Atacs contra l'humanitarisme mèdic internacional

Metges sense Fronteres (MSF) ha informat que el passat dia 11 de maig un nombre desconegut d'atacants van assaltar la clínica de maternitat d'aquesta organització humanitària a l'hospital Dashte Barchi, a Kabul (Afganistan). Va ser un atac inesperat i per sorpresa; hi va haver explosions i trets durant hores contra el personal sanitari, les dones embarassades que es trobaven a la clínica, les mares i els nadons ingressats a la maternitat. El brutal atac va ser un acte sense sentit de violència covard que va costar la vida a pacients, nens i sanitaris. Mirat des de la nostra perspectiva, aquests actes semblen accidents de guerra. Però és oportú recordar que vénen repetint-des de fa anys. El 2015 va ser atacat un hospital de MSF a Kunduz i al gener de 2016 destruït per les bombes el de Shiara, al Iemen, a més d'altres instal·lacions sanitàries en altres llocs d'aquest mateix país, en Razhe, Haydan, i A l'Houban. Un mes més tard va ser bombardejat un hospital de MSF a Idlib, Syria, i destruïdes altres instal·lacions hospitalàries a Alep, Homs i Damasc.

Un antic precepte internacional salvaguardava l’ajuda humanitaria en llocs de conflcte i l'atenció als ferits i malalts en períodes de guerra. Sembla que ens estem acostumant a aquesta forma abominable de violència i la vulneració impune dels drets humans i de el dret a la vida. Es tracta d'aberracions ocasionals o d'una estratègia de guerra dirigida a obstaculitzar l'assistència a l'enemic i expulsar els qui en nom del dret a la vida es comprometen a atendre els malalts i damnificats per la guerra, la repressió i la pobresa? Sens dubte, la mirada i el testimoni del cooperant incomoda. I aquest tipus de successos expulsen organitzacions com MSF dels llocs de conflicte, en no poder assumir el risc que representen.

Fins ara, tot i la incertesa i el risc, l'equip mèdic de MSF segueix atenent els nadons en la maternitat de l'hospital Dashte Barchi de Kabul, precisament després de l'atac per cuidar els ferits i brindar atenció psicològica al personal afectat. S'han hagut de suspendre, però, les activitats mèdiques habituals, els pacients s'han evacuat a hospitals propers i el personal a llocs més segurs.

La nostra degradació moral arriba a tal punt que, des de fa uns quants anys, els que curen i assisteixen als nostres enemics, s'han convertit en els nostres enemics i tot això succeeix entre el silenci culpable de la comunitat internacional i el desinterés dels mitjans de comunicació. És lamentable pensar que potser les nostres obsessions ens están portant a una forma degradada d’autisme col·lectiu.