Habitatge i salut pública

A l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans (Ginebra, 1948) es diu: “Tota persona té dret a un nivell de vida adequat per a la salut i el benestar, propis i de la seua família, incloent-hi l'alimentació, la roba, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris, i té dret a la seguretat en cas d'atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altres pèrdues dels mitjans de subsistència per circumstàncies que escapen a la seua voluntat.” Uns anys més tard, el sociòleg britànic Thomas H. Marshall atribuïa una triple dimensió al concepte de ciutadania: una dimensió civil, altra política i una tercera -la més difícil d’assolir- social i econòmica. En el seu llibre Sociology at the Crossroads (1963) ho definia com «el dret a un mínim de benestar econòmic i seguretat... i a viure la vida d'un ésser civilitzat d'acord amb els estàndards imperants a la societat».

Estem assistint a una crisi brutal d’accés a l’habitage per l’increment incontenible dels preus i una dinámica especuladora que expulsa o deixa fòra amplis sectors de la ciutadania (joves, pensionistes, treballadors amb rendes baixes i mitjanes…). L’especulació i l’increment dels preus no és inocent ni casual, és una inversión que va dirigida contra el concepte de benestar i els drets socials, una estrategia política neoliberal per incrementar les desigualdats i posar contra les cordes les polítiques socialdemòcrates de l’estat de benestar. La manca d’intervenció política ferma i eficaç pot arribar a ser el taló d’Aquiles dels governs socialdemòcrates. D’aquesta manera, el capital vol fulminar l’estat regulador.  

Però el deteriorament de les condicions de vida de la población no es inocu i mostra conseqüencies negatives en diverses dimensions. L’expulsió de la gent al centre de les ciutats i als barris, els desnonaments derivats de les inversions especulatives de grans fortunes i fons voltors no sols representen una amenaça per a la integración social, els drets civils i un atac directe al concepte de benestar social universal, també tenen conseqüencies per a la salut pública.

El meu colega i amic l’historiador Antonio Escudero m’envia un recent informe d’Alan de Bromhead, Ronan Lyons i Johann Ohler publicat als Economic History Working Papers Nº 386 de la London School of Economics and Political Science (LSE), que porta per títol “Build Better Health: Evidence from Ireland on housing quality and mortality”. L’informe proporciona noves proves sobre la relació causal entre la qualitat de l'habitatge i la salut durant la transició històrica de la mortalitat utilitzant dades d’Irlanda entre 1871 i 1919, una etapa de construcció a gran escala d'habitatges públics gràcies a les Lleis de Treballadors. Els resultats suggereixen que la millora de les condicions d'habitatge va conduir a una disminució significativa de les morts per malalties transmissibles, especialment malalties respiratòries. La situació no era molt diferent a la majoria de països europeus, incloent-hi Espanya.

Segons càlculs aproximats, la construcció de cases per a obrers pot explicar fins a un 66% de la disminució de les morts per malalties transmissibles entre 1880 i 1915. Hi ha proves que indiquen que la millora de l'habitatge va contribuir materialment a la disminució de la mortalitat especialment en l’àmbit rural. Ara estem caminant en sentit contrari.

Des d'una perspectiva política, aquest cas històric demostra que les inversions en infraestructura d'habitatge poden ser eines de salut pública poderoses i, a la inversa, que el deteriorament de les condicions dels habitatges tindrà conseqüències molt negatives per a la salut de la població. Llogar habitacions per hores o expulsar les famílies comporta una degradació en la qualitat de vida que té repercussions contra la salut. Crec que els responsables polítics actuals haurien de ser conscients de la importància política de la crisi de l’habitatge i posar mesures dràstiques per frenar l’especulació i garantir el control dels preus. No fer-ho serà un suïcidi per als governs progressistes i un triomf per a la dinàmica destructora del mercat.