“L'altra” nova política

En un club gai d’Orlando 50 persones van perdre la vida i 53 més van resultar ferides en la que ja es coneix com la pitjor matança als Estats Units des de l’11-S. Collins Cox, una parlamentària laborista que havia destacat pel seu compromís en la lluita contra la xenofòbia, va caure assassinada fa unes poques hores mentre feia campanya en el seu districte. Grups organitzats de feixistes, neonazis i activistes d’extrema dreta britànics i russos van prendre el control dels carrers de Marsella a la fresca i confortable ombra de l’Eurocopa. A Àustria els 31.000 votants que van tancar el pas a un govern d’ultradreta en un país en què, per poc que estigues en silenci, encara t’arriben amb nitidesa els ecos d’una història de nazisme, horror i barbàrie, quedaren tots els 15 de cada mes a la clariana d’un bosc pròxim per tornar a recomptar-se. A Polònia, un govern obertament xenòfob, fonamentalista religiós i amb una evident vocació totalitària gaudeix del suport majoritari dels votants mentre lidera una lliga de governs ultraconservadors de països excomunistes nostàlgics d’altres temps de fuet i fusell. A França, convocatòria rere convocatòria, puja escalons electorals la franquícia ultradretana de la família Le Pen. Als EUA, Donald Trump empata enquestes amb el discurs més bel·licista, racista i fanàtic que ha tingut mai cap aspirant amb possibilitats d’ocupar la Casa Blanca. El cardenal Cañizares crida a la gihad contra l’Imperi gai en nom dels que no tenen ni el valor, ni la capa de seda, ni la falta de pudor necessària per a expressar allò que realment pensen, encara que pensar-ho també ho pensen abans i després de pujar al faristol del míting en què et demanaran el vot per a presidir el govern del teu país, comunitat o municipi.

Els nostres peus, fa ja temps que xafen l’aigua d’una marea d’odi que avança pel món. Aliens a l’influx del satèl·lit ideològic que la impulsa, tothom en parla com si es tractara d’un conjunt de tolls, sagnants, però aïllats. L’auge de la violència associada al fonamentalisme religiós d’un credo i de l’altre i el ressorgiment del nacionalisme com a element central del discurs polític hegemònic en una bona part del territori europeu són dos fenòmens que poc tindran ja de conjuntural en el futur immediat d’aquest planeta, i molt especialment d’aquest continent.

Aquest serà el repte a què s’enfrontaran els que es postulen per a governar aquest país i que hui ens demanen el vot. Però, d’això, no en parlen. O almenys no prou. Més enllà de les declaracions de repulsa i condemna no hi ha un discurs armat, nítid i versemblant de la nostra posició com a país, estat o com vulguen anomenar-lo, per a combatre aquesta humitat d’odi i ignorància que dia a dia puja de nivell i que amenaça de podrir os per os l’esquelet de drets i llibertats que sosté la nostra convivència.

Pel que s’ha vist, aquesta campanya només va de saber si això del PSOE serà enterrament o incineració. Posar fi a la socialdemocràcia espanyola, valenciana, catalana, basca o gallega se’ns presenta ara com l’objectiu últim, com el remei miraculós als mals que afligeixen aquest sistema per a qui el líder de la dreta i president en funcions ha passat en uns mesos de ser el cap d’una organització criminal a un paio “sorneguer”.

Una nova política ha arribat sí, però una l’èxit de la qual té més a veure amb la mentida, el prejudici, la ignorància, l’odi cec i el ressentiment que naix amb la frustració i molt poc amb les bondats que s’atribueixen els que reclamen per a ells el certificat de “nous”. Només que el Brexit es consume, ens abocarem a un nou temps de què ningú encara ha dit res, com si poguérem evitar-lo amb el sol fet de no anomenar-lo. Si el discurs rupturista dels uns i la irresponsable i superba inacció dels altres no troba un camí nou pel qual transitar dialogant, acordant i cedint, ens abocarem a una nova política els conflictes de la qual són tan antics que potser hauran de buscar les respostes en la veu d’algun vell i honrat socialista que haja resistit darrere del mur de pedrades amb què amb tant d’entusiasme alguns sembla que hui volen tapiar la porta del seu partit. Afortunadament, mentre existisca la Compañía Telefónica de España, sempre podran telefonar a Zapatero.