Potser els que ara estan en la vintena no ho entenguen, però alguns dels que venim de més arrere estem encara tractant de digerir el triomf dels anomenats telèfons intel·ligents. Ja quan els mòbils eren simples telèfons sense cable, els més espavilats fugien d’aquell artefacte perquè trencava el pacte tàcit que hi havia respecte a una cosa llavors sagrada anomenada privacitat, i, específicament, el dret de qualsevol individu a fer el que li isquera de les gònades quan accedia a allò que anomenàvem «temps lliure» segons els convenis laborals, «me'n vaig a prendre l'aire» segons els codis familiars, o, a tall d’acudit sense gràcia, «llibertat condicional». Només els més incauts, els més esnobs, o els que tenien assalariats a càrrec seu i s'havien adonat del profit que en podien traure, gallejaven de posseir un d'aquells trastos i contribuïen a disseminar-los.
A hores d'ara, cada un de nosaltres porta en la butxaca un torracollons que es fa passar per amic i no ho és, és un Judes que ens ha fotut la vida tant o més com alguns diuen que ens la facilita. No abundaré en els perversos efectes que atempten contra l'autonomia individual, reconeguts, encara que sense escàndol, fins i tot pels més joves, els que abans venien amb un pa sota el braç i ara vénen amb un mòbil ficadet en el bolquer i són alletats amb les ones del wifi. Perquè el més greu no és això, no és que ens haja robat la llibertat, tan preada, per més condicional que fóra, és que ha causat una destrossa irreparable en la fibra social, ha trencat el seu múscul i l'ha deixat com un bistec tàrtar.
Els telèfons mòbils han trinxat la realitat amb la seua invisible malla tallant, l'han convertit en un puzle demencial. Mentre escric açò, la dona que, com jo, està fent d'acompanyant en una habitació d'hospital, rep i envia un missatge darrere d'un altre i parla i parla al costat de la persona jacent, passant d'ella, de mi, de la infermera que acaba d'entrar per a prendre les constants als malalts i del que diu la televisió, que aquest és un altre tema. L'hospital, en aquests moments, no és un hospital, és la immobiliària amb què —segons t'assabentes sense poder evitar-ho— té aquesta dona un tracte pendent de tancar, és la platja on ara mateix estan els seus parents passant-s’ho pipa, és la saleta d'estar de la seua amiga, amb qui intercanvia confidències alhora que les fa públiques. Ella està allí, en tots aquells llocs, encara que la veges tot el temps asseguda ací, en la xicoteta cadira hospitalària. En mitja hora ha interactuat amb cinc o sis persones i cap d'elles està al seu costat.
Ixes al corredor i veus com tots els que hi deambulen fan igual. Ixes al carrer i el mateix, tots mirant cap avall. Què hi veuen, que lligen, què escolten? No se sap, però no cal dir que no estan on pareixen estar. Els veus caminar amb una certa precaució per la por instintiva de xafar un cagalló de gos, però ací acaba la seua percepció de l’entorn. Tan sols s’hi veuen caps acatxats, una posició que té inequívoques connotacions d'acatament. Estan acatant la realitat, que està ja tota embotida en aquest trasto, no al nostre voltant. La possibilitat, l'obligació, més aviat, d'estar en totes bandes ens priva d'estar-ne en cap. Ens hem tornat ubics, però estem desubicats. Els telèfons es colen com un insidiós paràsit en qualsevol lloc, el que siga, i el desmantellen en un instant, ens arranquen d'ell, l'invisibilitzen. No estem ja on creiem estar. No estem ja on segurament hauríem d'estar. Estem allí on el telèfon mòbil, el nostre destí de butxaca, ens mena.
0