpreta acabava enviant a la merda als que pretenen jutjar-lo. El maccarthisme, cal recordar, també va generar una cascada d'adhesions en el món cinematogràfic i va truncar no poques carreres. Uns s’adherien a la caça de bruixes per a fer front al perillós virus comunista i altres per a conservar les seues piscines, com va assenyalar Orson Welles. Potser la coincidència entre aquella època i aquesta no siga absoluta, però és suficient perquè es disparen les alarmes. No en tots els casos trasllueix l’arbitrarietat com en el d’Allen, siga perquè les acusacions estan ben fonamentades o per alguna altra circumstància. Però aquesta no és la qüestió. I, en qualsevol cas, a ell li ha servit de ben poc. La qüestió és que quan la consciència crítica s'amaga, les bones consciències campen a mans salves.

Quan és la realitat la que dóna forma a l'art i no al revés, mal assumpte. Dècada a dècada, hem anat reduint la distància entre una cosa i l'altra, ens hem carregat l'art per a carregar-nos la veritat establida i ens hem quedat a soles amb la realitat. A soles i a la seua mercé. Perquè l'art també era la millor ferramenta que hem tingut mai per a enfrontar-nos a ella, per a donar-li nova forma, per a «anomenar l’innombrable, enfrontar l’home amb els somnis que traeix i els crims que oblida», en paraules de Marcuse. En tractar d'evitar qualsevol forma de distanciament amb el món real —el distanciament no comporta necessàriament dissociació o desentesa—, hem tornat a convertir l'art en un estèril exercici de mimesi. I l'artista, massa sovint, en un tonto útil, perquè la falta de distància, unida al desig d'intervenció, fa que acabe reforçant dinàmiques que no és capaç d'objectivar. És el que sempre ha fet malbé un cert art compromés, i més ara, en uns temps tan embolicats i manifassejats com els que corren, quan les ànsies de compromís no se sap molt bé on aniran a raure, quan la dissidència sembla haver-se instal·lat en l'establishment i l'obra «compromesa» rep una recompensa fàcil i ràpida. El resultat és una colossal estafa. Continuant amb la citació a Marcuse, «com més gran és el conflicte entre el que és i el que pot ser, tant més l'obra d'art requereix distanciar-se de la immediatesa de la vida real, del seu pensament i conducta, fins i tot del seu pensament i conducta polítiques» [L'art com a forma de la realitat, New Left Review 74]. Enmig de tot açò, la pulla de Woody Allen, que pot paréixer una pàmfila reivindicació de l'autocomplaent art burgés, ressona eloqüent i diàfana.