La mestra trau una alumna a la pissarra. Li mostra un gràfic en què es veuen dues línies paral·leles que aparentment són desiguals i li demana que assenyale la més curta. La xiqueta, molt segura, l'assenyala. Llavors la mestra demana a un altre alumne que opine. Aquest assenyala l'altra, la que sembla més llarga, i la resta de la classe aprova a l’uníson la seua resposta. Tot seguit li ensenyen a la xiqueta un altre gràfic. És pràcticament igual que el primer, però aquesta vegada les línies fan la impressió de ser encara més dispars. S’ho pensa un poc més que abans, però quan li demanen de nou per la més curta, assenyala la que sens dubte ho sembla. Requerit per la mestra, un altre alumne, un de diferent, assenyala l'altra línia, la que, com salta als ulls, és més llarga, i tots tornen a mostrar-s'hi d'acord. La xiqueta està perplexa. La mestra li mostra un tercer gràfic. És molt similar als anteriors, però la diferència entre les dues línies és encara més gran. De fet, una pareix el doble de llarga que l'altra. Quan li demanen per tercera vegada que assenyale la més curta, la xiqueta mira la mestra, mira els seus companys, dubta una mica, assenyala decidida la que de totes totes sembla més llarga i mira cap a la classe cercant l'aprovació general. De sobte tots esclaten a riure, i llavors la mestra li confessa que havia instruït els seus companys perquè assenyalaren les línies errònies. És una seqüència de la pel·lícula sueca D'ofrivilliga [Involuntari], i la xiqueta no és una actriu, sinó una alumna real a qui li paren la trampa, les seues reaccions no són fingides. L'opinió majoritària, més enllà de fer-li canviar de parer, l'ha fet desconfiar dels seus sentits i ha desbaratat els seus mecanismes cognitius. L'escena condensa el leitmotiv de la pel·lícula, que és el dels mecanismes pels quals la pressió social determina les nostres opinions i el nostre comportament, i tal com està filmada fa dubtar al mateix espectador, que mentre la veu no tarda a preguntar-se si no està sent víctima d'un efecte òptic.
La nostra presa de decisions sempre ha estat condicionada per la família, els amics, l'escola, l'Església, l'entorn laboral, per tots els col·lectius que es relleven en la tasca de transmetre i imposar el criteri majoritari. Però mai, al llarg de la història, el poder hegemònic va disposar d'instruments per a trencar la voluntat de les minories tan eficaços com els que ha propiciat la digitalització dels mitjans de comunicació i, sobretot, l'aparició de les xarxes socials, que han introduït el beneplàcit col·lectiu en la configuració de la veritat. Potser per això al sistema ja no li importa que aquelles estructures tradicionals es dissolguen en una infinitat de fórmules alternatives. Des que Internet ha aparegut estem a mercé de consensos tan prefabricats, falsos i induïts com el que la professora trama per a confondre la seua alumna, amb la diferència que ací l'engany no té res de pedagògic i ningú el desvela, de manera que els enganyats acaben enganyant-se els uns als altres en un procés exponencial. Només així —encara que no només per això— s'explica, per exemple, que un nombre extraordinàriament alt d'electors voten a uns que fa poc els van escurar l'erari i tornen escortats per altres que pretenen fotre’ls també uns quants anys d'avanços socials. Han votat malament? No es pot votar malament per definició, però un està temptat de dir que sí en la mesura que ho han fet en contra dels seus interessos objectius, els de la majoria d'ells si més no. Fins i tot acceptant que la resta dels mortals els importen un rave, cosa improbable, no sembla un vot molt encertat.
En tot cas, pareix que els hagen assenyalat la línia més curta i els hagen convençut que és la més llarga o al revés. El mateix val a dir sobre la manera com s'està estenent el consentiment tàcit a la privatització de la sanitat, o la progressiva acceptació d'un model laboral cada vegada més precari, o la resignació davant de la voracitat, perversitat i impunitat bancàries i la complicitat o la inacció del poder polític respecte d'això, o el suport visceral a una guerra que han fet esclatar a les portes de casa i que se'ns pretén explicar amb un parell de traços insultantment grollers, o la ceguera de molts davant fenòmens tan evidents i potencialment letals com el de l’escalfament global antropogènic, conegut de manera eufemística i gens innocent com a canvi climàtic, o el fet que ens semble normal i fins i tot saludable que certes empreses privades (Google, Meta, Amazon, SpaceX…) acumulen cada vegada més poder mentre el poder dels Estats es debilita. El poder públic, que és l’únic potencialment redistributiu, és una línia cada vegada més curta comparada amb la dels poders oligàrquics, però molts la continuen percebent com la més llarga. Sense Internet, aquest miratge seria més difícil de crear.
La Web és el modern mecanisme generador de la voluntat general. Des que existeix, les majories socials han perdut el seu tradicional aspecte grumollós i presenten la textura uniforme dels productes industrials. Fins a la seua arribada, per molt que estigueren controlades per les elits, aquestes majories encara estaven integrades per individus als qui podies apel·lar d'un en un i tenien en les seues mans l'oportunitat de resistir-se a l'assimilació gregària i assumir el cost de la seua autonomia personal. Això cada vegada és més difícil. Dirigir-se a la consciència individual és quasi impossible enmig d'aquest flux ininterromput d'informació reiterativa, d'aquesta cridadissa que dispersa l'atenció o la concentra quan i com interessa als que la modulen, que són els que posseeixen i gestionen els mitjans i les xarxes, els que regulen la circulació de continguts, mesuren la intensitat de les emocions, obtenen dades i les rendibilitzen socialment, econòmicament i política. En un món nominalment individualista, els individus han desaparegut. En el seu lloc hi ha models estadístics als qui s'arriba mitjançant esmolats algoritmes depredadors que apunten als budells mentre confonen la raó, que ens parlen en singular, però amb el propòsit de crear conjunts susceptibles de ser pasturats i portats d'ací d'allà per l'assagador de l'opinió pública.
0